Jamie Lidell, un altre descobriment... per a mi, és clar...

Una nota de disculpa i un petit avenç

Estimats visitants de La meva Arcàdia:

Només volia fer-vos arribar la meva disculpa per no actualitzar el bloc amb més freqüència. Algunes dificultats tècniques i altres problemes (afortunadament res greu però sí enutjós), m’han impedit dedicar-m’hi tant com voldria, però ara ja sembla que les coses tornen a posar-se al seu lloc i, mica en mica, La meva Arcàdia tornarà a agafar embranzida.

Gràcies per la paciència i per anar passant per aquí de tant en tant, malgrat l’estancament del bloc.

EL PETIT AVENÇ

I ara, una bona notícia, el petit avenç anunciat al títol d’aquesta entrada:

Una editorial m’ha proposat l’edició d’un llibre de relats i ja hem posat fil a l’agulla per tal que aquest projecte es converteixi en tota una realitat.

Tot va començar quan vaig enviar un recull de relats a un concurs que no vaig guanyar. Poc temps després (quan m’estava plantejant repassar el recull i enviar-lo a alguna altra convocatòria), l’editorial que havia organitzat el concurs es va posar en contacte amb mi i em va dir que, malgrat que no havia resultat guanyador, havien valorat positivament la meva obra i estaven interessats en publicar-la. Així que, després d’algunes converses, ens vam posar d’acord i vam firmar el contracte d’edició.

De moment no puc explicar gairebé res més, només que el llibre potser estarà llest per a finals d’aquest any o principis de l’any que bé, que aniré actualitzant la informació a mida que jo mateix la vagi tenint i que estic francament il·lusionat amb tot plegat.

Tal i com em va dir molta de la gent que estimo i aprecio, tant entre la família com entre els amics i amigues i els companys i companyes de Relats en Català, em sento igualment guanyador d’aquell concurs encara que no fos el guardonat oficial.

Ah, me n'oblidava, el llibre porta per títol provisional "Realitat Flexible".

Continuaré informant!

Gràcies per ser-hi i per acompanyar-me a La meva Arcàdia.

Sergi Yagüe

P.D.: Per cert, amb aquesta entrada enceto una altra secció anomenada Bio i notícies, on, de tant en tant, us informaré de les meves passes (siguin petites o grans) dins d'aquest món tan difícil però tant apassionant de l'escriptura.

No "trepitjeu" la gespa

El professor de Català ha aturat en sec el seu passeig pel parc. Des que el metge li va recomanar fer una mica d’exercici i, sobretot, caminar, ha procurat seguir al peu de la lletra les instruccions del facultatiu.
Ell és un home meticulós, maniàtic, que pateix amb qualsevol alteració de les pautes d’estricta rigidesa sota les quals es construeix la seva vida. Quan donava classe, abans de tot el quadre mèdic que l’obligà a jubilar-se prematurament, era conegut al col·legi per la seva rectitud, per la severitat i la poca indulgència que demostrava amb els alumnes i fins i tot amb els seus companys. Si bé era cert que les seves classes estaven tan ben estructurades i eren impartides amb tal pulcritud que era inevitable que els seus alumnes aprenguessin, també ho era el fet inequívoc que, donat el seu tarannà, la improvisació quedava totalment fora de lloc, fet que provocava l’entumiment de les ments i desembocava sempre en algun càstig, generalment col·lectiu, i en més d’una ocasió, en alguna protesta paterna al director.
Ara aplica aquesta meticulositat en la distribució del seu temps, i segueix un horari estricte pel què es refereix a totes les activitats que desenvolupa al llarg del dia.
Seguint aquestes directrius, el passeig pel parc ha de durar exactament una hora, ni més ni menys, així que, abans de començar amb el que ell anomenava ben bé “el passeig”, mesurà durant uns dies la distància que podia recórrer durant aquella hora, de tal manera que el seu caminar no fos anàrquic, que no fos caminar per consumir minuts, sinó que el passeig, per sí mateix, tingués una lògica, que, amb les seves passes, tracés un recorregut concret.
Així va trobar un objectiu: arribar a la Font de les Brises, un monument horripilant de bronze d’on sortien set raigs d’aigua fresca, beure aigua i tornar cap a casa.
Trigava mitja hora per arribar a la font i mitja per tornar, així que el trajecte havia quedat marcat, i sempre el feia amb científica exactitud.
Sembla mentida que el professor de Català sigui un home de lletres. Com a matemàtic no hauria tingut preu.
Tanmateix, el professor de Català ha aturat en sec el seu passeig davant l’absurda distorsió de la rutina, davant d’un cartell que acaba de posar-li la pell de gallina, li ha remogut les seves més íntimes conviccions.
I és que, al bell mig d’una extensió de gespa d’un dels flancs del camí per on camina cada dia, algú ha col·locat un cartell de prohibició que resulta gairebé obscè per als seus ulls. Algú ha clavat una fustota bruta i desigual on, amb lletres que semblen fetes a corre-cuita, ha escrit: “No trepitjeu la gespa”.
¡No “trepitjeu” la gespa! Li sembla increïble, ofensiu. ¿Com pot ser que algú no sàpiga escriure la paraula “trepitgeu”?
El professor de Català s’esborrona, s’indigna, bufa, s’enfada. S’enfonsa en un dilema que li posa els nervis de punta. Per una banda, aquell atac flagrant a la llengua, aquella paraula profanada, ha de ser arranjada immediatament, però, per altra banda, la seva estricta observació de les normes l’impedeix desobeir aquell imperatiu.
Cada cop que intenta fer una passa en direcció a la gespa, el seu cap es nega a transmetre l’ordre necessària per a l’execució del moviment, un moviment que intenta fer el seu cor ferit per la violació salvatge de l’idioma. Cor i cap s’enfronten en una lluita ferotge on el cor té les de perdre, però no per què els seus arguments siguin pitjors, sinó, simplement, perquè el seu cor ha patit ja més d’un daltabaix, precisament, per culpa del seu caràcter visceral.
Finalment, la indignació és tal que el professor de Català te un ensurt i el cor li fa figa. Cau rodó enmig del camí i uns corredors que el veuen desplomar-se l’auxilien i truquen una ambulància.
De camí a l’hospital, el professor de Català, afeblit, només veu el cartell blasfem al seu cap, i no és conscient que l’infermer escriu un ràpid informe pel metge amb tot un grapat de faltes d’ortografia.

Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)