dissabte, 29 de novembre del 2008
dijous, 27 de novembre del 2008
Les paraules
Creixien, a l’interior del silenci estès
com un llençol fresc, acabat de rentar.
Encara feien olor de sol i brisa,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.
Sortien d’entre els teus llavis
com l’aroma de les roses, que esclataven
envermellides al teu pati.
El món es tancava en un cercle de remors tranquil·les,
d’oxigen perfumat, de cotó i somriures.
Volaven, anaven tan lluny que de seguida tornaven,
com ocells que migren a un Sud sempre a l’abast.
I niaven escalfors de pau i vida,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.
Sergi Yagüe
com un llençol fresc, acabat de rentar.
Encara feien olor de sol i brisa,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.
Sortien d’entre els teus llavis
com l’aroma de les roses, que esclataven
envermellides al teu pati.
El món es tancava en un cercle de remors tranquil·les,
d’oxigen perfumat, de cotó i somriures.
Volaven, anaven tan lluny que de seguida tornaven,
com ocells que migren a un Sud sempre a l’abast.
I niaven escalfors de pau i vida,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.
Sergi Yagüe
dimecres, 26 de novembre del 2008
La galeria
Després de tot, ¿què hi havia allà que no hagués esperat trobar…?
“El que xiuxiueja en la foscor”
H.P. Lovecraft
(El va sentir. Era allà, al final de la foscor. I s’acostava…)
En Guillem sempre havia escoltat les històries que el seu pare feia servir per alliçonar-lo, per espantar-lo o dissuadir-lo d’anar a algun lloc o fer alguna cosa concreta, amb molta atenció.
Quan era petit creia la majoria dels contes que li explicaven, sobretot aquells que més l’espantaven, i l’habilitat que esgrimia el seu pare per donar versemblança a les seves narracions assolia, d’habitud, el seu objectiu.
Ara que ja era un noi gran (de vuit anys), la seva gosadia era més difícil d’estovar. S’encaparrava a trobar errades als arguments del seu pare, qui, davant la seva insistència, acabava per confessar que aquesta o aquella llegenda no era més que l’adaptació d’algun mite grec, o simplement, pura invenció.
Valent i eixelebrat, en Guillem havia aconseguit desmuntar gairebé totes les llegendes del seu pare, malgrat que això hagués significat desobeir-lo en alguna ocasió.
Però hi havia un conte que el seu pare es negava a acceptar que fos, simplement això, un simple conte. Encara que veia que en Guillem no el creia, en comptes de rendir-se i confessar la seva invenció, augmentava la gravetat de les seves advertències:
“Si jugues al bosc, no t’acostis a les coves -deia-, i encara menys t’hi endinsis. En aquelles coves hi viuen els éssers i no estan acostumats a trobar-se amb nosaltres. Són molt perillosos, Guillem. Pensa que nosaltres som com el menjar per a ells. No poden sortir de les coves, només poden habitar la foscor, així que no hi entris mai, ¿em sents? ¡Mai!”
Un dissabte al matí va sortir de casa amb la convicció de desmuntar la llegenda dels éssers. ¿Quina classe de conte de terror no donava nom als seus monstres?
Es va dirigir al bosc que començava només a uns quants metres de la seva porta, tot creuant el carrer. S’hi endinsà amb la seguretat de qui ho ha fet milers de vegades i es dirigí a la Zona de les Coves, amb una llanterna a la butxaca i una cantimplora penjada en bandolera.
El cel presentava un blau perfecte, asèptic, i el sol brillava amb una força encoratjadora.
En Guillem arribà als peus del turó que coneixien com la Zona de les Coves i observà durant uns instants els tres forats que s’endinsaven a la pedra. No havia dit a ningú on anava. Només havia cridat que sortia a fer un volt pel bosc, cosa que no estranyà els seus pares perquè era la seva manera de jugar i mai no li havia passat res.
Després d’una breu vacil·lació, decidí entrar per un dels forats.
Caminà durant una estona per l’interior de la cova fins que la claror elèctrica d’aquell magnífic dia s’apaivagà. L’interior era fred, humit i cada cop més fosc. Caminava ben ert i somreia, cofoi, perquè havia aconseguit desafiar les seves pors i estava a punt de carregar-se una altra llegenda espantacriatures. Sense deixar de caminar, va torçar el cos per agafar la llanterna que guardava a la butxaca del darrere dels seus pantalons.
I aleshores va caure.
Va relliscar per una pendent i va caure a una gruta que quedava en un nivell inferior al de l’entrada de la cova. Incapaç d’enfilar-se al lloc d’on havia caigut, adolorit i espantat, comprovà que només podia caminar endavant, endinsar-se al túnel fosc i estret que s’obria davant dels seus ulls. Segurament conduïa a l’altra banda del turó, així que, decidit, avançà amb seguretat.
Només quan ja portava unes passes fetes, s’adonà que havia perdut la llanterna. La foscor allà era absoluta. Obstinat, caminà endavant fins que la galeria es va fer tan estreta que l’obligà a anar de quatre grapes. Aviat s’arrossegava. L’olor a terra humida i a aire escàs ho envaïa tot, juntament amb la negror. Tot d’una va notar que li costava cada cop més avançar. Els dits li feien mal, tenia les ungles i la cara plenes de terra. Més espantat de no poder sortir d’allà que de cap altra cosa, es concentrà en anar endavant fins que ja no va poder més.
I de cop i volta s’aturà.
Ara ja no es podia moure.
No podia avançar, ni tampoc retrocedir. Atrapat per la terra i la foscor, començà a plorar i a penedir-se de la seva entremaliadura. La seva ment, cansada i espantada, va retornar a les advertències del seu pare. ¿I si eren certes? ¿I si, del final de la galeria apareixia un d’aquells éssers? Va pensar que si es posava a plorar i a gemegar, potser cridaria la seva atenció, però, si no demanava ajuda, ningú no sabria mai que havia quedat atrapat. Després d’una estona debatent-se, finalment cridà demanant auxili.
Guardà silenci.
Un silenci llarg i humit, negre.
Fins que escoltà el xiuxiueig. No procedia de la seva esquena. Ningú no venia a rescatar-lo. Venia de davant. De la foscor. Del final de la foscor.
Una forta olor de profunditat envaí la galeria. Era com una corrent d’aire pútrid que ascendia d’algun punt ignot, però en la seva direcció.
Entre les llàgrimes, li va semblar que veia una figura encara més fosca que la mateixa foscor que es movia, que s’acostava per endur-se’l.
Va voler que allò fos fruit de la seva imaginació, però just en el moment que notava el contacte d’aquella cosa indescriptible, d’aquell ésser (ara comprenia per què no tenia nom) profund i fosc, proferí un alarit que s’ofegà sota la terra.
El pare d’en Guillem, temps després de la seva desaparició, encara es maleïa per no haver estat més convincent. De tots els grups de recerca que havien sortit per trobar-lo, només un havia tornat amb alguna pista d’ell. Però era una pista tan terrible i coneguda que van deixar immediatament de buscar-lo. Havien trobat la seva llanterna a les coves.
Tothom sabia que, quan els éssers agafaven algú, ja no el tornaven mai més.
“El que xiuxiueja en la foscor”
H.P. Lovecraft
(El va sentir. Era allà, al final de la foscor. I s’acostava…)
En Guillem sempre havia escoltat les històries que el seu pare feia servir per alliçonar-lo, per espantar-lo o dissuadir-lo d’anar a algun lloc o fer alguna cosa concreta, amb molta atenció.
Quan era petit creia la majoria dels contes que li explicaven, sobretot aquells que més l’espantaven, i l’habilitat que esgrimia el seu pare per donar versemblança a les seves narracions assolia, d’habitud, el seu objectiu.
Ara que ja era un noi gran (de vuit anys), la seva gosadia era més difícil d’estovar. S’encaparrava a trobar errades als arguments del seu pare, qui, davant la seva insistència, acabava per confessar que aquesta o aquella llegenda no era més que l’adaptació d’algun mite grec, o simplement, pura invenció.
Valent i eixelebrat, en Guillem havia aconseguit desmuntar gairebé totes les llegendes del seu pare, malgrat que això hagués significat desobeir-lo en alguna ocasió.
Però hi havia un conte que el seu pare es negava a acceptar que fos, simplement això, un simple conte. Encara que veia que en Guillem no el creia, en comptes de rendir-se i confessar la seva invenció, augmentava la gravetat de les seves advertències:
“Si jugues al bosc, no t’acostis a les coves -deia-, i encara menys t’hi endinsis. En aquelles coves hi viuen els éssers i no estan acostumats a trobar-se amb nosaltres. Són molt perillosos, Guillem. Pensa que nosaltres som com el menjar per a ells. No poden sortir de les coves, només poden habitar la foscor, així que no hi entris mai, ¿em sents? ¡Mai!”
Un dissabte al matí va sortir de casa amb la convicció de desmuntar la llegenda dels éssers. ¿Quina classe de conte de terror no donava nom als seus monstres?
Es va dirigir al bosc que començava només a uns quants metres de la seva porta, tot creuant el carrer. S’hi endinsà amb la seguretat de qui ho ha fet milers de vegades i es dirigí a la Zona de les Coves, amb una llanterna a la butxaca i una cantimplora penjada en bandolera.
El cel presentava un blau perfecte, asèptic, i el sol brillava amb una força encoratjadora.
En Guillem arribà als peus del turó que coneixien com la Zona de les Coves i observà durant uns instants els tres forats que s’endinsaven a la pedra. No havia dit a ningú on anava. Només havia cridat que sortia a fer un volt pel bosc, cosa que no estranyà els seus pares perquè era la seva manera de jugar i mai no li havia passat res.
Després d’una breu vacil·lació, decidí entrar per un dels forats.
Caminà durant una estona per l’interior de la cova fins que la claror elèctrica d’aquell magnífic dia s’apaivagà. L’interior era fred, humit i cada cop més fosc. Caminava ben ert i somreia, cofoi, perquè havia aconseguit desafiar les seves pors i estava a punt de carregar-se una altra llegenda espantacriatures. Sense deixar de caminar, va torçar el cos per agafar la llanterna que guardava a la butxaca del darrere dels seus pantalons.
I aleshores va caure.
Va relliscar per una pendent i va caure a una gruta que quedava en un nivell inferior al de l’entrada de la cova. Incapaç d’enfilar-se al lloc d’on havia caigut, adolorit i espantat, comprovà que només podia caminar endavant, endinsar-se al túnel fosc i estret que s’obria davant dels seus ulls. Segurament conduïa a l’altra banda del turó, així que, decidit, avançà amb seguretat.
Només quan ja portava unes passes fetes, s’adonà que havia perdut la llanterna. La foscor allà era absoluta. Obstinat, caminà endavant fins que la galeria es va fer tan estreta que l’obligà a anar de quatre grapes. Aviat s’arrossegava. L’olor a terra humida i a aire escàs ho envaïa tot, juntament amb la negror. Tot d’una va notar que li costava cada cop més avançar. Els dits li feien mal, tenia les ungles i la cara plenes de terra. Més espantat de no poder sortir d’allà que de cap altra cosa, es concentrà en anar endavant fins que ja no va poder més.
I de cop i volta s’aturà.
Ara ja no es podia moure.
No podia avançar, ni tampoc retrocedir. Atrapat per la terra i la foscor, començà a plorar i a penedir-se de la seva entremaliadura. La seva ment, cansada i espantada, va retornar a les advertències del seu pare. ¿I si eren certes? ¿I si, del final de la galeria apareixia un d’aquells éssers? Va pensar que si es posava a plorar i a gemegar, potser cridaria la seva atenció, però, si no demanava ajuda, ningú no sabria mai que havia quedat atrapat. Després d’una estona debatent-se, finalment cridà demanant auxili.
Guardà silenci.
Un silenci llarg i humit, negre.
Fins que escoltà el xiuxiueig. No procedia de la seva esquena. Ningú no venia a rescatar-lo. Venia de davant. De la foscor. Del final de la foscor.
Una forta olor de profunditat envaí la galeria. Era com una corrent d’aire pútrid que ascendia d’algun punt ignot, però en la seva direcció.
Entre les llàgrimes, li va semblar que veia una figura encara més fosca que la mateixa foscor que es movia, que s’acostava per endur-se’l.
Va voler que allò fos fruit de la seva imaginació, però just en el moment que notava el contacte d’aquella cosa indescriptible, d’aquell ésser (ara comprenia per què no tenia nom) profund i fosc, proferí un alarit que s’ofegà sota la terra.
El pare d’en Guillem, temps després de la seva desaparició, encara es maleïa per no haver estat més convincent. De tots els grups de recerca que havien sortit per trobar-lo, només un havia tornat amb alguna pista d’ell. Però era una pista tan terrible i coneguda que van deixar immediatament de buscar-lo. Havien trobat la seva llanterna a les coves.
Tothom sabia que, quan els éssers agafaven algú, ja no el tornaven mai més.
Sergi Yagüe (relat presentat al Repte La foscor, a relatsencatalà.cat)
Les nits
Les nits s’acabaven.
Tard o d’hora, havíem d’esborrar
les petjades d’un amor que ningú,
ni tan sols nosaltres, comprenia.
Les petjades al fang dels dies.
Les nits ens ferien.
Eren com urpes que traçaven esquerdes
als nostres cors oferts sense carcassa,
els estripaven amb les arestes
dels estels de matinada.
Les nits ens mataven.
Amb tendresa i lentament, calmada,
ens apagaven l’espelma de l’amor a la mirada.
I el fum feia olor d’espera,
i de parafina cremada.
Sergi Yagüe
Tard o d’hora, havíem d’esborrar
les petjades d’un amor que ningú,
ni tan sols nosaltres, comprenia.
Les petjades al fang dels dies.
Les nits ens ferien.
Eren com urpes que traçaven esquerdes
als nostres cors oferts sense carcassa,
els estripaven amb les arestes
dels estels de matinada.
Les nits ens mataven.
Amb tendresa i lentament, calmada,
ens apagaven l’espelma de l’amor a la mirada.
I el fum feia olor d’espera,
i de parafina cremada.
Sergi Yagüe
dimarts, 25 de novembre del 2008
L'interrogatori
El fum de la cigarreta es cargolava davant la mirada fosca de l’home que interrogava Clamson.
-Quants éreu?
Clamson el fità des de la cadira. El gust de la sang, de la seva pròpia sang, li donava energies per aguantar l’interrogatori.
-Quants érem qui? Els que ens estàvem beneficiant la teva mare? - somrigué.
L’home que l’interrogava va separar els llavis per mostrar les seves dents quadrades i grogues, sense que això provoqués la caiguda de la cigarreta, que es mantenia enganxada al llavi inferior amb obstinació.
-Sembla que no vol parlar, Kerlon -va fer una veu a l’esquena d’en Clamson. Aquella veu pertanyia a l’encarregat d’etzibar-li tota mena de cops quan les respostes no eren les correctes.
Kerlon alçà la vista i feu un lleuger gest amb el cap.
-El meu company, en Sadar, es mor de ganes de passar a mètodes més contundents, Clamson.
-La teva mare també volia que fóssim més contundents -abundà Clamson, emetent una riallada tacada de sang.
-Trobarem algú altre que parli -digué en Sadar sense dissimular l’ansietat que el dominava. Volia matar-lo allà mateix, ja.
-Segurament -rumià Kerlon. Potser en Sadar tenia raó i la millor opció era pelar aquell desgraciat. Però hi havia alguna cosa que l’impedia matar en Clamson. Aquell paio havia intervingut directament en l’assalt a la caserna, un atac molt ben organitzat que havia provocat moltes baixes i havia sembrat l'incertesa entre els seus homes. Necessitava saber quants eren els atacants, qui els havia entrenat, qui els comandava. Perquè allò podia ser l'inici d’alguna cosa i si no obtenien informació de bon principi, probablement ho lamentarien més endavant.
La guerra ja feia massa que durava. Va començar com una passejada militar, en teoria havia de ser tot ben senzill. El bàndol d’en Kerlon posseïa un exèrcit molt superior al del bàndol d’en Clamson. L'ocupació, deien els comandaments, seria qüestió de setmanes. Ara, aquella guerra, era coneguda com la dels Tres Segles, i entre la població gairebé ningú sabia del cert per què ni com va començar. El món s’havia ensorrat pel camí, després del Gran Crac, i ja no hi havia cap control internacional sobre els conflictes que es multiplicaven arreu, com cèl·lules mortes en un cos malalt. El planeta era inestable, imprevisible. La Humanitat perillava, però continuava eliminant-se a sí mateixa, intentant posseir aquell residu planetari per sobre de qualsevol raonament.
-Surt de la sala, Sadar -va fer en Kerlon.
En Sadar el va mirar com si no l’entengués. Veure’l era veure un nen a qui acaben de dir que ja mai més podrà tornar a jugar amb la seva joguina preferida; un nen de dos metres i cent quilos.
-Què pretens fer? -es resistí en Sadar.
-Deixa-me’l uns minuts. Si d’aquí a cinc minuts no he avançat amb ell, pots fer-ne el què vulguis.
-No sé… -va remugar en Sadar, mirant en Clamson.
-Queda’t home! -continuà ironitzant en Clamson -Porteu hores matxucant-me! Què et fa pensar que aquest imbècil aconseguirà res en els propers cinc minuts? Va, peleu-me d’una vegada, ja estic fart d’aquesta collonada.
Kerlon escopí la cigarreta de Basht. Basht, l’herba que substituí el tabac i la marihuana feia dècades. Allò et destrossava per dins, però aconseguia eludir els controls de Sanitat mentre aquests existiren. Ara fins i tot els nens la fumaven i morien abans d’arribar a la quinzena.
-Surt, collons! -Bramà.
En Sadar obeí a contracor, tot ajustant el cronòmetre de compte enrere de la seva gorra. Uns dígits vermells aparegueren a l’aire davant dels seus ulls.
-Cinc minuts -insistí en Sadar.
-Vés -ordenà Kerlon.
La porta de la sala d’interrogatoris es va tancar i els dos homes es van quedar sols.
-No pensis que serà ràpid. En Sadar t’estarà matant durant cinc o sis dies, ho saps? Odia els de la teva espècie.
-Doncs que sigui com hagi de ser.
-No tens per què ser tan obstinat. La vida és el bé més preuat, més enllà de les idees i dels combustibles, per molt que tota aquella colla de polítics la col·loquin en l’últim lloc de la llista.
-Em sembla que tu no pots parlar gaire del valor de la vida. No te’l planteges quan les arrenques!
-T’equivoques. Precisament perquè conec el seu valor, utilitzo la mort. Sé que, matar un poble, és matar-lo i arruïnar-lo.
-I això és el què heu volgut sempre, oi?
En Kerlon guardà silenci. Era conscient que havia perdut gairebé la meitat del seu temps en un circumloqui que no conduïa enlloc. Decidí anar directament al gra i va fer servir l’idioma d’en Clamson per preguntar-li per últim cop.
-Quants éreu els atacants? Quí sou?
En Clamson fità el seu enemic, sorprès que conegués i parlés tan bé la seva llengua. No estava del tot d’acord en l’apreciació d’en Kerlon sobre el valor de la vida. La vida d’un home no té cap valor si la compares amb la d’un poble. Anihilar un poble és empobrir el món. Per això ara la Terra era una indigent a l’Univers, una indigent a punt de morir, malalta i maltractada.
En Sadar tragué el cap per la finestreta de la sala. Els dígits corrien inexorables. Només faltaven cinquanta segons.
-Quan van desaparèixer els noms, ho saps? -preguntà, tot d’una en Clamson.
-Els noms?
-Kerlon, Clamson, Sadar… tot això no són més que antigues marques comercials. Saps com es deien els nostres avantpassats? Qui va començar la guerra?
-Això ara no té cap importància.
-Sí que la té. És justament això. Aquesta guerra va començar per esborrar una cultura del mapa. I pel camí s’han acabat esborrant totes les cultures. La vostra també, em sap greu dir-t’ho.
S’acabaren els cinc minuts i en Sadar obrí la porta amb un gest prudent.
-Has aconseguit alguna cosa? -demanà, desitjant que la resposta fos negativa.
Però en Kerlon no va respondre. De l’exterior arribava un so que gairebé tenia oblidat. Un so eixordador però totalment identificable. Les muntanyes que envoltaven la caserna multiplicaven el seu efecte, fent impossible saber quants eren ni d’on venien. Eren tambors. Tambors.
En Clamson reia sonorament. Reia i cantava.
-… bon cop de falç, defensors de la Terra…
En Sadar va treure l’arma i disparà al cap del seu presoner. El raig travessà el crani i el feu esclatar des de l’interior.
-Calla, collons! -xisclà, eixordat pels tambors.
-Prepareu-vos per a la fugida -ordenà Kerlon.
-Però…
-No s'acabarà mai, això -sospirà Kerlon amb desesperació...
Sergi Yagüe
-Quants éreu?
Clamson el fità des de la cadira. El gust de la sang, de la seva pròpia sang, li donava energies per aguantar l’interrogatori.
-Quants érem qui? Els que ens estàvem beneficiant la teva mare? - somrigué.
L’home que l’interrogava va separar els llavis per mostrar les seves dents quadrades i grogues, sense que això provoqués la caiguda de la cigarreta, que es mantenia enganxada al llavi inferior amb obstinació.
-Sembla que no vol parlar, Kerlon -va fer una veu a l’esquena d’en Clamson. Aquella veu pertanyia a l’encarregat d’etzibar-li tota mena de cops quan les respostes no eren les correctes.
Kerlon alçà la vista i feu un lleuger gest amb el cap.
-El meu company, en Sadar, es mor de ganes de passar a mètodes més contundents, Clamson.
-La teva mare també volia que fóssim més contundents -abundà Clamson, emetent una riallada tacada de sang.
-Trobarem algú altre que parli -digué en Sadar sense dissimular l’ansietat que el dominava. Volia matar-lo allà mateix, ja.
-Segurament -rumià Kerlon. Potser en Sadar tenia raó i la millor opció era pelar aquell desgraciat. Però hi havia alguna cosa que l’impedia matar en Clamson. Aquell paio havia intervingut directament en l’assalt a la caserna, un atac molt ben organitzat que havia provocat moltes baixes i havia sembrat l'incertesa entre els seus homes. Necessitava saber quants eren els atacants, qui els havia entrenat, qui els comandava. Perquè allò podia ser l'inici d’alguna cosa i si no obtenien informació de bon principi, probablement ho lamentarien més endavant.
La guerra ja feia massa que durava. Va començar com una passejada militar, en teoria havia de ser tot ben senzill. El bàndol d’en Kerlon posseïa un exèrcit molt superior al del bàndol d’en Clamson. L'ocupació, deien els comandaments, seria qüestió de setmanes. Ara, aquella guerra, era coneguda com la dels Tres Segles, i entre la població gairebé ningú sabia del cert per què ni com va començar. El món s’havia ensorrat pel camí, després del Gran Crac, i ja no hi havia cap control internacional sobre els conflictes que es multiplicaven arreu, com cèl·lules mortes en un cos malalt. El planeta era inestable, imprevisible. La Humanitat perillava, però continuava eliminant-se a sí mateixa, intentant posseir aquell residu planetari per sobre de qualsevol raonament.
-Surt de la sala, Sadar -va fer en Kerlon.
En Sadar el va mirar com si no l’entengués. Veure’l era veure un nen a qui acaben de dir que ja mai més podrà tornar a jugar amb la seva joguina preferida; un nen de dos metres i cent quilos.
-Què pretens fer? -es resistí en Sadar.
-Deixa-me’l uns minuts. Si d’aquí a cinc minuts no he avançat amb ell, pots fer-ne el què vulguis.
-No sé… -va remugar en Sadar, mirant en Clamson.
-Queda’t home! -continuà ironitzant en Clamson -Porteu hores matxucant-me! Què et fa pensar que aquest imbècil aconseguirà res en els propers cinc minuts? Va, peleu-me d’una vegada, ja estic fart d’aquesta collonada.
Kerlon escopí la cigarreta de Basht. Basht, l’herba que substituí el tabac i la marihuana feia dècades. Allò et destrossava per dins, però aconseguia eludir els controls de Sanitat mentre aquests existiren. Ara fins i tot els nens la fumaven i morien abans d’arribar a la quinzena.
-Surt, collons! -Bramà.
En Sadar obeí a contracor, tot ajustant el cronòmetre de compte enrere de la seva gorra. Uns dígits vermells aparegueren a l’aire davant dels seus ulls.
-Cinc minuts -insistí en Sadar.
-Vés -ordenà Kerlon.
La porta de la sala d’interrogatoris es va tancar i els dos homes es van quedar sols.
-No pensis que serà ràpid. En Sadar t’estarà matant durant cinc o sis dies, ho saps? Odia els de la teva espècie.
-Doncs que sigui com hagi de ser.
-No tens per què ser tan obstinat. La vida és el bé més preuat, més enllà de les idees i dels combustibles, per molt que tota aquella colla de polítics la col·loquin en l’últim lloc de la llista.
-Em sembla que tu no pots parlar gaire del valor de la vida. No te’l planteges quan les arrenques!
-T’equivoques. Precisament perquè conec el seu valor, utilitzo la mort. Sé que, matar un poble, és matar-lo i arruïnar-lo.
-I això és el què heu volgut sempre, oi?
En Kerlon guardà silenci. Era conscient que havia perdut gairebé la meitat del seu temps en un circumloqui que no conduïa enlloc. Decidí anar directament al gra i va fer servir l’idioma d’en Clamson per preguntar-li per últim cop.
-Quants éreu els atacants? Quí sou?
En Clamson fità el seu enemic, sorprès que conegués i parlés tan bé la seva llengua. No estava del tot d’acord en l’apreciació d’en Kerlon sobre el valor de la vida. La vida d’un home no té cap valor si la compares amb la d’un poble. Anihilar un poble és empobrir el món. Per això ara la Terra era una indigent a l’Univers, una indigent a punt de morir, malalta i maltractada.
En Sadar tragué el cap per la finestreta de la sala. Els dígits corrien inexorables. Només faltaven cinquanta segons.
-Quan van desaparèixer els noms, ho saps? -preguntà, tot d’una en Clamson.
-Els noms?
-Kerlon, Clamson, Sadar… tot això no són més que antigues marques comercials. Saps com es deien els nostres avantpassats? Qui va començar la guerra?
-Això ara no té cap importància.
-Sí que la té. És justament això. Aquesta guerra va començar per esborrar una cultura del mapa. I pel camí s’han acabat esborrant totes les cultures. La vostra també, em sap greu dir-t’ho.
S’acabaren els cinc minuts i en Sadar obrí la porta amb un gest prudent.
-Has aconseguit alguna cosa? -demanà, desitjant que la resposta fos negativa.
Però en Kerlon no va respondre. De l’exterior arribava un so que gairebé tenia oblidat. Un so eixordador però totalment identificable. Les muntanyes que envoltaven la caserna multiplicaven el seu efecte, fent impossible saber quants eren ni d’on venien. Eren tambors. Tambors.
En Clamson reia sonorament. Reia i cantava.
-… bon cop de falç, defensors de la Terra…
En Sadar va treure l’arma i disparà al cap del seu presoner. El raig travessà el crani i el feu esclatar des de l’interior.
-Calla, collons! -xisclà, eixordat pels tambors.
-Prepareu-vos per a la fugida -ordenà Kerlon.
-Però…
-No s'acabarà mai, això -sospirà Kerlon amb desesperació...
Sergi Yagüe
Les pells (entre nosaltres)
De dia, malbaratàvem mirades que queien
al buit de l’espai entre nosaltres,
i a les nits, l’exigència dels nostres somnis
feia que moltes vegades ens despertéssim
entre onades de desconcert i anhel,
que ens cridéssim un nom que ignoràvem,
que ens recordéssim les pells
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Era la ignorància el joc que ens unia
tal i com la distància ens separava,
aquells ulls que travessaven cossos,
matèries i paraules, aquella aventura
ignota, absurda, del dia a les acaballes.
L’escalfor de la etèria fantasia,
calava foc al cos de les nits vessades
com aigua d’una font abandonada.
Tot passava de llarg entre nosaltres,
els sorolls, les olors, les tardes;
clavàvem dards d’incògnita
a la fusta seca del temps i dels arbres,
i manteníem la distància que ens aclaparava,
que ens mantenia ignots i al mateix temps
units per pells que coneixíem
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Sergi Yagüe
al buit de l’espai entre nosaltres,
i a les nits, l’exigència dels nostres somnis
feia que moltes vegades ens despertéssim
entre onades de desconcert i anhel,
que ens cridéssim un nom que ignoràvem,
que ens recordéssim les pells
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Era la ignorància el joc que ens unia
tal i com la distància ens separava,
aquells ulls que travessaven cossos,
matèries i paraules, aquella aventura
ignota, absurda, del dia a les acaballes.
L’escalfor de la etèria fantasia,
calava foc al cos de les nits vessades
com aigua d’una font abandonada.
Tot passava de llarg entre nosaltres,
els sorolls, les olors, les tardes;
clavàvem dards d’incògnita
a la fusta seca del temps i dels arbres,
i manteníem la distància que ens aclaparava,
que ens mantenia ignots i al mateix temps
units per pells que coneixíem
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Sergi Yagüe
dimecres, 19 de novembre del 2008
Espejo
Esta pared construida de silencios
se parece tanto a mí que, en el fondo,
más que pared es espejo,
y el silencio roto en mi boca es un verbo.
Cuando el fondo de los mares se rompe sin remedio,
naufragar es el único modo
de mantener a flote los recuerdos;
aunque el agua esté sucia, sigue mojando las playas,
y aunque el cielo se apague entre lamentos,
el Sol y la Luna continúan alumbrando noches y mañanas,
los pájaros aún vuelan entregándole sus alas,
y las estrellas cuando brillan siguen siendo un Firmamento.
Este espejo roto en mil pedazos,
se parece tanto a mí que, en el fondo,
las aristas de sus trozos
se me clavan en el tiempo,
y la sangre me fluye
entre la piel y el intelecto,
trazándome una herida
que es un soplo de fracaso
en el corazón del éxito.
Se apaga el aplauso
devorado por la oscuridad
de este vacío teatro.
Los actores ya se fueron,
se terminaron los actos.
Sergi Yagüe
se parece tanto a mí que, en el fondo,
más que pared es espejo,
y el silencio roto en mi boca es un verbo.
Cuando el fondo de los mares se rompe sin remedio,
naufragar es el único modo
de mantener a flote los recuerdos;
aunque el agua esté sucia, sigue mojando las playas,
y aunque el cielo se apague entre lamentos,
el Sol y la Luna continúan alumbrando noches y mañanas,
los pájaros aún vuelan entregándole sus alas,
y las estrellas cuando brillan siguen siendo un Firmamento.
Este espejo roto en mil pedazos,
se parece tanto a mí que, en el fondo,
las aristas de sus trozos
se me clavan en el tiempo,
y la sangre me fluye
entre la piel y el intelecto,
trazándome una herida
que es un soplo de fracaso
en el corazón del éxito.
Se apaga el aplauso
devorado por la oscuridad
de este vacío teatro.
Los actores ya se fueron,
se terminaron los actos.
Sergi Yagüe
dimarts, 18 de novembre del 2008
La Realitat Flexible: Una gran decepció...
Doncs, no.
Com acostuma a passar amb aquestes editorials petites i/o desconegudes les il·lusions dipositades i la feina feta acaben, generalment, a la brossa.
La Realitat Flexible no es publicarà. L’editorial que l’anava a publicar (fins fa ben poc encara em deien que el llibre sortiria al Nadal) ha fet fallida, deixant penjats a treballadors i autors, entre d’altres, sense cap mena d’escrúpol. Jo puc considerar-me afortunat perquè no hi vaig posar diners, en aquesta aventura, però em sento terriblement decebut i fastiguejat.
Semblava que aquesta gent volia prendre’s les coses d’una manera totalment diferent als anteriors gestors de l’editorial, però han acabat caient en el mateix parany, no sé si de manera voluntària o involuntàriament, però ara això ja no importa.
El fet és que a mi em queda la molèstia “d’alliberar” els drets d’edició de l’obra perquè ja té ISBN i tot, i si no ho faig, no podria publicar-la fins d’aquí a 5 anys (!), ni tan sols presentar-la a cap altre concurs literari.
Ai, bé, que és molt dura la vida de l’artista, ja ho sabeu. Jo no em fiava del tema al principi, però van saber convèncer-me i donar-me confiança, per, finalment, fallar com acostumen a fer-ho aquestes editorials. No us en refieu. Treballeu fort i amb interès i presenteu-vos a concursos literaris amb cara i ulls. Sembla ser la única manera de publicar… Fora d’Internet, és clar.
Una abraçada.
Sergi
Com acostuma a passar amb aquestes editorials petites i/o desconegudes les il·lusions dipositades i la feina feta acaben, generalment, a la brossa.
La Realitat Flexible no es publicarà. L’editorial que l’anava a publicar (fins fa ben poc encara em deien que el llibre sortiria al Nadal) ha fet fallida, deixant penjats a treballadors i autors, entre d’altres, sense cap mena d’escrúpol. Jo puc considerar-me afortunat perquè no hi vaig posar diners, en aquesta aventura, però em sento terriblement decebut i fastiguejat.
Semblava que aquesta gent volia prendre’s les coses d’una manera totalment diferent als anteriors gestors de l’editorial, però han acabat caient en el mateix parany, no sé si de manera voluntària o involuntàriament, però ara això ja no importa.
El fet és que a mi em queda la molèstia “d’alliberar” els drets d’edició de l’obra perquè ja té ISBN i tot, i si no ho faig, no podria publicar-la fins d’aquí a 5 anys (!), ni tan sols presentar-la a cap altre concurs literari.
Ai, bé, que és molt dura la vida de l’artista, ja ho sabeu. Jo no em fiava del tema al principi, però van saber convèncer-me i donar-me confiança, per, finalment, fallar com acostumen a fer-ho aquestes editorials. No us en refieu. Treballeu fort i amb interès i presenteu-vos a concursos literaris amb cara i ulls. Sembla ser la única manera de publicar… Fora d’Internet, és clar.
Una abraçada.
Sergi
divendres, 14 de novembre del 2008
Les tardes
On es van acabar les tardes?
Van anar a morir com un riu contra les roques,
en un salt d’aigües d’espera,
en una cascada de miserable recança.
El color va diluir-se novament entre les hores,
i la foscúria s’estremia amb veus cansades,
espelmes de temps vetllaven el cadàver
de l’amor ofegat sota les ones.
I la pell rugosa del capvespre
tenia les marques de la feina mal pagada,
on es morien les tardes
quan marxaven, silents i somortes?
Arronsada covardia, allà, a les brases
que cremaven la innocència com la teia,
la veu que volia rebel·lar-se
no s’alçava més enllà de l’agonia.
I les tardes cremaven fins les cendres
i s’escampaven com taques d’oblit
amb el vent d’una tardor corpresa,
el seu lament arrencat a les fulles seques.
Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)
Van anar a morir com un riu contra les roques,
en un salt d’aigües d’espera,
en una cascada de miserable recança.
El color va diluir-se novament entre les hores,
i la foscúria s’estremia amb veus cansades,
espelmes de temps vetllaven el cadàver
de l’amor ofegat sota les ones.
I la pell rugosa del capvespre
tenia les marques de la feina mal pagada,
on es morien les tardes
quan marxaven, silents i somortes?
Arronsada covardia, allà, a les brases
que cremaven la innocència com la teia,
la veu que volia rebel·lar-se
no s’alçava més enllà de l’agonia.
I les tardes cremaven fins les cendres
i s’escampaven com taques d’oblit
amb el vent d’una tardor corpresa,
el seu lament arrencat a les fulles seques.
Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)
Dispenseu la desaparició...
Dispenseu la desaparició, però la meva vida torna a fer un gir de 180º!
Un canvi de residència, alguns assumptes familiars, una novel·la que estic acabant i que em té absorvit, la persecució del procès d'edició del llibre La Realitat Flexible... tot són detalls que m'han mantingut allunyat d'Internet els darrers temps i, per tant, de La Meva Arcàdia.
Però ara torno a ser per aquí, i vinc amb unes quantes notícies i alguns escrits.
Sobre La Realitat Flexible us he de dir que aviat estarà llest. A l'editorial m'han dit que, segurament, sortirà per Nadal. Això és ja, senyores i senyors!
La novel·la que estic acabant pinta molt bé, però fins que no estigui llesta no vull parlar-ne gaire, ja se sap, supersticions.
Només us avançaré el seu títol, perquè és completament definitiu. Es dirà Corcs.
Properament us continuaré informant sobre això. I ara, us deixaré amb alguns escrits, espero que, a partir d'ara, La Meva Arcadia torni a moure's.
Gràcies per la paciència i per no marxar.
Sergi Yagüe
Un canvi de residència, alguns assumptes familiars, una novel·la que estic acabant i que em té absorvit, la persecució del procès d'edició del llibre La Realitat Flexible... tot són detalls que m'han mantingut allunyat d'Internet els darrers temps i, per tant, de La Meva Arcàdia.
Però ara torno a ser per aquí, i vinc amb unes quantes notícies i alguns escrits.
Sobre La Realitat Flexible us he de dir que aviat estarà llest. A l'editorial m'han dit que, segurament, sortirà per Nadal. Això és ja, senyores i senyors!
La novel·la que estic acabant pinta molt bé, però fins que no estigui llesta no vull parlar-ne gaire, ja se sap, supersticions.
Només us avançaré el seu títol, perquè és completament definitiu. Es dirà Corcs.
Properament us continuaré informant sobre això. I ara, us deixaré amb alguns escrits, espero que, a partir d'ara, La Meva Arcadia torni a moure's.
Gràcies per la paciència i per no marxar.
Sergi Yagüe
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
