Tot un descobriment, no creieu?
dimecres, 26 de març del 2008
Devnath, "No one else but me"
Encara que no ho sembli, Devnath és de Manresa...
Tot un descobriment, no creieu?
Tot un descobriment, no creieu?
Sedimento y fósil
Contrariado, enfundo el ánimo desanimado
dentro del centro de las caricias que me has dado,
para parar paradigmas y vueltas al pasado,
inconexiones celestes o cielos del Este agotado.
Lombrices taladran mis tierras mojadas
abriendo caminos concretos en ellas,
mis entrañas son terruños y labranza
para pensamientos retorcidos como larvas.
Como se acaban las palabras ajadas,
se acaban las noches y las estrellas,
se destruyen equilibrios y balanzas
en los pozos negros que me escarbas.
Salitres alimentan las paredes de la calma
y les enseñan a ser sedimento y fósil,
alma dócil que poder doblegar con el viento,
lamento para esgrimir como una espada inmóvil.
No quedan columnas que derribar en el consuelo,
ni ruinas que acumulen polvo en nuestro suelo,
ni aves eternas que encuentren el Sur en su vuelo,
ni pena, ni gloria, ni memorias de arena en el duelo.
Mantengo en mí aquel nosotros que tenías,
y que me diste un día sin quererlo,
para cuando quieras volver a recogerlo,
lo encuentres limpio e intacto, justo como tú querías.
Sergi Yagüe
dentro del centro de las caricias que me has dado,
para parar paradigmas y vueltas al pasado,
inconexiones celestes o cielos del Este agotado.
Lombrices taladran mis tierras mojadas
abriendo caminos concretos en ellas,
mis entrañas son terruños y labranza
para pensamientos retorcidos como larvas.
Como se acaban las palabras ajadas,
se acaban las noches y las estrellas,
se destruyen equilibrios y balanzas
en los pozos negros que me escarbas.
Salitres alimentan las paredes de la calma
y les enseñan a ser sedimento y fósil,
alma dócil que poder doblegar con el viento,
lamento para esgrimir como una espada inmóvil.
No quedan columnas que derribar en el consuelo,
ni ruinas que acumulen polvo en nuestro suelo,
ni aves eternas que encuentren el Sur en su vuelo,
ni pena, ni gloria, ni memorias de arena en el duelo.
Mantengo en mí aquel nosotros que tenías,
y que me diste un día sin quererlo,
para cuando quieras volver a recogerlo,
lo encuentres limpio e intacto, justo como tú querías.
Sergi Yagüe
dimarts, 25 de març del 2008
Els incendis que ningú no apaga
Camps de roselles solquen els dies efímers,
que s’escolen com l’aigua a la sínia del temps.
El silenci em llaura l’oxigen -respiro una pau llunyana-
deixant-me els pensaments emparaulats.
La cridòria ara s’amaga,
més enllà del cor s’escampen els incendis
que ningú no apaga.
Un raig càlid m’acarona la pell calcària
i acaba amb els dards que la coltellejaven.
Assumeixo que ara sóc un altre jo, i en mi
he trobat un tu que tu vas conrear-me amb la mirada.
Sergi Yagüe
Sorra, rosa, roja
deixa’m olorar taronja i rosa,
lliura’m espines i esquinça’m les ganes,
apaga’m la set, amb sorra roja)
Aquest camí creua el desert
del cel glaçat d’aquesta nit,
del meu indret salten espurnes,
silenci i gessamins;
la teva pell és un oasi,
la teva rosa un glop vi
els teus malucs son pa i catarsi,
el teu inici és la meva fi;
l’arena enterra el meu instint,
el cor batega sota la lluna,
gelades nits d’intens desig)
I cada tacte és el Plaer,
i cada líquid un onatge,
els mars llunyans trenquen aquí,
a la sorra de la teva platja.
que m’inunda d’aures l’esperit,
cus-me la pell de punxes i àcid,
abans que passi aquesta nit)
Aquest camí em creua la pell,
ressec i esquiu el meu anhel,
els teus petons seran la rosa
que creix enmig del meu desert
Sergi Yagüe
divendres, 21 de març del 2008
Canèfora
… i m’abraçava a la càlida esperança
que els teus ulls fabricaven amb l’aire;
sobtada brisa irisada, jugaves a ser
canèfora que m’oferia, amb joia blanca,
el pa daurat de la infinita calma.
… per acabar adormit al teu sí de plata,
travessava mars d’immesurada fondària;
quan arribava al port de la teva pell salada
els teus ulls eren el far de l’enyorança,
i el meu cor era el cor d’Ulisses a la tornada.
Sergi Yagüe
dijous, 20 de març del 2008
Falsa promesa
Enceto una nova categoria, la dels escrits en castellà. Ja dic des d'ara mateix que no en faig gaires d'escrits en castellà, i que La Meva Arcàdia és un bloc eminentment català, però a vegades, les muses, es tornen políglotes...
Falsa promesa
Mantengo un equilibrio sereno
entre la razón y la alquimia,
para llegar al rastro que aquí me trajo.
Languidezco intrínseco,
me condeno,
y me escapo para siempre al nunca
del calmar de los labios.
Salvado por el terreno vacilante
de la duda que cambia,
la Plaza del Sol Menguante
se agranda por momentos en mi pecho.
Cosecho los lechos en entredicho
y maldigo los sueños que no me sueñan,
por puro y simple despecho.
Y al caer la tarde me desplomo
como las nubes de cobre en el cielo,
el violeta devora los átomos
con consistente gula inacabable.
Liderados por luceros disconformes,
los gorriones se llevan la pasión y el invierno.
Contrasto las palabras con el tiempo,
analizando el trazo de la piel, su significado.
Una caída libre sin sentido hacia un interrogante abierto,
un olvido neutro hacia el secreto.
Compongo la forma del viento en mis dedos
y toco el cristal y el aguacero,
mojo los ojos y cojo las riendas del Cancerbero.
Una falsa promesa es un látigo
que acera el aire y cercena la espalda de la calma tarde,
me sobreviene impúdica como una mirada obscena,
me hace saltar la piel y me sala la herida.
Lame la sangre del canal de carne viva.
Una promesa falsa es un puñal
clavado en la espalda de la calma tarde.
Sergi Yagüe
dimarts, 18 de març del 2008
Sol d'alabastre
Folrat el seguici de l’espera
amb fulles seques d’una tardor llunyana,
vesteix el dol de la nuesa,
un desesperat hàbit de malenconia vaga.
Conreat el neguit al camp sec, s’ofega d’ambrosia
com el primer habitant del nacre,
i l’instant s’ofega en roig, quan el crit alça la llança
dúctil que forada el caramel de la tarda;
Colèrica flama quadrada en ferro, oxidada,
nafrades passes romeves, arriben després
de milers de segles iteratius, exhausts
de tant peregrinar-te l’ànima.
Traspassa l’arc del cel un sol que sembla
fet d’alabastre. Cremant amb gel les mirades,
escampa la mort del temps
foradant l’èter amb punyals de flames blaves.
Sergi Yagüe
amb fulles seques d’una tardor llunyana,
vesteix el dol de la nuesa,
un desesperat hàbit de malenconia vaga.
Conreat el neguit al camp sec, s’ofega d’ambrosia
com el primer habitant del nacre,
i l’instant s’ofega en roig, quan el crit alça la llança
dúctil que forada el caramel de la tarda;
Colèrica flama quadrada en ferro, oxidada,
nafrades passes romeves, arriben després
de milers de segles iteratius, exhausts
de tant peregrinar-te l’ànima.
Traspassa l’arc del cel un sol que sembla
fet d’alabastre. Cremant amb gel les mirades,
escampa la mort del temps
foradant l’èter amb punyals de flames blaves.
Sergi Yagüe
dissabte, 15 de març del 2008
L'últim error
En Joan es va mirar les mans, ara el dors, ara els palmells. Li hauria agradat parlar amb aquella dona un últim cop, li devia una disculpa.
Amb una disculpa no és suficient, li deia aquella veu interior que tanta raó tenia, tantes vegades.
Aquells palmells que s’omplien d’arrugues i línies profundes com fraus, que tremolaven com aquelles hores incertes al rellotge de la sala d’espera, li van tapar els ulls inflats a cop de llàgrima.
La blancor dels fluorescents escopia fred i angoixa a tot voltant, xuclava l’aire i el substituïa per impaciència. En Joan sentia la olor de la seva pròpia pell, de les mànigues de la jaqueta, una barreja estranya i anyenca de tabac, alcohol i deixadesa que s’assemblava massa a l’ambient opressiu però inevitable del camí als lavabos del bar on passava la majoria del seu temps lliure (lliure? esclau, més aviat), espolsant-se la vida de sobre entre solitud i anestèsics embotellats.
Es va aixecar per traçar un camí indecís des de la cadira fins al finestral que oferia una panoràmica de la ciutat. Una vista d’ocell sobre una claveguera. Les mans li continuaven tremolant fins i tot a dins de les butxaques.
Una disculpa no és suficient -continuava dient aquella veu. Aquella veu que sempre era la mateixa, la del seu pare, que sempre li havia dit què havia de fer i com n’era, d’inútil -: Aquesta dona és on és per culpa teva, no ho oblidis, Joan...
I notava que els ulls se li tornaven a rebentar de llàgrimes, que el penediment l’inflava el cor com un globus ple de fems.
Però, malgrat tot, no podia deixar de desitjar beure alguna cosa, només un glop, per calmar-se, per no tornar-se boig. Per deixar de tremolar.
Tenia els llavis secs, però no volia passar-s’hi la llengua perquè tornava a notar el gust de la sang, del minúscul tall al llavi inferior que, juntament amb el nyanyo de la banda esquerra del front, feien que es sentís encara més culpable. Era tot el què s’havia fet.
I aquella dona encara no s’havia despertat...
Tornar a parlar amb ella, com ho havia fet quan havia pujat al seient del darrere, al taxi.
Massa paraules, l’alcohol que t’alleugereix la llengua, com la pròpia solitud. No tens amb qui parlar quan s’acaba la jornada, i la vida se’t fa feixuga si no li expliques a algú , encara que aquest algú no existeixi, o s’ofegui dins un líquid marró o ambrat, indesxifrable, de fracàs, de passat i abandó. El taxi que fa massa olor d’ambientador de pi, perquè si no faria massa pudor de tabac i Soberano, i la llengua que s’escapa, la dona que només pronuncia el nom d’un carrer i en Joan que arrenca, endegant una xerrameca encara més confusa que la que surt de l’emissora...
Desitjava parlar amb la dona que s’ofegava d’inconsciència en un mar de coma, i ara buscava la vida com un tronc on aferrar-se després del naufragi i no la trobava. Parlar-li un últim cop, per disculpar-se, per demanar-li perdó.
Però només podia mirar-se les mans i plorar, amagar-se-les a les butxaques i maleir-se els ossos, amb la veu autoritària i avergonyida del seu pare fent d’eina censuradora, perquè la seva pròpia va desaparèixer un dia indefinit, víctima d’un altre naufragi, ofegada en un mar d’alcohol.
El so de les rodes del cotxe, xisclant sobre l’asfalt abans que el món es convertís en un calidoscopi de llums intermitents i sentiments confusos, es fonia a la ment d’en Joan amb els crits desesperats de la seva clienta, i semblaven omplir-ho tot fins que va arribar aquell silenci incongruent, després de l’espetec metàl·lic, d’aquella estranya queixa ronca que havia llençat la xapa del cotxe en entrar en contacte amb el paviment i posteriorment amb el formigó de la mitjana, fins que totes dues coses, carretera i formigó, s’acabaren per ser substituïts pel barranc on finalment, anaren a parar. Havia estat un silenci carregat d’olor a benzina que l’aire feia arribar com una corrent malastruga a l’interior del taxi, un silenci tacat de sang, d’ambientador de pi, d’incredulitat i pànic.
En Joan plorava silenciosament. Les llàgrimes li arribaven als llavis i en comptes de trobar-les salades, se li transformaven en estranyes gotes de misèria amb gust d’anís.
L’infermera passa per la sala d’espera i sent l’aire fred que arriba del carrer, a través de la finestra oberta. Remuga. Mira que la gent és imbècil. Ja pots empaperar les parets amb tot d’avisos i prohibicions, que ells passen olímpicament. S’acosta a la finestra per tancar-la i, per un moment, s’atura a respirar l’aire de l’exterior. No és cap meravella, però és més fresc que l’ambient carregat d’èter de l’hospital. Treu el cap i fa una alenada. Els seus ulls recorren el paisatge i distretament, es fixen en una taca que es dibuixa al terra, quinze metres més avall. Una taca amb forma humana.
Hòstia puta, s’exclama, i arrenca a córrer per avisar de la troballa a algun responsable.
En Joan va obrir la finestra sense fixar-se ni tan sols si algú el veia. No l’importava res. Havia decidit posar fi a tota aquella angoixa. Va saltar sense miraments, i durant aquell breu vol d’ocell, la veu del seu pare només es va atrevir a dir-li que allò que feia era un error. Un altre.
I aleshores, just abans de l’impacte, la seva pròpia veu, aquella que havia desaparegut tant de temps enrere, va replicar la del seu pare, mentre l’aire que semblava precipitar-se des del terra contra la seva cara li apartava les llàgrimes d’anís dels ulls.
Potser sí, pare, però en tot cas, aquest serà l’últim...
Sergi Yagüe. Relat publicat a Relatsencatalà.cat
Amb una disculpa no és suficient, li deia aquella veu interior que tanta raó tenia, tantes vegades.
Aquells palmells que s’omplien d’arrugues i línies profundes com fraus, que tremolaven com aquelles hores incertes al rellotge de la sala d’espera, li van tapar els ulls inflats a cop de llàgrima.
La blancor dels fluorescents escopia fred i angoixa a tot voltant, xuclava l’aire i el substituïa per impaciència. En Joan sentia la olor de la seva pròpia pell, de les mànigues de la jaqueta, una barreja estranya i anyenca de tabac, alcohol i deixadesa que s’assemblava massa a l’ambient opressiu però inevitable del camí als lavabos del bar on passava la majoria del seu temps lliure (lliure? esclau, més aviat), espolsant-se la vida de sobre entre solitud i anestèsics embotellats.
Es va aixecar per traçar un camí indecís des de la cadira fins al finestral que oferia una panoràmica de la ciutat. Una vista d’ocell sobre una claveguera. Les mans li continuaven tremolant fins i tot a dins de les butxaques.
Una disculpa no és suficient -continuava dient aquella veu. Aquella veu que sempre era la mateixa, la del seu pare, que sempre li havia dit què havia de fer i com n’era, d’inútil -: Aquesta dona és on és per culpa teva, no ho oblidis, Joan...I notava que els ulls se li tornaven a rebentar de llàgrimes, que el penediment l’inflava el cor com un globus ple de fems.
Però, malgrat tot, no podia deixar de desitjar beure alguna cosa, només un glop, per calmar-se, per no tornar-se boig. Per deixar de tremolar.
Tenia els llavis secs, però no volia passar-s’hi la llengua perquè tornava a notar el gust de la sang, del minúscul tall al llavi inferior que, juntament amb el nyanyo de la banda esquerra del front, feien que es sentís encara més culpable. Era tot el què s’havia fet.
I aquella dona encara no s’havia despertat...
Tornar a parlar amb ella, com ho havia fet quan havia pujat al seient del darrere, al taxi.
Massa paraules, l’alcohol que t’alleugereix la llengua, com la pròpia solitud. No tens amb qui parlar quan s’acaba la jornada, i la vida se’t fa feixuga si no li expliques a algú , encara que aquest algú no existeixi, o s’ofegui dins un líquid marró o ambrat, indesxifrable, de fracàs, de passat i abandó. El taxi que fa massa olor d’ambientador de pi, perquè si no faria massa pudor de tabac i Soberano, i la llengua que s’escapa, la dona que només pronuncia el nom d’un carrer i en Joan que arrenca, endegant una xerrameca encara més confusa que la que surt de l’emissora...
Desitjava parlar amb la dona que s’ofegava d’inconsciència en un mar de coma, i ara buscava la vida com un tronc on aferrar-se després del naufragi i no la trobava. Parlar-li un últim cop, per disculpar-se, per demanar-li perdó.
Però només podia mirar-se les mans i plorar, amagar-se-les a les butxaques i maleir-se els ossos, amb la veu autoritària i avergonyida del seu pare fent d’eina censuradora, perquè la seva pròpia va desaparèixer un dia indefinit, víctima d’un altre naufragi, ofegada en un mar d’alcohol.
El so de les rodes del cotxe, xisclant sobre l’asfalt abans que el món es convertís en un calidoscopi de llums intermitents i sentiments confusos, es fonia a la ment d’en Joan amb els crits desesperats de la seva clienta, i semblaven omplir-ho tot fins que va arribar aquell silenci incongruent, després de l’espetec metàl·lic, d’aquella estranya queixa ronca que havia llençat la xapa del cotxe en entrar en contacte amb el paviment i posteriorment amb el formigó de la mitjana, fins que totes dues coses, carretera i formigó, s’acabaren per ser substituïts pel barranc on finalment, anaren a parar. Havia estat un silenci carregat d’olor a benzina que l’aire feia arribar com una corrent malastruga a l’interior del taxi, un silenci tacat de sang, d’ambientador de pi, d’incredulitat i pànic.
En Joan plorava silenciosament. Les llàgrimes li arribaven als llavis i en comptes de trobar-les salades, se li transformaven en estranyes gotes de misèria amb gust d’anís.
L’infermera passa per la sala d’espera i sent l’aire fred que arriba del carrer, a través de la finestra oberta. Remuga. Mira que la gent és imbècil. Ja pots empaperar les parets amb tot d’avisos i prohibicions, que ells passen olímpicament. S’acosta a la finestra per tancar-la i, per un moment, s’atura a respirar l’aire de l’exterior. No és cap meravella, però és més fresc que l’ambient carregat d’èter de l’hospital. Treu el cap i fa una alenada. Els seus ulls recorren el paisatge i distretament, es fixen en una taca que es dibuixa al terra, quinze metres més avall. Una taca amb forma humana.
Hòstia puta, s’exclama, i arrenca a córrer per avisar de la troballa a algun responsable.
En Joan va obrir la finestra sense fixar-se ni tan sols si algú el veia. No l’importava res. Havia decidit posar fi a tota aquella angoixa. Va saltar sense miraments, i durant aquell breu vol d’ocell, la veu del seu pare només es va atrevir a dir-li que allò que feia era un error. Un altre.
I aleshores, just abans de l’impacte, la seva pròpia veu, aquella que havia desaparegut tant de temps enrere, va replicar la del seu pare, mentre l’aire que semblava precipitar-se des del terra contra la seva cara li apartava les llàgrimes d’anís dels ulls.
Potser sí, pare, però en tot cas, aquest serà l’últim...
Sergi Yagüe. Relat publicat a Relatsencatalà.cat
Shuarma, un poeta alternatiu
Aquesta última és simplement magnífica.
Sergi
dimarts, 11 de març del 2008
Extractes del cor il·lús
Extractes del cor il·lús,
que ensopeguen amb la plúmbia recança,
s’adormen a la màrfega del temps,
i lentament s’apaguen.
El dia dels esclats és verd
-ara, llunyà-
i fresc a les acaballes.
Rocalloses paraules a la carena erigida
per les boques distants,
que volen construir trinxeres
per allunyar perills que no existeixen.
Hi va haver un cop un cavaller
-ara, ja, mort-
que va perdonar la vida al drac.
Un cop esquarterada la presència
dels sentiments, la destral roman inútil
al terra llotós, desproveïda de sentit.
Hi ha camins fets expressament
per a la pèrdua.
Sergi Yagüe
que ensopeguen amb la plúmbia recança,
s’adormen a la màrfega del temps,
i lentament s’apaguen.
El dia dels esclats és verd
-ara, llunyà-
i fresc a les acaballes.
Rocalloses paraules a la carena erigida
per les boques distants,
que volen construir trinxeres
per allunyar perills que no existeixen.
Hi va haver un cop un cavaller
-ara, ja, mort-
que va perdonar la vida al drac.
Un cop esquarterada la presència
dels sentiments, la destral roman inútil
al terra llotós, desproveïda de sentit.
Hi ha camins fets expressament
per a la pèrdua.
Sergi Yagüe
dilluns, 10 de març del 2008
La respiració del temps
Observo el canviant respirar del temps,
(d’aquest temps que ara dorm), amb incertesa.
Formular preguntes no serveix
quan no esperes res de les respostes,
i liquidar fragments d’idees
pot semblar inútil, altrament.
Resto en silenci per escoltar-me
i entenc que el foc pot arribar a consumir-me,
i així i tot el calo,
sobre mi i sobre tot allò que sóc.
Em permeto aquesta llicència
(suposo que no t’importa)
abans d’encadenar-me a l’esclavatge
d’aquestes meves paraules,
a vegades tan salvatges.
No creo il·lusions per alienar-me,
sé que la vida pot ser, d’habitud, molt absurda,
que té tendència a la cabriola, a l’equilibrisme,
que no l’importen la incomprensió o el ridícul.
Lleugerament cansat, assumeixo algunes derrotes,
i me’n faig responsable.
però no defalleixo, això no serveix,
ni pot valorar-se.
L’enginy farà que em revolti i torni a l’escenari,
i qui farà giragonses sense por a l’estrèpit
seré jo, tan ple de covardia que seré el primer valent,
sentiré el primer orgull,
tota la força; saltaré al buit sense esperar una xarxa.
Tenaç, calculo les opcions
que encara em queden de ser persona.
enllaço alguna pregunta amb alguna resposta,
però és tot atzar, respondre dubtes ja no m’importa.
La respiració del temps és ara regular i fonda.
Sergi Yagüe
(d’aquest temps que ara dorm), amb incertesa.
Formular preguntes no serveix
quan no esperes res de les respostes,
i liquidar fragments d’idees
pot semblar inútil, altrament.
Resto en silenci per escoltar-me
i entenc que el foc pot arribar a consumir-me,
i així i tot el calo,
sobre mi i sobre tot allò que sóc.
Em permeto aquesta llicència
(suposo que no t’importa)
abans d’encadenar-me a l’esclavatge
d’aquestes meves paraules,
a vegades tan salvatges.
No creo il·lusions per alienar-me,
sé que la vida pot ser, d’habitud, molt absurda,
que té tendència a la cabriola, a l’equilibrisme,
que no l’importen la incomprensió o el ridícul.
Lleugerament cansat, assumeixo algunes derrotes,
i me’n faig responsable.
però no defalleixo, això no serveix,
ni pot valorar-se.
L’enginy farà que em revolti i torni a l’escenari,
i qui farà giragonses sense por a l’estrèpit
seré jo, tan ple de covardia que seré el primer valent,
sentiré el primer orgull,
tota la força; saltaré al buit sense esperar una xarxa.
Tenaç, calculo les opcions
que encara em queden de ser persona.
enllaço alguna pregunta amb alguna resposta,
però és tot atzar, respondre dubtes ja no m’importa.
La respiració del temps és ara regular i fonda.
Sergi Yagüe
El mar retorna
Per sempre, el mar retorna.
Les voltes cícliques de l’infinit s’amaren de pells roïns,
les sangs cauteritzen,
la carn s’endanya.
Per sempre, el mar s’inflama.
Líquid abdomen inert,
la Bèstia desperta un cop més,
prenyada.
Sal,
ombres de risc
i marbres colèrics,
s’obren les tombes.
Per sempre, el mar arrasa.
I l’ànsia d’amor es transforma en nafra,
els pilars de l’existència
com pa sec, s’esfondren.
Per sempre, el mar cavalca.
Ens arrossegarà,
a tu i a mi,
i convertirà les nostres cendres en idees mullades,
quan tot s’acabi.
Quan tot esclata.
Lesiva, compartida solitud…
…per sempre, el mar s’acaba.
Sergi Yagüe
Les voltes cícliques de l’infinit s’amaren de pells roïns,
les sangs cauteritzen,
la carn s’endanya.
Per sempre, el mar s’inflama.
Líquid abdomen inert,
la Bèstia desperta un cop més,
prenyada.
Sal,
ombres de risc
i marbres colèrics,
s’obren les tombes.
Per sempre, el mar arrasa.
I l’ànsia d’amor es transforma en nafra,
els pilars de l’existència
com pa sec, s’esfondren.
Per sempre, el mar cavalca.
Ens arrossegarà,
a tu i a mi,
i convertirà les nostres cendres en idees mullades,
quan tot s’acabi.
Quan tot esclata.
Lesiva, compartida solitud…
…per sempre, el mar s’acaba.
Sergi Yagüe
divendres, 7 de març del 2008
Somni II (Seqüència del final: Èxode)
Van marxar volant
els plaers, cremats pel sol moribund,
en una foguera d’ones.
El temps trencat com branca seca
lligava els últims cants
amb heura i sang,
i s’alienava, malaltís, a les tenebres.
L’èxode es produïa silenciós,
massiu, solemne.
On les barques s’enfonsaven per sempre.
Sergi Yagüe
els plaers, cremats pel sol moribund,
en una foguera d’ones.
El temps trencat com branca seca
lligava els últims cants
amb heura i sang,
i s’alienava, malaltís, a les tenebres.
L’èxode es produïa silenciós,
massiu, solemne.
On les barques s’enfonsaven per sempre.
Sergi Yagüe
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
