Vista panoràmica

Va aturar el cotxe a un parell de carrers de distància d’on havia quedat amb la clienta. Amb les finestres pujades del tot, sense aire condicionat, un cotxe vell i vermell, roent sota el sol que castigava amb cruesa el matí inclement de mitjans de juliol. A l’exterior, uns trenta graus. Almenys cinc més a l’interior del vehicle.
Li encantava la sensació cremant del volant bullent. El va estrènyer amb les dues mans, notant la cremor salvatge i plaent als palmells, l’atmosfera estancada d’aire mort dins l’espai clos del cotxe, la suor sota les aixelles, les gotes que li llepaven, relliscoses, les costelles i l’esquena, fins arribar a la ronyonada i acabar perdent-se per la feréstega vellositat de les natges. Era la mateixa sensació ofegant i magnífica de les seves dutxes matutines, amb l’aigua freda gairebé tancada, i la pell rabiosament enrogida per la cascada tòrrida del telèfon de la dutxa, tan fràgil i fàcil de ferir, que gairebé no sentia res quan alliberava, per tot el seu cos, la famolenca ganiveta d’afaitar, un recanvi antic i oxidat d’una màquina vella de barber. La sang es barrejava amb l’aigua com en aquella pel·lícula vella d’en Hitchcock, mentre el mirall s’entelava com si, sobre el vidre, s’instal·lés tota la boira del Londres d’en Jack l’Esbodellador.
A la ràdio, que estava arribant al seu punt de cocció, les notícies sonaven com si es fessin pas, per les ones espessides per la calda, amb un matxet. El locutor del noticiari radiofònic detallava com la policia havia trobat un nou cadàver, igual que les veus fantasmagòriques dels venedors de diaris ho feien en aquell Londres per anunciar l’aparició d’una nova víctima.
Aquell matí, la dutxa havia estat especialment plaent i sagnant, i, contra la camisa, l’August notava una humitat afegida a la suor. Una humitat que l’obligava, encara més, a dur aquella americana irracional sota el sol vitroceràmic.
La ràdio parlava de la nova víctima de l’Assassí Dual. Li deien així perquè les víctimes eren tan homes com dones, apareixien de manera intercalada, els cossos eren salvatgement mutilats, i, a falta d’una pauta clara, la policia preferia pensar que es trobava davant d’un autèntic boig, que actuava seguint unes complicades directrius de desdoblament de la personalitat. Els mots usats pel cap de la investigació van ser “Comportament Dual”, en una desafortunada intervenció-invenció, feta a corre-cuita, davant dels mitjans que el van assaltar quan s’allunyava de l’escena d’un d’aquests crims.
L’August sospirà quan una gota de suor li va recórrer el llavi i va relliscar pel seu mentó i el seu coll fins el pit. Va mirar al seient de l’acompanyant. Allà, el diari també duia a la portada l’última notícia dels assassinats.
L’alarma del rellotge va sonar, espessa per l’aire, molesta, interrompent el flux dels seus pensaments. Es va girar per agafar el seu maletí del seient de darrere i la tibantor d’un dels talls que poblaven el seu cos li va arrencar un somriure extasiat.
Va sortir del cotxe i li va agradar comprovar que no corria ni un bri d’aire.

Havien quedat a un quart de sis de la tarda.
La Marta va mirar el rellotge i va creuar el carrer en direcció al supermercat que feia cantonada, la referència que tots dos havien marcat com a punt de trobada. Arribava deu minuts d’hora.
Ja li estava bé. Buscaria un lloc on corregués una mica d’aire, i la precària ombra d’algun arbre esquàlid de vorera, d’aquells que sempre estan malalts, sucosos de purulències resinoses, cagats pels gossos, maltractats pels fums urbans, però admirablement resistents, intentant, malgrat tot, florir any rere any. No suportava l’estiu, la calor, la suor. Quan la temperatura començava a pujar, en el seu indiscutible camí ascendent en direcció a l’agost més àlgid, deixava de fer servir tot allò que la pogués fer suar, àdhuc l’aigua calenta de la dutxa, i tractava d’evitar la repugnant aparició de les olors associades a la transpiració, que odiava profundament.
El pare suava. I després, l’altre tio, el que es va ajuntar amb la mare, quan el pare va anar a la presó. Aquell també, tots dos, suaven. Suaven quan la tocaven, quan entraven a la seva habitació a les nits per tocar-la, per abusar d’ella. Tots dos homes feien pudor a suat, a alcohol, a tabac. Tots dos havien començat a fer-ho en el punt més càlid de l’estiu. La mare havia acabat per tolerar-ho, per ocultar-ho. Li deia que, si tots dos homes havien caigut en el mateix parany havia de ser per culpa seva, que ella els provocava. La mare també feia pudor. A porca suada.
No podia aguantar la gent que no tenia cura de la seva suor. Si anava en tren, o en metro, o autobús, la fortor li perforava la raó; un home, o una dona aixecava un braç per agafar-se a la barra del sostre i la taca fosca de l’aixella li semblava obscena, li evocava horribles imatges dels dos companys de la seva mare suant sobre ella, suant amb l’esforç de l’abús més pervers i profund.
Va trobar un d’aquells arbres moribunds i s’hi va recolzar. Va obrir el diari i va repassar novament la notícia dels crims de l’Assassí Dual. Quins noms més estúpids s’inventaven els polis! Ells també acostumaven a suar. A la comissaria, quan va anar a denunciar el pare, aquells polis se la miraven amb una expressió escèptica, pensant potser el mateix que la seva mare, que una noia de quinze anys podia ser la culpable que el seu pare la violés des dels nou. Suaven i impregnaven l’ambient de la mateixa luxúria èbria de mascles irracionals, suaven i teclejaven a la màquina d’escriure una denúncia que no creien necessària.
Algú li va demanar l’hora. Però no el va veure. Una bafarada horrible de suor li va atiar la cara com una de les bufetades del seu pare, i no va veure una persona, sinó un porc vestit amb una granota de treball tacada de ciment.
Va abandonar l’ombra de l’arbre i va marxar aguantant-se una arcada. A la seva esquena va escoltar una veu masculina que li deia “gràcies, simpàtica”. Va sonar com totes les altres veus, les veus que li esclataven al cap de tant en tant i que cridaven amb el mateix timbre que tenia la del seu pare. Li deien que era una porca, una puta.
Li deien que feia pudor.
En aquell moment es va sentir marejada, tan dèbil que no va poder acostar-se prou al comercial immobiliari amb qui havia quedat, que acabava d’arribar, i que li oferia una mà dreta que la Marta no va encaixar.

-Soc l’August –va dir, pensant que allò ja començava malament. No li agradava gens el rebuig, odiava que el rebutgessin, i que li neguessin un gest tan senzill com una encaixada de mans, encara el feia enrabiar més.
La noia se’l va mirar amb la cara desencaixada, sense emetre ni un gemec, i ell va decidir mantenir una certa distància. La seva mà esquerra va aferrar dolorosament la nansa del maletí, i la seva veu va sonar agra quan li va demanar que l’acompanyés.
-El pis és, exactament, allò que vas demanar –va dir, adoptant el seu més estricte paper de venedor -. Un àtic, està en perfecte estat, molt ventilat, amb aire condicionat, dues habitacions grans i exteriors... donen a la terrassa, que és, al meu parer, el millor que té el pis. Des d’ella tens una vista panoràmica sobre tota la ciutat que és, realment, espectacular.
L’August anava parlant per parlar, de forma automàtica. La seva ment s’havia centrat en el rebuig directe i clar de bon començament. Amb aquesta no tenia la més mínima oportunitat. No veia com podria intentar lligar-se-la, com feia amb totes les seves clientes joves. Totes acabaven rebutjant-lo, totes. Cada dia es repetia que no entenia per què. Ell era ben plantat, atractiu. Desitjable. Totes li deien que no, però mai l’havien rebutjat d’inici, d’aquella manera tan contundent.
Va mirar enrere. La noia anava massa concentrada en agafar-se a la seva bossa com per veure la mirada d’odi que li va clavar.
Van entrar al portal del bloc de pisos i es van dirigir a l’ascensor.
-Com pots veure, la finca està molt ben conservada. I té ascensor.
La Marta va reaccionar davant d’aquesta paraula. El va mirar amb uns ulls negres gegantins, i va exclamar:
-No, per l’ascensor no!
-Perdona, però són nou pisos –va fer l’August.
-No –va a tornar a dir la Marta, tremolant davant la possibilitat de tancar-se amb ell a l’ascensor-... tinc... claustrofòbia.
-Si puges per les escales acabaràs ben ofegada –va dir l’August-. Són nou pisos.
L’August va remarcar tant l’alçada de l’àtic que la Marta va tenir por de la seva pròpia suor. No volia tancar-se a l’ascensor amb ell, però si ho feia, almenys, no faria cap esforç. I com a molt trigaria...
-Es un ascensor molt ràpid –va dir ell, com si li llegís el pensament-. No et donarà temps ni de posar-te nerviosa. Després baixarem per les escales, si vols. Es més fàcil.
La Marta va acabar accedint. Quan van entrar i les portes es van tancar, l’August li va donar l’esquena per què no li veiés la cara. Premia les barres amb obsessiva insistència. Aquella noia li cremava l’autocontrol.
La Marta va penedir-se d’haver entrat en el precís instant que la màquina feia l’estrebada inicial del seu ascens. Va posar els ulls en blanc en sentir la horrible pudor de suor barrejada amb desodorant (o de desodorant superposat a la suor) que aquell comercial emetia. Va començar a respirar amb dificultat, i les veus del seu pare, estridents, odioses, van tornar a esclatar-li al cap. Tornaren les arcades, no podia agafar aire per no respirar aquella pudor perquè tot l’ambient s’havia carregat instantàniament d’aquell verí. Va prémer la bossa i el diari contra el seu pit amb dues mans tremoloses.
L’ascensor es va aturar amb un sotrac i les portes es van obrir, just a temps per evitar que un dels dos emetés el crit que cremava a les seves goles.
-Es aquí –va dir l’August.
La Marta s’havia quedat momentàniament a les portes de l’ascensor, recuperant el capteniment.
-Fa molt que busques pis? –va preguntar, mentre obria la porta d’entrada al pis i feia un gest per què la Marta passés primer. La noia es va quedar immòbil i no va contestar. L’August va respirar fondo i va passar primer.
Durant uns moments encara, la Marta no va entrar al pis. Estava intentant recuperar l’alè. Com que veia que el comercial no es movia del rebedor, va inspirar profundament i va aguantar la respiració per entrar.
-Com pots veure, el rebedor és... –va començar a dir l’August. Però va callar en veure que la Marta, amb la bossa i el diari agafats a mode d’escut, passava directament al menjador, obria el finestral i la persiana i sortia corrents a la terrassa.
“Ja n’hi ha prou!”, va pensar l’August. La suor se li havia refredat al cos, i la notava enganxosa i desagradable. Una brisa fresca havia entrat al pis quan la Marta havia obert el finestral que donava a la terrassa, i la dolça sensació de tancament i pis calent s’havia esfumat pràcticament a l’instant. Va tancar amb clau la porta d’entrada. Va passar al menjador i va deixar el maletí sobre la taula que els propietaris deixaven.
L’August va començar a respirar sonorament, inspirant i expirant pel nas, prement novament les barres, obrint i tancant les mans. Va mirar cap a la terrassa i no va veure la Marta. Va obrir el maletí. Sota el diari plegat, hi havia un matxet. El va agafar, absent, i es va fer un tall al palmell de la mà esquerra. La sang va degotar fins el diari.
-No m’havies de rebutjar –va dir en un murmuri ofegat-. Cap de vosaltres tenia dret a rebutjar-me.
Quan va traspassar el finestral, un alarit animal li va arribar des de la seva esquerra. No va tenir temps d’esquivar la Marta, que se li va abalançar amb una destral de cuina a la mà. Només va poder girar-se en aquella direcció. La Marta va descarregar l’arma, que va enfonsar-se l’espatlla dreta de l’August.
-Ets un porc, pare! –va cridar la noia. La seva bossa era oberta al terra de la terrassa, al costat del diari.
L’August va sentir un mareig afeblidor, i una onada de ràbia que va fer que llancés un cop amb el matxet cap a la Marta. Ella el va poder esquivar, però va haver de deixar anar la destral.
L’August va clavar un genoll a terra. De la seva espatlla brotava un broll de sang que li xopava l’americana. Amb el pensament confús pel dolor i l’obcecació assassina, el comercial immobiliari no deixava de pensar que allò no anava bé, que les coses no havien de ser així, que la que devia estar sagnant com una truja era la mala puta aquella i no ell. Amb un rugit irat es va aixecar i va saltar sobre la Marta. La va agafar pel coll amb la mà lliure i va intentar clavar-li el matxet a la cara.
La Marta va reaccionar instintivament i va posar la mà entremig del matxet i la cara. Tres dits van saltar tallats netament, i la fulla del matxet se li va enfonsar al palmell de la mà. Va sentir una fiblada tremenda de dolor, li va esclatar un raig de llum blanca rere els ulls i les oïdes li van xiular estridentment. El tenia a sobre, suant, sagnant i ferint-la. No havia d’anar així, va pensar, mentre els seus ulls es fixaven en el mànec de la destral de cuina que encara romania clavada a l’espatlla d’aquell porc. Inabastable.
L’August va bellugar el matxet per desclavar-li de la mà a la Marta i tornar a descarregar-lo, aquest cop mortalment, al seu coll exposat. Però la Marta va actuar més ràpid clavant-li el genoll a l’estómac, i després el taló de la sabata als testicles, en un cop de peu que va aconseguir apartar-lo del seu damunt.
L’August va caure d’esquena i va perdre el matxet. Amb un crit va intentar aixecar-se, però la Marta va saltar com una bèstia a sobre d’ell. Va agafar la destral pel mànec i va començar a bellugar-la per intentar arrencar-li de l’espatlla. Estava tan profundament clavada que no podia.
L’August va aixecar els braços, cridant de dolor i ràbia, i va agafar-la pel coll. Tots dos suaven i sagnaven, patien i feien patir l’altre. Es van mirar als ulls per un moment. Tots dos van veure a la mirada de l’altre el mateix instint assassí.
L’August va aconseguir aixecar-se, sense deixar anar la Marta del coll. Però ella havia pogut arrencar-li la destral de l’espatlla i tractava de tornar-li a clavar.
Aleshores, l’August es va dirigir cap a la barana de la terrassa amb la intenció de llençar la Marta. Ella ho va intuir i va tornar a descarregar la destral, aquest cop a l’alçada del pòmul dret de l’August.
Hi va haver un silenci. Un cruixir d’os trencat. Una esquitxada vehement de sang va tacar les dues cares, les dues mirades. La pressió de les mans de l’August es va afluixar. Durant un segon, la Marta va pensar que havia vençut.
El cos de l’August va tombar-se per sobre la barana de la terrassa i va començar a caure, però en aquell mateix instant, la pressió de les dues mans es va revifar, i va aconseguir que la Marta també caigués per sobre la barana.
Al terra de la terrassa hi havia una bossa buida, i un diari tacat de sang, com el del maletí que reposava a la taula del menjador, a l’interior del pis.
Uns diaris que, l’endemà, parlarien de la troballa de dos cadàvers més, els d’un home i una dona que, enmig d’una cruenta baralla, havien caigut des d’una terrassa al buit.
Uns diaris que, al cap d’uns dies, també durien la notícia del final dels assassinats comesos per l’Assassí Dual.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat

Onze microcontes

La millor feina

Surt d’ella i aboca l’esperma a la boca oferta. Somriu, extasiat: maquillar cadàvers és la feina ideal si ets necròfil…


L'home modern

L’home modern va somiar que moria enterrat per la sorra d’un rellotge. Despertà penjat de la busca d’un rellotge.


La preocupació de l’ós

El gel desapareixia ràpidament sota les potes de l’ós polar, que mirava la inabastable extensió marítima amb preocupació mentre bramava


Inconformisme

S’observa al mirall. Nega amb el cap. Encara massa. S’agenolla davant del wàter i es torna a provocar el vòmit…


Sortir de l’armari

L’Ignasi empassa saliva. Aterrit, s’enfronta amb els seus pares per sortir de l’armari:

-Pare, pare, sóc heterosexual: m’agraden les dones!



Històries del germà gran

-El meu germà diu que, allà on viu ara, hi ha joguines –diu l’Ammadouh.
L’Ofiri l’escolta, admirat, mentre neteja l’arma …



El primer atzucac

Acabats d’entrar al laberint del matrimoni ensopegaren amb el primer atzucac:

-És ta mare! –cridà ell, telèfon en mà…



La veritat està devaluada

Cap dona del xat el creia quan, sincerament, parlava del seu imponent aspecte físic; avorrit, decidí mentir per poder lligar...


El brindis

-Vull brindar –diu ella-: pel meu embaràs!
Ell no brinda.
-Tu què em volies dir?
-M’he fet proves: sóc estèril…


La síndrome

L’ancià acumulava porqueria a l’entresol. El replà sempre pudia. Passaren mesos abans que no el trobessin mort, colgat de brossa…

(In memoriam)



Judea, any 35 D.C

- Jesús de Nazareth?
- Qui, jo?
- No dissimuli! Fingir la pròpia mort no funciona amb el Cobrador de la Túnica…


Sergi Yagüe (microcontes presentats al Nanorepte, del fòrum de relatsencatala.cat)

Silenci

El germà gran tanca la porta i li fa un senyal a la germana petita, per tal que guardi silenci. És un gest simple, un dit índex creuant uns llavis que semblen arronsats per fer un petó. Però també és un gest terrible, perquè la germana petita ha pogut veure les taques de sang a les parets del passadís i la silueta feixuga del pare, just davant la porta de l’habitació, a terra. És un gest terrible perquè el dit, i els llavis, i el braç, i la roba del germà gran estan xops de sang i perquè el seus ulls no transmeten calma, sinó bogeria. La germana petita gemega i sanglota, mentre el germà gran s’acosta al seu llit, sense deixar de fer aquell gest que demana silenci amb una mà, aixecant per sobre el cap l’altra, la que aferra amb força el martell…

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

L'autòmat

L’home violent tenia un aspecte pulcre. De portes enfora, la seva imatge era calmada, plana. Res no feia imaginar que el seu interior era una autèntica orgia de pensaments i impulsos ombrívols. La seva roba neutra, el seu rostre neutre, el seu caminar neutre, evocaven més aviat les maneres d’un autòmat. I, realment, era com un autòmat que matava, que violava, que torturava. Amb la mateixa fredor i la mateixa diligència que ho faria una màquina programada per desenllaçar aquestes tasques. El vestit gris, la camisa blanca, la corbata a joc. Façana. El pentinat pulcre dels seus cabells grisos, el verb controlat i la rauxa disfressada de decisió, a voltes de diplomàcia. Aquest home violent treballava amb expeditiva dedicació, com un buròcrata, gaudint de cada moment de la seva feina. Designat per la voluntat de Déu i pels vots dels seus conciutadans, l’autòmat violent i sanguinari somreia a les càmeres, besava els infants i encaixava les mans dels operaris. I de tant en tant, duent a terme una de les tasques que li eren assignades, visitava les tropes desplaçades als conflictes més cruents per ordres seves, i demanava als comandaments al càrrec dels diferents destacaments que li expliquessin, amb pèls i senyals, com es desenvolupaven les hostilitats…

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Fúria

La fúria envaeix el noi. Tot ell és una carcassa que només conté violència. El grup que l’envolta és un sol ens que sembla compartir aquesta fúria, com un impuls que els mena a tots per igual. Els crits fan que continuï llençant cops a l’ésser indefens que ja fa estona que ha deixat de lluitar i ara és a terra com un fardell sanguinolent, estremint-se amb les garrotades, morint-se per moments. Després, quan el cos deixa d’oferir resistència, quan la vida l’abandona, el grup comença a dispersar-se, ja només queden uns quants que encara colpegen el cadàver, cridant com animals; entre ells el noi, que encara ignora per què està tan furiós, perquè havien d’apallissar aquell home, si al cap i a la fi no ha aconseguit que la fúria desaparegui…

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Asfixia

Aire. No hi ha aire. Fa una alenada i la fiblada de dolor és immensa. El cor li batega a les temples, al coll, a les oïdes. El seu cervell llença pulsacions lumíniques als seus ulls, el món és envaït per un xiulet agut. Intenta tornar a agafar aire, però el sacseig és terrible, li fa l’efecte que li petaran els pulmons, plens de no-res, sota les costelles que s’esquerden. Sap que agonitza. Els ulls semblen expandir-se contra les conques, buscant un espai inexistent. Torna a intentar una alenada amb la boca oberta, però només aconsegueix esbossar el gest d’un peix fora d’un aquari. La caixa toràcica li raspa la pell, el coll enrogit li crema. Ara els xiulets no surten del seu cap a l’exterior, sinó que els emet ell mateix en cada intent frustrat per respirar. Aire. No troba l’aire. Només dolor. Un dolor desconsolat, sec i inacabable. No hi ha aire. Aire…

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Il·lumina'ns, Quimi

Somni I (Seqüència del final: Gènesi)

El somni d’elèctrica mesura
s’esquinça a prop del mar perpetu
amb frugal temprança.

Melòdic espasme
sintètic, s’escolta el glatir
de l’ivori.

Acull el plàcid diluir-se
dels líquens,
gasiu a la Terra endanyada.

Tribal absència genèrica,
l’afàsia dels mots incompresos
desferma distàncies.

Captiva,
la flama s’increpa
i es menja l’oxigen a empentes.

Atura solidària la tenebra
el batec furtiu
i agnòstic, contra tot pronòstic.

Es trenquen les crosses
del Sol
i tot crema a arrossegades.

Labial lament al llot
del clan que en clams d’antany
governava la Caverna.

Sobrenatural esforç de l’aire
per continuar batent les ales
de nacre contra el temps.

Tectònica lluita de plaques
als budells del cadàver
colgat de gasos i marques.

Pendular,
la Lluna es despenja i s’esgota
punxada i torta.

Resolut el mar retorna,
cristalls de pols d’estranyes formes,
en onades negres de marees mortes.

El somni d’elèctrica mesura
acaba fos
i clavat a la penombra.

Sergi Yagüe

Jardins d'incandescents camèlies

S ’endinsa una llança
al ventre de les ones:
la posta de sol és un tret
al clatell de la tarda.

S’obre la capsa de les quimeres
i el foc consumeix
les estones, condemnades
per bruixes.

Aparcada queda la raó.
A través d’un tel d’inèrcia,
el món gira amb reticència
i de tant en tant, s’acaba.

Amb les mans lligades a l’esquena,
embadalida dibuixes
jardins d’incandescents camèlies,
i després, estripes el llenç.

I s’esquerda la paret del capvespre
torturat d’estrelles solitàries,
forats de bala al pit de la nit,
ferides de perdudes guerres.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

A l'arc passiu de les meves atmosferes

Colors difosos i dies efímers
al pèndul dissolt que batega
dins un pit que no respira;
ombres i arpegis
i notes de música buides.

Vaig oblidar-me del nom de les hores,
i ara quequejo mots inconnexos.
Per més que m’esforço a trobar-me,
més endins de mi,
astorat,
em perdo.

Buit,
com un vas trencat de solitud,
a voltes lluito contra el Sol
que il·lumina altres cels que no són meus;
però la foscor del seu menyspreu
acaba per glaçar-me la raó.

Bocabadats, ocells solquen cels de pluja,
mentre jo, moll d’incomprensió
m’endinso en terres turbulentes,
sorres movedisses,
cràters i fulles seques.

I el pèndul torna enrera,
i agafa embranzida per creuar-me la vida
i calar-li foc a la meva arbreda;
mentre les hores s’escolen lentes
i cap més Sol d’indiferència puja
a l’arc passiu de les meves atmosferes.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Paolo Nutini: un gran cantant... també en directe.

I un clip: "Last request"


Impressionant!!

Sergi Yagüe

La perícia del sumiller

Durant el temps necessari per l’examen del contingut de la copa, el sumiller expert necessita silenci, concentració. S’hi juga molt, en aquesta cata cega, i no pensa permetre’s ni una sola errada.

L’habitació és àmplia, ben ventilada, però no prou ben il·luminada, al seu parer, com per poder apreciar, a primer cop d’ull, tots els matisos cromàtics del líquid que el silenciós membre de l’organització d’aquella cata ha abocat dins la copa.

La llarga taula, inicialment ocupada per cinquanta participants, ha quedat progressivament buida, a mida que els menys qualificats han anat caient. De la seva participació queden restes rogenques a les estovalles blanques i als coixins d’algunes cadires, copes buides o amb insignificants restes, i algun full de cata per emplenar, o escrit i descartat per l’autor de l’anàlisi. Així doncs, es permet ocupar un lloc idoni, on cap olor no se li barregi amb la de la beguda, on la il·luminació sigui l’adient, un lloc on cap mirada encuriosida de cap component del jurat, o de l’escàs públic, enterboleixi el vincle íntim entre la seva mirada i l’oleaginós, hipnòtic, moviment del caldo a l’interior de la copa. El seu rival se’l mira. Un cop més, té la sensació que tot acabarà igual que sempre, que aquell altre sumiller, nerviós, precipitat, que sembla desafiar-lo just a l’altra punta de la taula, una posició igual de bona que la seva, ha arribat fins allà gràcies a una combinació de coneixement i sort. Ell, nogensmenys, és allà gràcies a la seva perícia, a la seva incontestable experiència, a l’estudi minuciós de la matèria, la perseverança i la paciència. El personatge silenciós aixeca un dit lívid com el seu rostre neutre, indicant que ja poden iniciar la cata.

Mentre el seu rival es llença a un àvid reconeixement olfactiu de la seva copa (ja comences malament, apunta mentalment), el sumiller expert examina minuciosament els trets visuals del contingut, pel moment desconegut i anònim, de la pròpia.

El roig és intens, impetuós, i li recorda molts altres rojos de bons caldos, els millors, els més amorosament seleccionats. La llum li arrenca petites brillantors ataronjades, i marronoses, granatoses. S’ha de descartar, doncs, una joventut excessiva. Amés, deixa un rastre prou eloqüent a la paret de la copa perfectament transparent, una llàgrima que indica el seu indubtable cos, la seva presència, una dedicada criança. Un lleuger moviment d’ulls li permet veure que el seu rival s’ha precipitat a la degustació matussera, després d’un ràpid anàlisi visual. Es diria que està molt segur de sí mateix o que ha arribat fins allà per pura casualitat, encertant per sort en totes i cada una de les anteriors eliminatòries. El sumiller expert s’ho pren amb calma. Ara acosta la copa al nas i fa una profunda inspiració, amb els ulls tancats. Li sembla arribar a veure imatges d’un cel ple d’estrelles sobre uns camps inabastables, mullats delicadament per la rosada. Li arriben aromes suaus de llençols estesos al sol, de fusta, de pell, de flors. De fruita vermella. Aparta la copa i expira, lentament, tractant d’expulsar d’un en un tots aquells matisos després d’haver-los reconegut individualment. Repeteix la operació, com si hagués descartat una primera capa d’olors primàries, i s’endinsa en altres detalls olfactius més complexes, identificant flors i fruites concretes, arribant a amagades espurnes de llenya cremada, i terra argilosa. El seu rival ja omple la fulla de cata, la copa buida, la mà nerviosa, quan el sumiller experimentat beu un glop gairebé imperceptible. Els sabors acompanyen perfectament a la resta de les sensacions que les altres dues cerimònies li avançaven. El cos untuós, el gust potent, el postgust que envaeix de detalls el retronasal… No li cal fer un segon tast.

El sumiller expert lliura el seu full de cata deu minuts després d’haver començat, set minuts després que el seu contrincant.

Passat un quart d’hora, el jurat es pronuncia, donant vencedor el sumiller que ha trigat més en fer la cata:

-Malgrat que tots dos han encertat l’anyada, el vuitanta-quatre, la denominació d’origen, Penedès, la procedència de la beguda, Hemocultura Salisachs, i el grup sanguini, A positiu, hem de declarar vencedor en Lluïs Esteve, donat que, de tots dos, ha estat qui, a mode de defecte, ha destacat que la sang procedeix d’una dona que no és verge.

El sumiller precipitat fa una ganyota de sorpresa, mentre que l’expert, havent demostrat un cop més la seva perícia, somriu sense cap rastre d’humor, un somriure que deixa veure momentàniament els seus ullals.

Com és tradicional, el perdedor és portat a fora del recinte on s’ha celebrat la cata (on han estat portats, cada eliminatòria, els altres perdedors) i és encadenat al Mur del Sol, on, en unes hores, morirà desintegrat en ser tocat per les primeres clares del dia.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Configurar

Configurar, des d’un pas estret del temps,
tota aquesta dimensió que ens pren i ens envolta,
sembla una feina nua de sentit,
però, així i tot, recluto moments de força
per continuar picant la pedra,
amb la maça i el cisell de cada dia
fins que del bloc de marbre fred i confús
aparegui aquest món nostre, mica en mica.
Amb la paciència i la constància d’un vell calafat,
esculpirem la barca que ens duu rumb i pesca.
Configurar-nos podria semblar,
ara que les brises s’allunyen,
un fet invertebrat de convicció,
i malgrat tot, els ossos es presenten forts,
com pilars d’existència i coherents.
Continuem, doncs, amb la feina,
en aquest pas estret del temps,
que ens ofega, i tanmateix, ens allibera.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Pols d'ossos i miratges

Des d’aquest silenci colrat pel sol que castiga
els solitaris deserts de l’amnèsia,
veig emmalesar-se les sendes que podien oferir-me
una sortida; s’esgoten les opcions de tornar a port,
mentre se m’obren vies d’aigua a la coberta de l’ànima.

I la nau se m’enfonsa entre preguntes,
sota onades de ciclòpia proporció, i la raó se m’encrosta,
leprosa, i la ferida del meu cor s’endanya i sagna,
profusa, imparable, raigs de sang calcària,
pols d’ossos i miratges.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Us agrada Coldplay?

Aquí us deixo un parell de vídeos d'aquest grup (extrets, com no podia ser de cap altra manera, de Youtube)...

També us deixo un enllaç a la seva plana web. Ja sé que és fàcil trobar-los a google, però sempre va bé tenir un enllaç a mà. Veureu que són una gent molt interessant, i que tenen, per exemple, un enllaç a la plana web d'Oxfam...

Coldplay

Sergi Yagüe

Actualitzant definicions de virus

Per on començar?
Potser per la que va ser la meva professió: Administratiu del departament de Logística d’una empresa que, hores d’ara, ja deu haver fet fallida (aquestes multinacionals, sobre tot les del sector de l’automoció estan esbocinant el mercat laboral de l’Europa de renda mitja-alta) o deu estar presentant un ERP (Expedient de Regulació de Personal)...
Un dels primers en notar els daltabaixos de l’empresa vaig ser jo. Quan els rumors d’acomiadaments tot just començaven a rodolar com una bola de neu per la fàbrica, jo ja era al despatx de la gerència firmant la meva liquidació per acomiadament objectiu. Era l’últim que havia entrat a treballar a l’empresa, i vaig ser el primer en sortir-ne.
Així que, després de deu anys de feina ininterrompuda en diverses empreses, des dels divuit, em trobava per primer cop al carrer, sense ofici i amb un trist benefici, vint dies per any treballat, això sí, amb un flamant carnet d’atur que em permetria viure, igual de collat que fins el moment, durant els següents dos anys, sempre i quan no trobés feina abans.
Però la veritat és que, després de pensar-m’ho, la idea de prendre’m un any sabàtic tampoc és que em desagradés (qui diu un any diu uns mesos, fins que em cansés de viure els dilluns al sol com el Bardem), fins i tot va començar a venir-me de gust, així que vaig decidir que m’ho prendria amb calma, això de ser un desocupat, i que em mereixia, després d’anys i anys ininterromputs de feina, un descans pel cos, la ment i l’ànima.
I la veritat és que se li agafa de seguida el gust, a això de disposar de temps per a un mateix, organitzar-se els dies al marge del rellotge, ser una mica animal i dormir quan es té son, menjar quan es té gana, passejar, llegir el diari i passar de llarg la secció d’anuncis classificats –oferta/demanda de feina-... I sobre tot, vaig descobrir que un ordinador no és només aquella eina on hi ha instal·lat un programa de gestió global de l’empresa que es penja contínuament, i que no acaba d’estar prou adaptat a les necessitats de la companyia que en el seu dia l’adquirí, pensant que se li acoblava com un anell al dit, però que, mesos després de la compra, descobria que no ho feia ni de lluny, amés de començar a rebre les visites -massa regulars-, de l’equip informàtic venedor de l’aplicació, per tal d’afegir-hi modificacions i millores que acabaven per costar més que el propi programa. Jo mai m’havia sentit atret per la informàtica, si no era pel seu més estricte sentit utilitari. Definició d’ordinador: aquella andròmina amb un teclat, una pantalla i una torre que porta a dins l’Office, el Solitari i el Buscaminas. Això era tot el que jo volia saber d’informàtica (apart del ja esmentat programa de gestió), i de fet, era tot el que sabia.
Però en una de les meves passejades pel centre, vaig trobar un dia una petita botiga de compra-venda d’objectes de segona mà. No era una d’aquelles franquícies que tothom coneix, sinó un petit comerç centrat bàsicament en objectes d’electrònica i instruments musicals. L’establiment es deia Torna-la a Tocar, Sam, i el seu nom em va agradar tant, que vaig decidir entrar-hi.
El botiguer era un noi jove. Semblava ser un expert en qualsevol disciplina que suposés la manipulació d’un aparell que funcionés a partir d’un endoll, tot i que, pel seu aspecte, es podria haver pensat que, més aviat, era expert en la preparació i consum de qualsevol producte constituït a partir d’una substància psicotròpica. Nogensmenys, el seu desordre estètic de cabells rapats, cresta i trenes, barba galdosa, samarreta obscena i bruta, xocava frontalment amb la pulcritud, quasi de museu, de les prestatgeries on s’arrengleraven tots els articles a la venda. El primer cop que vaig entrar a la botiga no em vaig endur res. Solament la sorpresa de l’erudició d’aquell noi, mentre parlava amb la clientela, més nombrosa del que mai hauria imaginat.Vaig estar tafanejant durant una bona estona, àdhuc vaig haver de dir-li al xicot que no volia res, que només mirava, quan, amablement, se’m va acostar i em va preguntar si em podia ajudar en alguna cosa. Però la meva primera visita al Torna-la a Tocar, Sam, em va deixar un regust agradable, i la imatge d’un ordinador portàtil a un preu prou assequible. Aquesta imatge no em va voler abandonar. No em deixava ni quan llegia el diari, ni quan veia les sèries de la televisió, o els programes d’esports o del cor. Ni tan sols quan dormia o intentava fer-ho. Tancava els ulls i veia amb claredat dues coses: les línies suaus i atraients de la màquina i l’etiqueta que mostrava, quasi eròticament, el que, en boca d’algun mafiós, era "una oferta que no es pot rebutjar".No vaig poder aguantar-me. Vaig patir una espècie de síndrome del consumidor agreujada pel mal de l’excés de temps lliure. Abans que me n’adonés, ja em trobava al taulell del Torna-la a Tocar, Sam amb una caixa que contenia l’ordinador portàtil, amb la tarja de crèdit, i un somriure estúpid configurant el conjunt que més li agradava a aquell jove expert de la venda: un client satisfet, un negoci fet. El noi em va regalar alguns programes informàtics, un parell de jocs d’estratègia, un strip pòquer, un recull de jocs esportius i uns quants cé-dés amb tot de software de tota mena (un software que ja estava instal·lat a l’ordinador, però del qual me’n facilitava còpies per si mai, per culpa d’un virus, havia de reinstal.lar-los). El paquet també comprenia un bon antivirus, i la promesa que, abans de final de setmana, el seu company vindria a casa a ajudar-me a preparar l’equip per a la connexió a Internet.
La promesa es va acomplir, tot dins el preu, i jo em vaig trobar davant de tot un nou món de possibilitats inimaginables, amb cara de satisfacció i amb la certesa que, sempre que necessités qualsevol aparell mínimament tecnològic, m’acostaria al Torna-la a Tocar abans que a qualsevol altre lloc del món.
Al cap de poc temps, puc dir que era un autèntic addicte a l’ordinador, a la navegació per la xarxa, a l’strip pòquer i a tot allò que desfilés per les catorze polzades de la pantalla del meu flamant portàtil. Es van acabar les passejades pel centre, l’anarquia cronològica del meu viure, el sol dels dilluns (de la resta dels dies de la setmana) i les sèries de la tele i els programes del cor.
Em vaig sotmetre al jou informàtic amb una submissió total. Vaig reduir les hores de son, les dels àpats (moltes vegades els feia enganxat l’ordinador), anava fins i tot al wàter i seia a la tassa amb l’aparell dipositat als meus genolls. Els llibres i les revistes, o diaris, que sempre havia fet servir per aquelles estones, devien sentir-se gelosos del seu rival electrònic.
Vaig descuidar la neteja del meu pis, la meva pròpia higiene. No obria portes ni finestres per ventilar, amb prou feines aixecava les persianes. Tot era despertar-me d’una breu estona de son inquiet (tot just la que el meu sistema nerviós aguantava sense ordinador) per enganxar-me a teclejar, a bellugar el ratolí, a clicar, instal·lar, desintal.lar, descarregar programes, fer descobertes, edonkey, kazaa, música i vídeos, pàgines porno, melodies pel mòbil (quan jo mai les havia suportat!), xorrades, xats, fòrums... Fins que una matinada, després d’una revisió rutinària del sistema amb l’antivirus, va esclatar la tragèdia.
La pantalla que mostrava l’estat del sistema va detectar un virus. Un virus del qual no tenia informació. Els arxius infectats (que eren molts) no podien reparar-se. No me’n sabia avenir! Acabava d’actualitzar les definicions de virus, i aquell no el coneixia ni el podia curar.
Mai havia sentit un malestar tan gran. Vaig començar a suar com si m’estigués fonent. Tenia taquicàrdies, les temples em palpitaven dolorosament, la vista se m’emboirà, el món se’m va fer tremolós i inconsistent.Vaig poder veure com el meu estimat portàtil s’apagava amb un horrible missatge d’error, segons abans de perdre el coneixement.
Durant el temps que vaig romandre inconscient, tot de malsons m’assaltaren sense cap mena de pietat. Vaig somiar que una enorme cuca de tres caps sortia de l’ordinador i m’esquarterava en un tres i no res. Cada cop que m’arrencava un membre, del monyó saltaven espurnes d’un blau elèctric, i la configuració de pantalla del món perdia la seva resolució òptima; passava del color real (trenta dos bits) a la insuficient combinació de setze colors; els objectes perdien definició i es transformaven en indefinides formes pixelades. La cuca informàtica assassina va tornar a atacar-me, i un missatge d’error va saltar davant dels meus ulls, avisant-me que acabava de produir-se una excepció greu al meu mòdul de vida, i que jo, com a aplicació, deixaria de funcionar permanentment.
Vaig tornar a la consciència amb un crit desconsolat. Em vaig trobar enmig del saló, arrossegant-me cap el telèfon, com si algú m’hagués dut allà durant el meu estat comatós i m’hagués tornat a la realitat per que fes la trucada que anava a fer.
Els meus dits van marcar el telèfon del tècnic del Torna-la a Tocar, com si actuessin al marge de la meva voluntat (tot i que la meva voluntat era la de fer aquella trucada) i van aferrar-se al telèfon amb força, com si d’aquella manera invoquessin a aquell altre noi d’estètica tan semblant a la del dependent de la botiga.
Va posar-se al telèfon (gràcies, Deu meu) i vaig poder demanar-li que vingués a casa a salvar el meu ordinador de les urpes dels virus. Em devia notar realment desesperat, perquè em va dir que vindria de seguida.Va ser un "de seguida" que a mi em va semblar etern. Em sentia físicament malalt, enfebrat, amb calfreds, mal de cap, ganes de vomitar. Vaig regirar la meva farmaciola cercant algun medicament que combatis tots aquells símptomes, i, com que no en vaig trobar-ne cap que els curés tots, vaig fer un autèntic còctel amb quatre o cinc tipus diferents de fàrmacs. No sé com no em va entrar una paràlisi, o unes violentes cagarrines, o qualsevol altra reacció desagradable, però el cas és que aquella barreja no em va produir absolutament cap efecte, ni positiu ni negatiu.
Quan va sonar el timbre de casa, jo devia estar a uns quaranta de febre. Estossegava com un gos ennuegat, m’havien sortit tot de panses horribles sota el nas i una erupció força desagradable a totes les zones peludes del meu cos.
El noi va picar la meva porta i vaig obrir-li, tot tapant-me la boca amb un mocador, perquè, en el breu espai de temps que va transcórrer des que va trucar a la porta del carrer fins que va pujar al tercer pis, on visc, m’havia començat a sortir sang dels estossecs.
El xicot va entrar i, només veure’m, va fer un moviment estrany amb el cap, i es va enretirar una mica.
-Això té mala pinta -em va dir.
-¿Què vol dir? -Vaig respondre des de darrere el mocador xop de sang.
-Doncs que, probablement... ¿on té la màquina?
L'hi vaig indicar i el noi va agafar l’ordinador portàtil amb unes mans enfundades en sengles guants sanitaris de làtex. Es va col·locar també una mascareta a la cara, com si anés a realitzar una intervenció quirúrgica d’allò més seriós. Però no va començar immediatament amb la desinfecció de la meva màquina, sinó que es va limitar a engegar-la i a contemplar la pantalla amb una concentració màxima, com si allò que hi veia reflectit li confirmés una sospita.
L’ordinador va arrencar sense cap problema, cap missatge, cap error. Em va mirar i va fer una ganyota compungida. Potser havia vist el floc de cabells morts que m’havia arrencat del cap enmig d’un raig de purulències, o potser començava a notar aquella estranya fortor que emanava la meva pell.
-Ja li deia. Em sembla que el virus el té vostè -em va dir, amb veu solemne.
-¿Com? ¿Que el virus el tinc jo? -Vaig exclamar.
-Sí, senyor, l’ordinador no té cap problema. Tanmateix, vostè...La seva mirada horroritzada completà la frase. Dues dents acabaven de desprendre-se’m i havien caigut a terra.
-Ja sé que jo he agafat alguna cosa! -Vaig cridar, sense poder reconèixer ni la meva veu ni la pronunciació dels mots.
-Veurà –va dir ell, amb la veu esmorteïda per la mascareta-, fins ara, els hackers, es dedicaven a fotre al personal amb tot un reguitzell de virus, cucs, troians, arxius espia, i altres programes que podien arribar a ser molt molestos i, fins i tot, podien acabar amb els ordinadors de qualsevol que no tingués un antivirus prou actualitzat com per detectar-los i destruir-los. Però fa poc, potser uns tres o quatre mesos, es van començar a trobar casos de virus informàtics que, d’alguna manera, estaven ideats per trobar determinats usuaris i, a través dels seus ordinadors, infectar-los. Infectar els usuaris, a les persones, vull dir. Encara no se sap com s’ha arribat a aquest nivell tecnològic, però el cert és que ja hi ha divuit morts per virus declarades oficialment. I són uns virus fets per encàrrec, hi ha qui diu que per part de grups terroristes internacionals, i n’hi ha d’altres que diuen que són els governs de les grans potències qui els ha ideat. Però resulta que, d’alguna manera aquests virus s’han escampat per la xarxa i ara campen sense l’objectiu d’infectar un usuari en concret, així que, qualsevol de nosaltres –bé, més aviat diria que qualsevol usuari amb pocs coneixements, com ara vostè- està exposat a l’atac d’un d’aquests programes.
La veritat és que tot allò que em deia aquell noi em sonava una mica a la quarta part de Matrix, però una cosa sí que em quedava clara: havia parlat d’infecció humana. De la meva infecció. I era ben cert que em trobava fatal.
-¿Així doncs, què haig de fer? –vaig preguntar.
-Li hem d’instal·lar la darrera versió d’un antivirus ben potent.
-¿A qui, a mi?
-És clar. Vostè és l’infectat –va dir, amb condescendència.
-¿Però com?
-M’haurà d’acompanyar a la botiga –va fer.
Vaig romandre uns moments mirant aquell noi amb reticència. Però només van ser uns moments, perquè la vista se’m va començar a enterbolir enmig d’una espècie de lleganyes resinoses que m’enganxaren les parpelles.
-D’acord! –vaig cridar.
-D’acord –va dir ell.
Vaig notar que m’agafava pel braç i vaig escoltar la porta de casa meva quan es tancava. Sé que vaig perdre el coneixement un cop més, perquè la imatge horrible de la cuca de tres caps que, aquest cop, navegava per l’interior del meu cos, devorant-me les vísceres, va tornar a aparèixer tan nítidament com l’altra vegada. Són, els posteriors a aquesta visió, records confosos, de brillantors elèctriques, ulleres de soldador, rostres joves que em miraven amb preocupació i interès a la vegada, converses inintel·ligibles, torrents d’informació que s’abocaven al meu cap desbordant-lo, atapeint-lo, saturant-lo.
Vaig despertar davant d’un mirall, amb el tors despullat i embolicat amb unes quantes voltes de benes lleugerament tacades de sang. Semblava haver recuperat l’aspecte anterior a l’atac del virus. Les meves mans van recórrer la cara, el coll, van tocar els braços, l’adolorit pit.
-Ara es trobarà bé –em va dir el dependent de la botiga, que m’observava des del taulell, al costat del tècnic que m’havia recollit a casa.
-Sí –va dir l’altre-. Només haurà de seguir les instruccions que li hem gravat al ce-de...
-¿Quin ce-de? –Vaig preguntar.
-Està a l’arxiu "Llegeix-me" de l’antivirus, no es preocupi –va dir el dependent-, però li facilitarem una còpia del disc per si mai l’ha de tornar a reinstal.lar.
L’altre noi, el tècnic, se’m va acostar i em va retirar les benes. Al bell mig del meu pit es podia veure l’entrada rectangular i grisa d’una unitat lectora de discos compactes.
El tècnic va prémer el botó d’expulsió. Vaig notar un formigueig estrany a l’estèrnum quan la safata expulsora es va obrir amb soroll mecànic. El tècnic va agafar el disc compacte que contenia i el va guardar dins una funda.
-Cada dia s’ha de connectar a Internet per actualitzar les definicions de virus –em va dir, amb to paternal.
-No se’n oblidi, amic –va dir el dependent del Torna-la a Tocar.
Els vaig mirar, desconcertat. No sabia si cridar o posar-me a riure. Estava per creure que en qualsevol moment despertaria amb el cap recolzat al teclat de l’ordinador portàtil, i descobriria que havia tingut un horrible malson. Però no va ser així, i quan el tècnic em va donar una samarreta idèntica a la que ell portava li vaig preguntar:
-¿I com collons em connecto a Internet?
-Ha d’endollar el cable de xarxa de casa seva a l’entrada que té al costat dret. ¿Veu?
Em va assenyalar la part dreta del meu cos. A l’alçada del ronyó m’havien instal·lat una entrada de cable telefònic.
-Veurà com tot és més senzill del que sembla –em va dir el dependent de la botiga. Com per ajudar-me a recuperar la calma, va aixecar la seva samarreta per mostrar-me el seu tors. Ell també duia un aparell igual que el meu.
El tècnic també va aixecar la seva samarreta per tal que veiés que ell també formava part del club.
-Ja li he dit que qualsevol podia estar exposat a la infecció... Nosaltres hem decidit prevenir abans que curar. Amb aquestes instal·lacions ens assegurem que estarem fora de perill. Només s’ha de tenir la precaució d’anar actualitzant les definicions de virus.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Crisàlides

... i mentrestant passa una ombra que ens coneix,
i els pensaments se’ns perden per sempre
al laberint inclement del temps...

... mudarem les pells, en aquest lapse,
ens transformarem en crisàlides d’insectes
que mai arribaran a ser papallones...

... no hi ha metamorfosi que ens porti a un estat superior,
som i serem remors antigues
perdudes al laberint inclement del temps.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Per si tornaves

Marcava els soterranis paràmetres
de la meva ànima enfonsada
amb punts de llum negra,
per si els miraves.

Dibuixava les esquerdes
dels meus ossos trencadissos
amb pintures diluïdes,
per si els tocaves.

Suportava el pes feixuc de les albades
amb el meu cos gasiu de força,
esmicolant-me en llàgrimes d’escorça,
per si tornaves.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Magnòlies

Empedrats els moments com llambordes d’essència,
es manté la vida equidistant entre nosaltres,
llençant missatges d’igualitària justícia,
però sembrant-nos la distància de negacions caducifòlies.

I ens perdem les veus al jardí de les magnòlies,
la sang arrelada a les terres ermes d’un comiat de fel,
calcigant-nos els somriures amb paraules vàcues
i oblidant-nos les mirades ofegades d’estultícia.

Amb l’agror d’un pou d’esbiaixada presència,
corrompem els cels que ens donaven el poc aire
que volíem respirar en concupiscència,
i ens assequem les arrels per impedir-nos créixer…

… al mort jardí on un cop creixien les magnòlies.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)

Palingenèsia

Recordo quan tot encara era res, i sota el pes de les estrelles
el cel s’agombolava com un estendard inflat pel vent,
i tot es tancava en un cercle
i tornava, tot, a renéixer.

Recordo que jo encara no era, encara que fos,
i que les làcties vies que em conduïen cap a mi mateix
s’estructuraven en llenços d’espectacles lànguids, lluny de raons,
enllà, sempre mar i cel enllà.

Recordo el cicle inert de forats que s’empassaven els aires,
just abans que tot tornés a respirar-se,
quan els fènix ressorgien i tornaven a inflamar-se,
les onades a estimbar-se a les roques just abans d’abandonar-se.

Tinc la ment regenerada i recordo encara els colors diluint-se món avall,
escolats a recer de mots inexistents encara, però apresos ja fa temps,
colors escrits a les albades, fugissers com covardes mirades,
i tinc el buit esculpit al cervell; després de plenituds i excessos, buit només.

Recordo la supervivència de la sang bategada per cors decreixents,
als indrets on ningú s’aixoplugava
i tinc apagada la memòria dels greuges, enterrada per quan vulgui créixer.
Ahir, vaig morir, i avui he tornat a néixer…

Sergi Yagüe
(Publicat a la web relatsencatala.cat)

Benvinguda

Benvinguts a tots a la meva Arcàdia. Aquí podreu trobar tot un reguitzell de relats, poemes i pensaments, els quals esteu convidats a comentar sense cap mena de pudor.

Totes les participacions són ben rebudes.

Sergi Yagüe Garcia