Baf

L'Aleix va arribar a casa amb la sensació d’haver corregut una marató. Tancà la porta del vestíbul, mogué el cap a banda i banda per desentumir les cervicals –un lleuger cruixit l’indicà que havia assolit el seu objectiu- i es dirigí sense cap preàmbul cap a la cambra de bany. Necessitava banyar-se. O potser una dutxa.
Va entrar a la seva habitació, dotada de bany propi i un descomunal vestidor i va abocar tota la seva roba sobre el llit. Sospirà.
Va decidir que una dutxa provocaria l’efecte que ell desitjava, una relaxació expeditiva, sense haver d’esperar que s’omplís la banyera, així que entrà despullat al bany imponent i es dirigí a la dutxa revestida de gressite i tancada amb una mampara de vidre laminat del bo.
Tot era d’alta qualitat a la vida de l’Aleix. La roba, el cotxe, casa seva. Prop dels quaranta, emprenedor des dels divuit, els seus negocis nocturns i d’oci li havien donat la oportunitat d’amassar una considerable fortuna, per no parlar de les possibilitats de diversió i sexe fàcil de les que havia gaudit sempre. Amb una aparença correcta, convenientment guarnida pels diners i la roba cara, mai havia tingut problemes amb les dones.
Precisament ara tornava de casa d’una noia que fregava la vintena, la Lindsay, que havia volgut donar-li una sorpresa pel seu aniversari i se li havia ofert per a qualsevol desig eròtic, acompanyada per una complaent amiga de la seva mateixa lleva.
L’aigua calenta va sortir amb impetuosa exactitud tèrmica, electrònicament controlada per la columna de bany d’última generació. Sauna, bany turc, hidromassatge, i si vols, una palleta també te la fa, li va dir el seu amic Joan, qui li va recomanar.
L’Aleix s’hi va sotmetre, permetent-se el luxe d’oblidar-se de tot per un moment. Només romania sota el raig d’aigua, despullat, moll, amb els braços creuats davant del pit musculós i depilat (molt gimnàs, molta cura de si mateix) i, de tant en tant, rememorava algunes de les escenes recents amb les dues noies, tot i que involuntàriament, perquè no volia que res interferís en la seva evacuació de la realitat.
Mica en mica, la dutxa s’anà entelant, i el baf es convertí en una boira cada cop més espessa.
Aliè a aquesta circumstància, amb els ulls tancats, l’Aleix bellugava el cap sota el raig d’aigua en una negativa inconscient. A la seva ment s’hi havia instal·lat un pensament continu i emprenyador, com una mosca verda sota el sol d’un estiu dels de trenta graus a l’ombra. Per molt que intentava allunyar-lo, aquest pensament s’aferrà al seu cervell i es negà a abandonar-lo.
I és que, el pensament, amés de resistent era recurrent. Últimament l’assaltava en els moments més inesperats del dia, fins i tot feia estona, mentre les dues noies joguinejaven amb la punta de les llengües sobre el seu penis, a la banyera rodona i plena d’escuma de casa la Lindsay: “Aleix, no ets feliç”.
No, no era feliç. Quan mirava al seu voltant, es trobava sol. Feia un temps que havia descobert que li hauria agradat portar un altre tipus de vida, conèixer una noia i enamorar-se’n, formar una família, tenir fills. Ara es veia empès irremeiablement al pou sense retorn –segons la seva manera d’entendre la vida- dels quaranta, una edat a la que ja no es podia emprendre res de nou, sinó que, més aviat, es començava a gaudir d’allò que s’havia conreat a la joventut. Sempre que havia conegut a algú que, amb aquella edat tan conflictiva, i en aquella etapa tan delicada de la vida, encara no tenia el futur assegurat, ni les coses clares, no tenien feina, es separaven, o no havien trobat la seva autèntica vocació, els considerava fracassats, perquè ell pensava que sí estava caminant pel camí que havia triat.
I en aquells moments, sota el raig d’aigua de la dutxa, perdut enmig d’una boira espessa de baf, s’adonava que ell també havia fracassat. Perquè no estava portant la vida per la qual havia estat fet; havia passat el temps caminant pel camí correcte, però en direcció contrària.
Obrí els ulls i es sorprengué per l’espessor de la boirina provocada per l’aigua calenta. I encara es sorprengué més quan deixà de notar l’aigua repicant-li a la pell. Tot era silenci. Un silenci humit de boira i desconcert.
L’Aleix va estirar els braços davant seu i amb les mans va tractar d’escampar la boira (literalment) amb els mateixos gestos que qualsevol faria en una habitació desconeguda i a les fosques. Caminà despullat i a les palpentes per aquell no-res boirós, estupefacte.
“Un moment, un moment –va pensar-: ¿on ha anat a parar la meva dutxa?”.
No veia res. Només baf. Va fer voltes sobre si mateix, voltes i més voltes, sense ser capaç de reconèixer absolutament cap forma, amb una por creixent i astorada que se li enganxava al cor com aquell pensament d’infelicitat se li arrapava al cervell.
No va poder evitar llençar un crit, un crit que buscava que algú el respongués, com si navegués en una precària barca enmig d’un oceà de boira antàrtica, gèlida, sense rumb ni fanal, exposat a ser anihilat per la proa gegantina d’un balener.
Contra tot pronòstic, el seu crit va semblar ser respost des d’algun indret ignot d’aquells llimbs inhòspits.
Aquella resposta eriçà més els seus nervis, la seva pell humida i nua. Va dir-se a sí mateix que allò només podia ser un somni, o potser un mal viatge, que despertaria col·locat dins aquella magnífica banyera rodona, amb les dues noies encara aferrades luxuriosament al seu membre, i aleshores deixaria anar una riallada embriaga.
Però no. Continuà caminant amb els peus descalços trepitjant un baf (no notava cap superfície freda sota les plantes, com si estigués caminant sobre núvols) que s’aixecava en petits flocs lleugerament més espessos que la resta de la boira, uns flocs que es desmanegaven mandrosos fins desaparèixer.
Va passar una presumible eternitat abans que l’Aleix no s’atrevís a llençar un altre crit desesperat.
“¿Però a qui cony estic cridant?”, es digué.
De sobte, a la llunyania emboirada, l’Aleix va veure una taca fosca, una vaga forma que semblava estar també en moviment. D’aquella direcció va procedir una resposta que semblava ser igual de desesperada.
Porugament, la forma es va anar apropant, amb les mateixes passes desconfiades que feia el propi Aleix, passes plenes de por i perplexitat.
La por va desaparèixer, expulsada sense contemplacions per la perplexitat, quan l’Aleix va reconèixer una altra figura humana, masculina, nua, la que responia la seva crida i semblava igual de perduda dins aquella estranya dimensió constituïda de baf.
Es van trobar, cara a cara, finalment. Eren dos homes de constitució pràcticament idèntica, mateixa alçada, mateix pes, fins i tot mateixa edat. No eren ben bé iguals, però podrien haver passat per germans si algú més els hagués vist mai junts.
Amb el mateix estúpid pudor, els dos homes cobriren a l’uníson les seves intimitats, i per dos cops intentaren dir quelcom al mateix temps.
Per fi va parlar primer l’Aleix, sense saber ben bé què diantre anava a dir:
-¿Què hi fots, a la meva dutxa?
-¿I tu, què dimoni fas a la meva?
Es fitaren. Cap dels dos comprenia què els estava passant, però tot i això van creure necessària la demarcació del territori, fos quin fos.
-¿Què està passant? –Va dir l’Aleix.
-Ni puta idea –respongué l’altre home-, jo només sé que m’estava dutxant i de cop i volta tot s’ha omplert de baf. I ara em trobo aquí... i no sé on dimonis és això.
-¿Tu creus que l’hem palmat? –va dir, supersticiós, l’Aleix.
-No ho sé. No crec –va dir l’altre-. Ho... hauríem notat, ¿no?
-Potser no –reflexionà l’Aleix-. ¿Com et dius?
-Miquel.
-Aleix.
Tots dos van fer el gest de donar-se la mà dreta, que era amb la que es cobrien les parts, i tots dos reaccionaren al mateix temps tornant-la a abaixar.
-No entenc res de res –va dir en Miquel.
-Jo tampoc.
Van romandre en silenci, mirant-se, sense voler donar la sensació d’estar observant la nuesa de l’altre, tractant de mantenir una dignitat decididament fràgil, donades les circumstàncies.
Entengueren que no es podien ajudar mútuament, i que la idea de caminar junts, despullats per aquella boira, no els agradava de cap de les maneres, així que decidiren continuar els seus camins de destí desconegut, s’acomiadaren vagament i es perderen entre el baf, cadascú per la direcció on aparegué l’altre.
Al cap de poc temps, l’Aleix va començar a escoltar la inconfusible caiguda del raig d’aigua d’una dutxa. Mica en mica, la boira es va anar desfent, i quan va girar-se per veure si encara era a temps d’avisar aquell home desconegut i dir-li que havia trobat la sortida, els seus ulls només trobaren una paret de rajoles mullades.
Va mirar al seu voltant i va veure que es trobava a l’interior d’una mitja banyera, sota el telèfon modest d’una dutxa convencional, envoltat de gres del barat, aïllat de la resta de la cambra de bany (que semblava petita i insuficientment il·luminada) per una cortina de tela plastificada.
“Però què... “, començà a pensar, però una veu femenina el va interrompre.
-Miquel, amor, ¿que trigaràs molt a sortir de la dutxa? El sopar és a taula.
Durant uns segons, l’Aleix va romandre en silenci. De sobte ho va comprendre tot, i amb un somriure i la veu imperceptible murmurà:
-Bé, Miquel, que gaudeixis el teu desig...
-¿Miquel? ¿Que surts?
L’Aleix... bé, ara en Miquel, buscà durant uns segons als seus records. Estava convençut que ben aviat els posaria tots en ordre. Va trobar el nom de la seva dona i els seus dos fills, les dates de naixement de tots, tota una vida que ara, sota l’aigua de temperatura inestable d’aquella dutxa, li semblava plenament viscuda.
-¡Sí, Paula –exclamà-, de seguida surto!

Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)

Intrusió

L’Ignasi i la Lídia formaven l’ideal de convivència, amor, comunicació i passió que totes les parelles anhelen. Feia deu anys que estaven junts, tot i que només convivien de feia uns mesos i, en tot aquest temps, podien presumir que mai havien tingut cap discussió greu, cap baralla. Basaven aquesta tranquil·litat i harmonia en la comunicació i la sinceritat, en l’aprenentatge dels gustos i neguits de l’altre, en l’amor i en la confiança.
Tal era el grau de compenetració, que més d’una vegada semblava que es llegissin el pensament.
Reien moltes vegades perquè, per exemple, després d’una conversa en to simpàtic, l’Ignasi feia un comentari típic d’ell, del seu humor estrany però intel·ligent, i el feia just amb les paraules que la Lídia tenia al cap en aquell moment.
Altres ocasions, la Lídia tornava a casa de la feina cantant una cançó que l’Ignasi havia portat tota la tarda xiulant mentre feinejava amb l’ordinador portàtil.
I així, moltes petites anècdotes fruit de la seva compenetració i coneixement de l’altre. Una qüestió domèstica divertida, que no feia més que alimentar les enveges (sanes o no) d’altres parelles amb les que tenien amistat, despertava l’admiració dels respectius sogres i la suspicàcia dels veïns, que es preguntaven quan de temps trigaria la nova parella (joves com eren) en organitzar saraus, merders i cridòries com era d’esperar.
Però aquesta qüestió domèstica i divertida, sense que ells s’adonessin al principi, va anar apareixent de forma cada cop més regular. Les coincidències començaven a ser normals, realment quotidianes, i no passava un dia en que, durant el dinar, o el sopar, o al llit, un dels dos parlés del tema que justament li estava passant pel cap a l’altre, o que un s’aixequés i anés a buscar a la cuina l’estri que l’altre acabava de trobar a faltar a la taula.
Ja no els feia gràcia que passés això, i quan passava, durant una estona romanien en silenci, mirant-se com fins aquell moment mai s’havien mirat, potser amb un bri de por passejant-se pels seus ulls. Però no gosaven comentar res al respecte.
No van gosar fins que, un dia, la Lídia es va trobar al carrer amb una amiga que feia molt de temps que no veia i després de conversar durant una bona estona, la va convidar a sopar, a ella i al seu marit.
Quan va tornar a casa, li va explicar la trobada a l’Ignasi, que també la coneixia, i entre els dos van preparar la vetllada, treballant en silenci a la cuina. Semblaven un equip de cuiners experimentats, compenetrats fins el punt d’entendre’s només amb la mirada, i això, lluny de fer-los sentir orgullosos del seu grau d’enteniment, els va anar enfosquint les expressions.
El sopar es va anar desenvolupant amb normalitat, agradable. L’Ignasi i la Lídia havien preparat una recepta exquisida i havien triat el vi perfecte per acompanyar-la.
Les anècdotes passades van rodar per la taula, com és de costum en trobar-te amb gent d’altres temps, i quan va arribar el moment de les postres, els amfitrions es van aixecar de la taula i van anar cap a la cuina. Es van mirar i van somriure.
Aleshores va passar.
Mentre la Lídia posava els plats al rentavaixelles, va pensar per a ella mateixa:
“¡Què grassa que s’ha arribat a posar la Lourdes!”
L’Ignasi, que treia de la nevera una ampolla de cava i les postres, una Vienetta, va deixar anar un riure entre divertit i maliciós.
-Ja ho pots ben dir –va fer.
-¿Què? –es va sorprendre la Lídia.
-Això que has dit –va insistir l’Ignasi-. Ara mateix. La Lourdes. Que està com una foca…
-Però si jo no he dit res –va dir la Lídia. Els seus ulls semblaven dos plats per posar al rentavaixelles; la boca li tremolava.
-¿Com que no? –va dir l’Ignasi, molest.
-No he dit res –va repetir la Lídia-. Ho he pensat, he pensat que la Lourdes s’ha engreixat moltíssim…
-I tu ho has pogut captar –va acabar l’Ignasi. I va acabar amb les paraules que anava a pronunciar la Lídia.
Es van tornar a mirar en silenci, però no van deixar de parlar.
“Si pots captar això que estic pensant, obre l’aixeta”, va pensar l’Ignasi.
La Lídia es va dirigir sense dubtar-ho ni un segon a l’aigüera i va obrir l’aixeta.
A l’Ignasi va estar a punt de caure-li la Vienetta i l’ampolla de cava de les mans.
“¡Collons!”
“I tant”, va pensar la Lídia. Va tancar l’aixeta i es va posar una mà a la boca.
“¿Ens llegim el pensament?”, va preguntar l’Ignasi.
Sense treure’s la mà de la boca, la Lídia va assentir amb el cap.

Van intentar desfer-se el més aviat possible dels convidats. Allò que acabaven de descobrir era quelcom extraordinari, i havien de parlar amb molta calma del tema. Cap dels dos tenia ni idea de què havien de fer, ni de com tractar aquella situació, però tots dos sabien que no podien ignorar-ho.
Al menjador, sense desparar la taula, segueren un davant l’altre, fitant-se, com si acabessin de descobrir que, després de deu anys, no coneixien la persona amb qui estaven.
-¿Com pot ser, Lídia? –va començar l’Ignasi.
-Espera, espera –va dir la Lídia, movent el cap com si intentés expulsar pensaments foscos-. No pot ser. No… això és una coincidència, ha de ser casual.
-Lídia, has obert l’aixeta –va dir l’Ignasi.
La Lídia va callar. Va posar les mans sobre la taula, a banda i banda del plat de postres on s’havia fos sense ésser tastada, la seva porció de gelat.
“¿Em sents ara?”, va pensar.
-Sí –va respondre l’Ignasi en veu alta.
“¿I tu a mi?”
La Lídia es va aixecar, espantada. Li tremolava tot.
-Si, hòstia, Ignasi. Sí…
Va córrer cap a la cambra de bany i es va agenollar a la tassa del wàter, abocant-hi sense contemplacions el meravellós sopar d’aquella nit.
L’Ignasi va aparèixer a la porta del bany. Se’l veia amoïnat, però no tant per l’estat de la Lídia com pel caire que havia pres aquella situació.
-Lídia, ¿vols dir que ens ho hem de prendre així? –va dir-. Crec que és quelcom fantàstic. Hem arribat a un nivell de comprensió tan alt que ens llegim el pensament. ¡Això no pot ser dolent!
La Lídia el va mirar. Se sentia feble, i notava el regust del vòmit com un raspall impregnat de lleixiu que se li passejava per la llengua i la gola.
-No ho sé, Ignasi –va fer-… Estic espantada.

Aquella nit, la Lídia no podia dormir. Semblava que l’Ignasi s’havia pres amb més calma aquell fet extraordinari, però ella no deixava de donar-li voltes. Tenia la sensació que un eixam li bullia a l’interior del cap, com si no tots els pensaments i dubtes que l’assaltaven fossin seus. Des que havien obert aquella porta mental entre ells dos, sentia un brunzit molest a les oïdes, i una pressió estranya a les temples, gairebé doloroses.
Asseguda a la foscor, amb l’esquena recolzada al capçal del llit, no podia mirar cap a la figura fosca de l’Ignasi sense veure tot d’estranyes imatges, colors que mai havia vist, escenes inconnexes i paraules desconegudes, productes inintel·ligibles dels seus somnis, pensaments que, des de la consciència, era impossible interpretar.
No, no tenia la sensació que aquella habilitat seva fos un avantatja, quelcom bo, i l’atemoria que afectés la seva vida, fins aquell moment, meravellosa i tranquil·la.

Mica en mica, les pors de la Lídia s’anaren fent realitat. Cap dels dos podia parlar amb l’altre sense intentar, inconscientment o no, burxar en els pensaments ocults darrera una afirmació, o una pregunta. Era com si aquell poder mental que, a força d’utilitzar-lo, creixia cada dia, els proporcionés una desagradable contrapartida de suspicàcia i desconfiança vers la seva parella. Intuïen que la sinceritat postulada des del primer petó no havia estat més que una cortina de fum, una llei feta per saltar-se-la, una gran i inicial mentida sobre la que havien construït un castell de naips any rere any.
Encara no havien passat ni cinc dies des de la descoberta, que ja havien deixat de parlar en veu alta, i es passejaven per la casa embolicats en cruentes discussions silencioses, pàl·lids i malcarats, descobrint a cada minut les mentides que cada un li havia anat dient a l’altre durant tots aquells anys, que els “no m’importa, amor”, volien dir justament el contrari, que els “t’estimo” pronunciats en veu alta duien sovint un “però a vegades t’engegaria” mental, descobrint pensaments que havien estat ocults, insults mai pronunciats, impossibles de frenar quan apareixien a les seves ments com si haguessin estat escrits amb llums de neó.
L’aparició de sengles infidelitats, set dies després del començament, va ser la gota que vessà el vas, el punt de no retorn per a la parella.
L’Ignasi havia baixat la guàrdia i es va veure envaït per la Lídia. Tots dos seien a taula i intentaven dinar amb la ment en blanc per tal de no “parlar”, però l’Ignasi es va despistar i va deixar una porta oberta. La Lídia va veure aquella escletxa a la ment del seu marit i hi va entrar com una lladra de pensaments, arribant a un racó que l’Ignasi va intentar protegir amb tota una sèrie de pensaments-pantalla quan va descobrir la intrusió. Però havia reaccionat tard, i no va poder evitar que la Lídia trobés els records que l’Ignasi guardava de la seva relació amb una companya del gimnàs, tres anys enrere. Una relació que s’havia mantingut durant tot un any, pel que la Lídia va poder veure.
La sorpresa i la indignació van fer de la Lídia un objectiu feble, i l’Ignasi, contraatacant, va infiltrar-se també als records de la seva dona, trobant-hi una relació que encara durava (havia començat l’any anterior) amb un company de feina.
“¡Mala puta!”, va pensar l’Ignasi.
“Ets un desgraciat i un cabró. ¡Mentider!”, replicà la Lídia.
L’Ignasi començà a respirar sonorament, deixant aparèixer per primer cop l’odi cap a la Lídia.
La Lídia també mirava al seu marit amb uns ulls plens d’ira i rancúnia, prement les dents i fent-les carrisquejar amb moviments obsessius de les barres.
De cop i volta, el menjador va semblar desaparèixer. Tots dos s’havien projectat a una mena de no-res fosc on la força de les seves ments havia iniciat un combat acarnissat.
L’Ignasi es va imaginar corrents en aquella foscor, saltant per aferrar el coll de la Lídia, per escanyar-la. Era una idea tan definida i clara, tan potent, que es va fer efectiva per molt que la Lídia intentés evitar-la. Mentre en aquell pla fosc i violent, l’Ignasi estrangulava la seva dona, al menjador rebentava el gerro de l’aigua, s’esquerdaven els plats i a la Lídia se li marcaven els dits implacables de l’Ignasi al coll, uns dits que, físicament, no se separaven de l’hule ple d’aigua que cobria la taula.
A la foscor, la Lídia es va sobreposar una mica i va aconseguir invocar un pensament de violència desesperada. Va imaginar-se esgarrapant els ulls de l’Ignasi i va aconseguir-ho, fent que ell deixés anar la pressió al seu coll.
Mentre al menjador la Lídia estossegava i tractava de recuperar la respiració, a l’Ignasi li esclatava un raig de sang al mateix temps que li apareixien talls als pòmuls, com si hagués estat atacat per un gat invisible.
Irat, l’Ignasi va tornar a agafar la Lídia pel coll. Ja no captaven, l’un de l’altre, idees que no fossin de violència o mort.
Aquest cop, l’Ignasi va prémer tan fort que la Lídia començà a notar que perdia les forces, la concentració. Se sentia molt feble, a un pas de l’escanyament. Però encara va tenir un últim raig de força per imaginar-se obrint el calaix de la cuina, el calaix on hi havia la destral…

Quan els múltiples reporters dels programes de successos preguntaven als veïns sobre l’aparició dels dos cadàvers, el de la dona escanyada i el marit amb la destral de cuina enfonsada al cap, tots coincidien a dir el mateix.
Havia estat una notícia horrible i totalment inesperada. Aquella parella era molt maca, es podia dir que era la parella ideal. Aquesta era una observació que repetien tots aquells que els coneixien i que eren entrevistats.
I el que més sorprenia als veïns era que mai, però mai, mai, se’ls havia sentit discutir. Ni un soroll.
Ni un crit.
Mai.



Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)

Tupperware

La meva dona m’amaga alguna cosa. Els últims dos mesos ens hem anat convertint en uns estranys que coincideixen a la cuina, al matí, mentre esmorzen. La cosa ha anat decaient durant aquests darrers seixanta dies, d’una manera esgarrifosa. I, quan més va, més espantat em sento.
Aquest declivi va iniciar-se quan la Pilar, la meva dona, va conèixer la nova veïna. En aquells dies jo la veia com una senyora d’uns molt dignes cinquanta anys, alta, esvelta, de mirada profunda i cabells llargs, ondulats i grisos. Es diu Àgata, i, pel seu accent, hauria dit que és francesa, tot i que no ho tinc gaire clar. Mai he entès com van connectar d’aquesta manera tan ràpida. No tenien res en comú. Jo pensava que l’Àgata tenia un aire de sofisticació que, no ens enganyem, la meva dona està a anys llum d’assolir. No és que la menyspreï, jo tampoc sóc un dandy, simplement és que em feia creus de com havien arribat a trobar un punt de contacte entre elles. Però, inexplicablement, ho van fer: el Tupperware.
Totes dues van resultar ser unes fanàtiques d’aquest estri (pel què es veu, perquè, fins que no va conèixer l’Àgata, la Pilar no els feia servir massa) i van aconseguir ajuntar a unes quantes dones més per fer Les Reunions, com la Pilar les va batejar, amb una mena de reverència que em descol·locava.
Els marits que ens quedàvem a casa quan feien Les Reunions i que, de tant en tant, parlàvem entre nosaltres sobre el tema, anomenàvem a les nostres dones (i a l’Àgata) La Colla del Tàper. Al principi, tan aquest nom com les pròpies converses sobre aquestes trobades adoptaven un to sorneguer, no sé... tenien la seva gràcia. Però fins i tot això va canviar i, amb el temps, es van convertir en quelcom sinistre, fins el punt que l’apel·latiu de La Colla del Tàper es pronunciava amb un apagament a les veus ple de significat supersticiós.
Mica en mica, aquestes reunions van anar creixent en freqüència i en durada, hi havia voltes que començaven després de sopar i no acabaven fins a la matinada, ben passades les dues, sense que cap de nosaltres (dels marits) fos capaç d’articular ni un sol bri de protesta. El pis de l’Àgata servia sempre com a seu d’aquests encontres, i, el que ens semblava més estrany de tot, és que rares vegades pujaven o baixaven amb alguna d’aquelles andròmines de plàstic on, pel què es veu, es pot conservar qualsevol cosa.
Fa cosa d’un mes (quan vaig començar a creure que la Pilar m’amagava un secret espantós), la meva dona va baixar de la reunió a les quatre de la matinada. Era divendres. Jo ja feia estona que dormia, però ella em va despertar quan va tancar la porta de casa. No vaig gosar obrir els ulls, estava sumit en una espècie de por infantil bloquejadora que només em permetia tremolar, suar i tapar-me amb el llençol fins el nas. La sentia respirar d’una manera estranya.
La Pilar va entrar a l’habitació inspirant i expirant l’aire d’aquella forma tan inquietant. Vaig percebre que s’aturava al meu costat, vaig suposar que em mirava mentre la seva respiració es feia encara més rara, com si, amb cada presa d’aire una petita fuita en alguna part del seu coll el fes xiular.
Tot d’una vaig notar que la seva mà gèlida agafava amb força el llençol i l’aixecava amb una virulència inusitada. Em va prendre per les espatlles, accentuant les seves respiracions, d’alguna manera amenaçadores, em va fer girar sobre la meva esquena i va seure eixarrancada a sobre meu. Em va fer baixar els calçotets sense que jo m’atrevís ni a obrir els ulls (segur que devia tremolar i tot) i va començar a masturbar-me amb una dèria desmesurada. Se la va ficar a la boca vàries vegades, la va xuclar, la va llepar de forma desesperada, sempre amb aquella rauxa animal, amb aquella respiració de xiulet. Quan, inevitablement, va aconseguir el màxim de la meva erecció, la va fer penetrar en ella i va cavalcar desbocadament mentre m’esgarrapava el pit. De tant en tant em prenia les mans i em feia agafar-li el cul o els pits, per després apartar-les amb ràbia i un rugit tot estrany. Per fi, va llençar un gemec desconegut en ella, em va clavar les ungles a l’abdomen i va fer quatre sotragades amb els malucs com per confirmar la veracitat del seu orgasme. Jo, ni em vaig escórrer, ni vaig ser capaç d’obrir els ulls, però això a ella no va semblar que l’importés ni un xic.
Es va estirar al meu costat i va caure profundament adormida, mentre jo m’aixecava per anar a la cambra de bany a rentar-me la sang que em mullava la panxa i el pit. Durant una bona estona vaig dubtar de tornar al llit. Em feia por veure-la. No sé per què, me la imaginava convertida en una mena de monstre.
Vaig acabar vencent aquella por irracional i vaig tornar al llit, això sí, a les fosques i amb els ulls mig clucs, tremolant i empassant-me una saliva que no tenia. La forma de la meva dona estirada al llit era borrosa i en certa manera amenaçadora.
Em vaig estirar a poc a poc i vaig veure com passaven les hores al despertador digital, fins que, a les vuit, els ulls em començaren a pesar.
L’endemà vaig despertar-me amb una imatge aterridora. Jo jeia al llit completament despullat, mirant el sostre mentre la meva dona em tallava, amb unes tisores, uns quants pels del pubis. El seu cabell havia crescut exageradament i s’havia cobert de franges grises, i el seu rostre era esfereïdorament semblant al de l’Àgata. Ella també anava despullada i el seu cos semblava el d’una dona que flirtegés amb els dos-cents anys d’edat. Els pits secs i allargassats li penjaven com secalls a banda i banda del melic; tenia el ventre enfonsat sota unes costelles que semblaven marcades per a una classe d’anatomia i els braços eren dues canyes embolicades en pell morta.
Em vaig incorporar amb un crit i la imatge va desaparèixer. Encara avui no m’atreveixo a assegurar que fóra un somni, malgrat haver comprovat que les teòriques esgarrapades m’havien desaparegut de l’abdomen i que la Pilar estava a la cuina fent cafè, tan maca i jove com sempre però amb un lleuger posat de mala llet.
A partir d’aquest fet, les coses van anar prenent un caire sinistre. Jo no vaig dormir bé durant uns quants dies, encara que la Pilar no va assistir a cap altra reunió (de fet no se’n va fer cap altra) i que les nostres relacions sexuals havien tornat a la normalitat. De fet, tot semblava haver tornat a una mena de normalitat imposada, quelcom semblant a la calma tensa que s’instal·la a la parella després d’una discussió massa forta com per oblidar-se, aquella calma on cadascú vol demostrar que és més civilitzat que l’altre, a pesar dels retrets, i fa servir el llenguatge lacònic que sembla dir: t’estic donant una oportunitat, no la desaprofitis.
Aquest parlar i tractar-se, que és un no parlar i un no tractar-se, és el que emprem a dia d’avui, i el què alimenta encara més la sospita del secret amagat.
Una setmana després de l’assalt nocturn de la meva dona, va celebrar-se una altra Reunió a casa de l’Àgata. Jo havia après a témer aquestes trobades, com la resta dels marits als que vaig trucar aquella nit. No és una cosa normal que persones que no es coneixen gaire (només pel fet que les seves dones coincideixin en unes reunions veïnals i poca cosa més) s’expliquin les coses que ens vam explicar aleshores. Sense saber ben bé per què, sentint la necessitat de fer-ho, ens vam sorprendre relatant-nos escenes íntimes molt semblants a les que vaig patir la matinada del divendres, canviant complements circumstancials de lloc, detalls dels “assalts sexuals”, com ara que un d’aquests marits, tot i estar mort de por, si que va acabar ejaculant i la seva dona, que sempre havia estat molt reticent cap aquestes coses, s’ho va fer de manera que el seu marit acabés a la seva boca. Aquest va ser l’únic que va obrir els ulls cap el final, i la seva asseveració em va deixar sense alè: deia que, per un moment, la seva dona s’havia assemblat molt a la meva veïna Àgata.
Un altre dels meus companys d’estupefacció em va preguntar si jo no havia sentit curiositat per veure què ficava, als tàpers, la meva dona. Jo li vaig respondre que la meva preocupació m’havia impedit pensar-hi. A aquell home li tremolava la veu mentre parlava per telèfon, i només em va poder dir que els busqués a casa meva, que mirés a dins. Després es va posar a plorar i va xisclar com un nen, tot dient que volia que tot s’acabés d’una vegada i que trobava a faltar la seva dona, tal com era abans.
Així i tot, la reunió d’aquella nit va acabar sense incidents. Jo ja estava preparat pel pitjor i esperava despert la Pilar, disposat a enfrontar-me al què fos. Assegut al sofà, em vaig entretenir amb el comandament a distància del televisor i vaig deixar un canal local on feien una pel·lícula de terror.
La Pilar va entrar amb cara de són (eren les dues de la matinada) i arrossegant els peus. Abraçava contra el pit un tàper d’una opacitat inusual mentre llençava badalls incontrolats. Vaig saludar-la i ella em va tornar la salutació, absent. Es va dirigir a la cuina. Des del menjador vaig parar l’orella. Quan et coneixes prou casa teva, els sorolls de les portes que s’obren o es tanquen t’indiquen clarament on es troben aquestes portes. Per exemple, les dels armaris de la cuina. Potser no saps amb exactitud quina porta s’ha obert i tancat, però reconeixes perfectament la zona on ho ha fet.
La Pilar va sortir de la cuina i em va preguntar si passaria molta estona veient la televisió. Li vaig dir que acabaria de veure la pel·lícula i aniria a dormir. Ella em va demanar que abaixés el volum i va marxar cap a l’habitació, però tot ho feia com si algú la guiés amb un comandament a distància des d’algun lloc indeterminat.
Vaig treure-li la veu al televisor i vaig romandre en silenci. La Pilar semblava profundament adormida. La seva respiració era molt regular i tornava a emetre aquell xiulet característic.
Em vaig aixecar i em vaig dirigir a la zona de la cuina on suposava que la meva dona havia guardat el tupperware.
Vaig haver d’obrir un parell d’armaris abans de donar amb el correcte. Aquell no era el lloc normal per guardar-los (de fet, com ja he dit abans, no acostumàvem a fer-los servir, i els que teníem, sempre contenien alguna cosa i estaven a la nevera) però va ser on els vaig trobar.
N’hi havia ben bé una vintena, de totes les mides i formes. Vaig triar-ne tres a l’atzar i els vaig posar sobre el marbre de la cuina. Un era petit i rodó. Els altres dos més grans i rectangulars (un d’ells era el que acabava de portar la Pilar de la reunió).
Sense destapar-los no es podia veure què hi havia a l’interior, així que, novament espantat, amb el pols tremolós i el cor bategant-me a la gola, vaig destapar el petit, suposo que esperant-me trobar alguna cosa horripilant.
El tàper contenia una mena de salsa espessa, alguna cosa així com un ungüent de color verdós que emetia una lleugera olor de romaní. Em vaig acostar el recipient al nas i vaig ensumar-lo com un perdiguer durant uns instants. Feia bona olor, però no em vaig atrevir a tastar-lo.
Més relaxat, vaig decidir obrir els altres dos, i va ser aleshores quan l’ànima em va baixar als peus.
El tàper que la Pilar acabava de portar de la reunió contenia una col·lecció de petits objectes macabres, com ara un cap de rata, els retalls d’unes ungles (vaig creure que eren meves), unes coses que em van semblar cues de llangardaix i un embolcall petit de roba que contenia, ben premuts, els meus pels púbics i un imperdible.
Vaig romandre en silenci, obrint i tancant la boca com un peix que hagués caigut a terra des de la peixera. Els meus ulls van passar dels tres recipients a l’armari de cuina on s’apilava la resta, i un altre cop als tres recipients. Vaig decidir obrir l’últim dels tres tàpers que havia agafat. No volia obrir cap dels altres desats. Les mans em tremolaven, però, tot i així ho vaig fer.
Dins el tupperware hi havia un bolquer cagat i pixat. I amb algunes taques de sang.
Sense poder-ho evitar, vaig desmaiar-me, i la horrible imatge va persistir en la foscor de la meva inconsciència fins que vaig despertar l’endemà, al llit, amb la meva dona al costat, adormida i amb un posat de satisfacció a la cara.
Vaig saltar del llit i vaig córrer cap a la cuina, sabent amb antelació que no trobaria res dins aquell armari dels horrors. I així va ser.
De cop i volta em va envair un sentiment de ràbia incommensurable, em sentia burlat, superat, menyspreat per la meva dona i les seves amigues. D’una revolada vaig obrir tots el s armaris de la cuina, cercant sense èxit els tupperwares que havia vist la nit anterior. La meva dona va aparèixer per la porta de la cuina i es va limitar a preguntar-me si feia neteja. Em van entrar ganes de plorar. Per a ella, tot seguia igual, la única cosa que hi havia de més entre nosaltres era aquell distanciament aparentment passatger.
En aquell moment se’m va acudir que potser era jo que m’estava tornant boig.
Però fa dues setmanes va passar quelcom que va desdir-me d’aquest pensament. Durant aquella setmana les reunions van ser diàries, i les meves visions i experiències estranyes es van multiplicar, sense que mai pogués esclarir si succeïen realment o si, definitivament havia perdut el seny.
Jo tornava a ser a la cuina buscant un doble fons en algun calaix, alguna cosa que em donés una pista sobre els condemnats tàpers, sobre on cony eren, si és que mai havien existit. La meva dona portava una hora a la banyera. Des de la cuina la sentia gemegar (no havia parat en tota l’estona) i això em desesperava. Si la sentia escorre’s una vegada més em creia capaç d’anar a la cambra de bany i ofegar-la.
De sobte, va sonar el timbre de la porta. Hi va haver un silenci. Vaig reaccionar i vaig anar a obrir.
La figura de l’Àgata em va fer venir esgarrifances. Estava dreta al replà, tan estirada que semblava fer dos metres. Em va mirar i sense dir res em va apartar i va entrar a casa. Jo estava atemorit, paralitzat. Va saludar la meva dona (que sense que me’n adonés havia sortit del bany totalment nua i amb la pell mullada i envermellida per la excessiva escalfor de l’aigua) i va tancar la porta al seu darrere.
Aprofitant que eren juntes, li vaig dir a la meva dona que volia que deixés d’anar a aquelles reunions, que no era la mateixa des que hi anava, i que creia que la culpable era l’Àgata. Totes dues em van mirar amb rostre divertit i van deixar anar una riallada maliciosa. Sense dir ni una sola paraula, es van fer un llarg petó a la boca, jugant amb les llengües expressament per què jo les veiés i, agafades de la mà es van dirigir a la cambra de bany, davant la meva incapacitat per moure ni un múscul.
Els gemecs van tornar a començar (aquest cop els d’ambdues) en el mateix moment que sonava el telèfon.
Encara no sé quin mecanisme em va fer agafar-lo, però quan ho vaig fer, la veu apressada d’un dels altres marits de La Colla del Tàper em va fustigar la raó com si em cridés que, en veritat, totes aquelles coses estaven passant, encara que semblessin inconcebibles, i que no era l’únic que ho patia.
L’home del telèfon em deia, incrèdul, que feia uns moments havien trucat a casa seva, que la seva dona havia obert i que l’Àgata s’havia presentat allà. Ara estan follant al dormitori -em va dir- i jo no puc fer-hi res.
Jo li vaig dir que no podia ser, que l’Àgata era a casa meva fent-s’ho a la banyera amb la Pilar i ell em va respondre que, aleshores, qui era la meuca que li estava llepant el cony a la seva dona. I no només això. A aquell home histèric li semblava sentir els brams d’una bèstia fonent-se entre els crits de plaer esbojarrat de les dues dones. Els mateixos brams que vaig escoltar jo en aquell instant, procedents de la cambra de bany.
Vaig penjar, presa d’una fúria incontrolada i vaig córrer novament cap a la cuina. Vaig obrir el calaix dels coberts i vaig agafar el ganivet més gran que vaig trobar. Amb l’arma a la mà, vaig tenir una espècie d’inspiració i vaig sortir a la galeria. Vaig obrir la porta del moble de sota el safareig i allà vaig trobar els tupperwares. Però no n’hi havia només vint. S’apilaven, almenys, una cinquantena de totes les mides imaginables. Sense saber ben bé per què, els vaig anar obrint tots, sense sentir por o fàstic o estupefacció pels continguts dels diferents recipients. Queien per terra aranyes enormes, peludes i mortes, un ull que bellugava, gelatinós el nervi òptic com si fos una bèstia amb vida pròpia... D’uns pots petits i cilíndrics es va vessar sang i semen, un tàper contenia ales de rat-penat, d’un altre van sortir cucs i llimacs, d’un de forma quadrada va caure un cor petit i sangonós que em va evocar inevitablement la imatge del bolquer tacat de sang, però que vaig voler pensar que era d’algun animal... I també, d’entre els tupperwares, va aparèixer un llibre folrat de vellut negre, amb unes paraules escrites amb caràcters indesxifrables a la tapa. Però el tema que el centrava quedava ben clar gràcies a l’estrella de cinc puntes encerclada que acompanyava aquests ideogrames.
Bruixeria.
La troballa del llibre, si és que els continguts dels tàpers i les meves experiències no havien estat suficients, em va acabar d’obrir els ulls respecte a les reunions de La Colla del Tàper. Quedava ben clar que l’Àgata havia introduït la Pilar (i la resta de les dones) a la bruixeria fent servir aquelles reunions, aparentment innocents, com a excusa. Després, de ben segur, les trobades havien deixat de ser reunions del tupperware per convertir-se en autèntics aquelarres de bruixes.
Vaig deixar anar un esbufec desesperat i em vaig disposar, malgrat el perill del qual ara era ben conscient, a salvar la meva dona de les urpes de l’Àgata. Però quan vaig tornar a entrar a la cuina, el valor em va fallar per uns moments. Tot el pis tremolava (de fet, semblava tremolar tot l’edifici) i els únics gemecs que se sentien eren els d’aquella suposada bèstia.
Tot i així, vaig recuperar l’esma i em vaig dirigir a la cambra de bany empunyant el ganivet.
Les mans em suaven, i la respiració se’m convertia en un tic dolorós i obligatori. Del sostre queien petits fragments de guix, i les parets s’esquerdaven cada cop que la bèstia llençava un bram.
Per fi vaig arribar a la porta del bany. Els brams eren eixordadors, delirants. Després d’una breu vacil·lació vaig obrir la porta d’una puntada, sabent perfectament que, per molt viva que fos la meva imaginació, mai a la vida estaria prou preparat per veure el què hi havia darrera.
Hi va haver un esclat de llum d’un blanc malaltís abans que alguna cosa em fes saltar contra la paret del passadís, com rebutjat per una potent descàrrega elèctrica. Però, per uns segons, vaig poder veure una escena tan horripilant que, per molt breu que fos, mai, mentre visqui, podré tancar els ulls sense veure-la gravada a la foscor de darrere les parpelles.
L’Àgata i la Pilar xuclaven per torns el membre immens d’un ésser que tenia cos d’home i cap i potes de mascle cabró. La bèstia bramava amb la pràctica de gola profunda de les dues dones, tan semblants entre sí que podien ser germanes bessones. Tots tres eren dins la banyera, que estava plena de sang i vessava amb cada moviment de qualsevol d’ells. Just abans de l’esclat de llum, el monstre em va mirar, i des de la seva bestialitat em va llençar un somriure malèfic.
Ara ja fa una setmana que he acceptat (i la resta de marits que van presenciar escenes semblants aquell dia, a les cases respectives) les pràctiques obscures de la meva dona, he assumit el meu paper d’objecte de desfogament d’aquella mena de furor sexual que envaeix la Pilar quan torna d’un dels aquelarres, miro de satisfer-la, àdhuc quan du a terme pràctiques d’allò més retorçades, o quan ve acompanyada de qualsevol de les altres dones, o de la mateixa Àgata, i m’obliguen a fer-ho amb elles. També accepto que m’hagi omplert la cuina d’objectes obscurs, de tupperwares que contenen els elements i els ingredients més macabres i sinistres... Fins i tot accepto aquest distanciament del què parlava a l’inici del meu relat. El que no puc suportar és aquesta incertesa, el fet de saber que la meva dona m’amaga alguna cosa.
I és que encara no sé per què em va tallar les ungles, i el pèl del pubis, i per què vol la meva sang i el meu semen. No sé què en pensa fer de mi.
No sé quan pensa matar-me.

Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)

Lágrimas conclusas

Aplicar el extremo del pensamiento
extravagante y ecléctico,
a veces siniestro y discordante,
al discurrirse etílico del tiempo
sintético, no lo convierte en efímero,

ni en llama ardiente que salve el momento
patético del arrepentimiento
concreto. Contrariamente a la idea
sinérgica de que la duda obtusa
hace a los hombres auténticos,

la realidad obstinada se empeña
en mostrar su lado más pragmático,
reduciendo a migajas los sueños intrépidos,
y a fracasos anunciados los más enérgicos intentos,
aquellos que se funden en lágrimas conclusas.

Sergi Yagüe

Maria Mena, un descobriment norueg... "Just hold me"

L'altre dia vaig escoltar aquesta cançó a la ràdio de resquitllada, i per un moment vaig pensar que es tractava del nou disc d'Alanis Morissette, però aviat vaig veure que es tractava d'una altra cantant. Maria Mena, per a ser exactes. I canta així...

Tota una proposta, oi?

Sergi Yagüe

Un poema il·lustrat

Somni I (Seqüència del final: Gènesi) i altres poemes d'autors de Relats en Català han estat sel·leccionats per un grup d'artistes per ser il·lustrats. Podreu trobar més informació sobre aquesta iniciativa a Relats en Català.

El meu poema l'ha il·lustrat Ferran Planell, trobo que amb molt d'encert. Què en penseu, vosaltres?

Sergi Yagüe

One Republic "Apologize" i "Stop and Stare"

Segurament coneixereu una versió més techno d'aquesta cançó que està sonant molt a la ràdio...



Però, què us sembla aquesta altra?



Sergi Yagüe

Conjur

El temps sembla que s’esgota, avui,
però encara tinc a les mans polsim de vida
per oferir-te’l en penyora, si tu el vols.

Que els ocells dibuixen el cel quan volen
i els núvols enjoien els vespres de setí
que els estels, com petits dards de gel, perforen.

I és intens el perfum d’aquestes hores
que ens rellisquen per la pell com gotes flonges
d’eternitat sonora. El temps no se’ns esgota:

Mor i ens reneix als ulls com una flama taronja,
com un crit de joia viva que ens enjoia
aquest conjur de nit que ens cura totes les ferides.

Sergi Yagüe