Vista panoràmica

Va aturar el cotxe a un parell de carrers de distància d’on havia quedat amb la clienta. Amb les finestres pujades del tot, sense aire condicionat, un cotxe vell i vermell, roent sota el sol que castigava amb cruesa el matí inclement de mitjans de juliol. A l’exterior, uns trenta graus. Almenys cinc més a l’interior del vehicle.
Li encantava la sensació cremant del volant bullent. El va estrènyer amb les dues mans, notant la cremor salvatge i plaent als palmells, l’atmosfera estancada d’aire mort dins l’espai clos del cotxe, la suor sota les aixelles, les gotes que li llepaven, relliscoses, les costelles i l’esquena, fins arribar a la ronyonada i acabar perdent-se per la feréstega vellositat de les natges. Era la mateixa sensació ofegant i magnífica de les seves dutxes matutines, amb l’aigua freda gairebé tancada, i la pell rabiosament enrogida per la cascada tòrrida del telèfon de la dutxa, tan fràgil i fàcil de ferir, que gairebé no sentia res quan alliberava, per tot el seu cos, la famolenca ganiveta d’afaitar, un recanvi antic i oxidat d’una màquina vella de barber. La sang es barrejava amb l’aigua com en aquella pel·lícula vella d’en Hitchcock, mentre el mirall s’entelava com si, sobre el vidre, s’instal·lés tota la boira del Londres d’en Jack l’Esbodellador.
A la ràdio, que estava arribant al seu punt de cocció, les notícies sonaven com si es fessin pas, per les ones espessides per la calda, amb un matxet. El locutor del noticiari radiofònic detallava com la policia havia trobat un nou cadàver, igual que les veus fantasmagòriques dels venedors de diaris ho feien en aquell Londres per anunciar l’aparició d’una nova víctima.
Aquell matí, la dutxa havia estat especialment plaent i sagnant, i, contra la camisa, l’August notava una humitat afegida a la suor. Una humitat que l’obligava, encara més, a dur aquella americana irracional sota el sol vitroceràmic.
La ràdio parlava de la nova víctima de l’Assassí Dual. Li deien així perquè les víctimes eren tan homes com dones, apareixien de manera intercalada, els cossos eren salvatgement mutilats, i, a falta d’una pauta clara, la policia preferia pensar que es trobava davant d’un autèntic boig, que actuava seguint unes complicades directrius de desdoblament de la personalitat. Els mots usats pel cap de la investigació van ser “Comportament Dual”, en una desafortunada intervenció-invenció, feta a corre-cuita, davant dels mitjans que el van assaltar quan s’allunyava de l’escena d’un d’aquests crims.
L’August sospirà quan una gota de suor li va recórrer el llavi i va relliscar pel seu mentó i el seu coll fins el pit. Va mirar al seient de l’acompanyant. Allà, el diari també duia a la portada l’última notícia dels assassinats.
L’alarma del rellotge va sonar, espessa per l’aire, molesta, interrompent el flux dels seus pensaments. Es va girar per agafar el seu maletí del seient de darrere i la tibantor d’un dels talls que poblaven el seu cos li va arrencar un somriure extasiat.
Va sortir del cotxe i li va agradar comprovar que no corria ni un bri d’aire.

Havien quedat a un quart de sis de la tarda.
La Marta va mirar el rellotge i va creuar el carrer en direcció al supermercat que feia cantonada, la referència que tots dos havien marcat com a punt de trobada. Arribava deu minuts d’hora.
Ja li estava bé. Buscaria un lloc on corregués una mica d’aire, i la precària ombra d’algun arbre esquàlid de vorera, d’aquells que sempre estan malalts, sucosos de purulències resinoses, cagats pels gossos, maltractats pels fums urbans, però admirablement resistents, intentant, malgrat tot, florir any rere any. No suportava l’estiu, la calor, la suor. Quan la temperatura començava a pujar, en el seu indiscutible camí ascendent en direcció a l’agost més àlgid, deixava de fer servir tot allò que la pogués fer suar, àdhuc l’aigua calenta de la dutxa, i tractava d’evitar la repugnant aparició de les olors associades a la transpiració, que odiava profundament.
El pare suava. I després, l’altre tio, el que es va ajuntar amb la mare, quan el pare va anar a la presó. Aquell també, tots dos, suaven. Suaven quan la tocaven, quan entraven a la seva habitació a les nits per tocar-la, per abusar d’ella. Tots dos homes feien pudor a suat, a alcohol, a tabac. Tots dos havien començat a fer-ho en el punt més càlid de l’estiu. La mare havia acabat per tolerar-ho, per ocultar-ho. Li deia que, si tots dos homes havien caigut en el mateix parany havia de ser per culpa seva, que ella els provocava. La mare també feia pudor. A porca suada.
No podia aguantar la gent que no tenia cura de la seva suor. Si anava en tren, o en metro, o autobús, la fortor li perforava la raó; un home, o una dona aixecava un braç per agafar-se a la barra del sostre i la taca fosca de l’aixella li semblava obscena, li evocava horribles imatges dels dos companys de la seva mare suant sobre ella, suant amb l’esforç de l’abús més pervers i profund.
Va trobar un d’aquells arbres moribunds i s’hi va recolzar. Va obrir el diari i va repassar novament la notícia dels crims de l’Assassí Dual. Quins noms més estúpids s’inventaven els polis! Ells també acostumaven a suar. A la comissaria, quan va anar a denunciar el pare, aquells polis se la miraven amb una expressió escèptica, pensant potser el mateix que la seva mare, que una noia de quinze anys podia ser la culpable que el seu pare la violés des dels nou. Suaven i impregnaven l’ambient de la mateixa luxúria èbria de mascles irracionals, suaven i teclejaven a la màquina d’escriure una denúncia que no creien necessària.
Algú li va demanar l’hora. Però no el va veure. Una bafarada horrible de suor li va atiar la cara com una de les bufetades del seu pare, i no va veure una persona, sinó un porc vestit amb una granota de treball tacada de ciment.
Va abandonar l’ombra de l’arbre i va marxar aguantant-se una arcada. A la seva esquena va escoltar una veu masculina que li deia “gràcies, simpàtica”. Va sonar com totes les altres veus, les veus que li esclataven al cap de tant en tant i que cridaven amb el mateix timbre que tenia la del seu pare. Li deien que era una porca, una puta.
Li deien que feia pudor.
En aquell moment es va sentir marejada, tan dèbil que no va poder acostar-se prou al comercial immobiliari amb qui havia quedat, que acabava d’arribar, i que li oferia una mà dreta que la Marta no va encaixar.

-Soc l’August –va dir, pensant que allò ja començava malament. No li agradava gens el rebuig, odiava que el rebutgessin, i que li neguessin un gest tan senzill com una encaixada de mans, encara el feia enrabiar més.
La noia se’l va mirar amb la cara desencaixada, sense emetre ni un gemec, i ell va decidir mantenir una certa distància. La seva mà esquerra va aferrar dolorosament la nansa del maletí, i la seva veu va sonar agra quan li va demanar que l’acompanyés.
-El pis és, exactament, allò que vas demanar –va dir, adoptant el seu més estricte paper de venedor -. Un àtic, està en perfecte estat, molt ventilat, amb aire condicionat, dues habitacions grans i exteriors... donen a la terrassa, que és, al meu parer, el millor que té el pis. Des d’ella tens una vista panoràmica sobre tota la ciutat que és, realment, espectacular.
L’August anava parlant per parlar, de forma automàtica. La seva ment s’havia centrat en el rebuig directe i clar de bon començament. Amb aquesta no tenia la més mínima oportunitat. No veia com podria intentar lligar-se-la, com feia amb totes les seves clientes joves. Totes acabaven rebutjant-lo, totes. Cada dia es repetia que no entenia per què. Ell era ben plantat, atractiu. Desitjable. Totes li deien que no, però mai l’havien rebutjat d’inici, d’aquella manera tan contundent.
Va mirar enrere. La noia anava massa concentrada en agafar-se a la seva bossa com per veure la mirada d’odi que li va clavar.
Van entrar al portal del bloc de pisos i es van dirigir a l’ascensor.
-Com pots veure, la finca està molt ben conservada. I té ascensor.
La Marta va reaccionar davant d’aquesta paraula. El va mirar amb uns ulls negres gegantins, i va exclamar:
-No, per l’ascensor no!
-Perdona, però són nou pisos –va fer l’August.
-No –va a tornar a dir la Marta, tremolant davant la possibilitat de tancar-se amb ell a l’ascensor-... tinc... claustrofòbia.
-Si puges per les escales acabaràs ben ofegada –va dir l’August-. Són nou pisos.
L’August va remarcar tant l’alçada de l’àtic que la Marta va tenir por de la seva pròpia suor. No volia tancar-se a l’ascensor amb ell, però si ho feia, almenys, no faria cap esforç. I com a molt trigaria...
-Es un ascensor molt ràpid –va dir ell, com si li llegís el pensament-. No et donarà temps ni de posar-te nerviosa. Després baixarem per les escales, si vols. Es més fàcil.
La Marta va acabar accedint. Quan van entrar i les portes es van tancar, l’August li va donar l’esquena per què no li veiés la cara. Premia les barres amb obsessiva insistència. Aquella noia li cremava l’autocontrol.
La Marta va penedir-se d’haver entrat en el precís instant que la màquina feia l’estrebada inicial del seu ascens. Va posar els ulls en blanc en sentir la horrible pudor de suor barrejada amb desodorant (o de desodorant superposat a la suor) que aquell comercial emetia. Va començar a respirar amb dificultat, i les veus del seu pare, estridents, odioses, van tornar a esclatar-li al cap. Tornaren les arcades, no podia agafar aire per no respirar aquella pudor perquè tot l’ambient s’havia carregat instantàniament d’aquell verí. Va prémer la bossa i el diari contra el seu pit amb dues mans tremoloses.
L’ascensor es va aturar amb un sotrac i les portes es van obrir, just a temps per evitar que un dels dos emetés el crit que cremava a les seves goles.
-Es aquí –va dir l’August.
La Marta s’havia quedat momentàniament a les portes de l’ascensor, recuperant el capteniment.
-Fa molt que busques pis? –va preguntar, mentre obria la porta d’entrada al pis i feia un gest per què la Marta passés primer. La noia es va quedar immòbil i no va contestar. L’August va respirar fondo i va passar primer.
Durant uns moments encara, la Marta no va entrar al pis. Estava intentant recuperar l’alè. Com que veia que el comercial no es movia del rebedor, va inspirar profundament i va aguantar la respiració per entrar.
-Com pots veure, el rebedor és... –va començar a dir l’August. Però va callar en veure que la Marta, amb la bossa i el diari agafats a mode d’escut, passava directament al menjador, obria el finestral i la persiana i sortia corrents a la terrassa.
“Ja n’hi ha prou!”, va pensar l’August. La suor se li havia refredat al cos, i la notava enganxosa i desagradable. Una brisa fresca havia entrat al pis quan la Marta havia obert el finestral que donava a la terrassa, i la dolça sensació de tancament i pis calent s’havia esfumat pràcticament a l’instant. Va tancar amb clau la porta d’entrada. Va passar al menjador i va deixar el maletí sobre la taula que els propietaris deixaven.
L’August va començar a respirar sonorament, inspirant i expirant pel nas, prement novament les barres, obrint i tancant les mans. Va mirar cap a la terrassa i no va veure la Marta. Va obrir el maletí. Sota el diari plegat, hi havia un matxet. El va agafar, absent, i es va fer un tall al palmell de la mà esquerra. La sang va degotar fins el diari.
-No m’havies de rebutjar –va dir en un murmuri ofegat-. Cap de vosaltres tenia dret a rebutjar-me.
Quan va traspassar el finestral, un alarit animal li va arribar des de la seva esquerra. No va tenir temps d’esquivar la Marta, que se li va abalançar amb una destral de cuina a la mà. Només va poder girar-se en aquella direcció. La Marta va descarregar l’arma, que va enfonsar-se l’espatlla dreta de l’August.
-Ets un porc, pare! –va cridar la noia. La seva bossa era oberta al terra de la terrassa, al costat del diari.
L’August va sentir un mareig afeblidor, i una onada de ràbia que va fer que llancés un cop amb el matxet cap a la Marta. Ella el va poder esquivar, però va haver de deixar anar la destral.
L’August va clavar un genoll a terra. De la seva espatlla brotava un broll de sang que li xopava l’americana. Amb el pensament confús pel dolor i l’obcecació assassina, el comercial immobiliari no deixava de pensar que allò no anava bé, que les coses no havien de ser així, que la que devia estar sagnant com una truja era la mala puta aquella i no ell. Amb un rugit irat es va aixecar i va saltar sobre la Marta. La va agafar pel coll amb la mà lliure i va intentar clavar-li el matxet a la cara.
La Marta va reaccionar instintivament i va posar la mà entremig del matxet i la cara. Tres dits van saltar tallats netament, i la fulla del matxet se li va enfonsar al palmell de la mà. Va sentir una fiblada tremenda de dolor, li va esclatar un raig de llum blanca rere els ulls i les oïdes li van xiular estridentment. El tenia a sobre, suant, sagnant i ferint-la. No havia d’anar així, va pensar, mentre els seus ulls es fixaven en el mànec de la destral de cuina que encara romania clavada a l’espatlla d’aquell porc. Inabastable.
L’August va bellugar el matxet per desclavar-li de la mà a la Marta i tornar a descarregar-lo, aquest cop mortalment, al seu coll exposat. Però la Marta va actuar més ràpid clavant-li el genoll a l’estómac, i després el taló de la sabata als testicles, en un cop de peu que va aconseguir apartar-lo del seu damunt.
L’August va caure d’esquena i va perdre el matxet. Amb un crit va intentar aixecar-se, però la Marta va saltar com una bèstia a sobre d’ell. Va agafar la destral pel mànec i va començar a bellugar-la per intentar arrencar-li de l’espatlla. Estava tan profundament clavada que no podia.
L’August va aixecar els braços, cridant de dolor i ràbia, i va agafar-la pel coll. Tots dos suaven i sagnaven, patien i feien patir l’altre. Es van mirar als ulls per un moment. Tots dos van veure a la mirada de l’altre el mateix instint assassí.
L’August va aconseguir aixecar-se, sense deixar anar la Marta del coll. Però ella havia pogut arrencar-li la destral de l’espatlla i tractava de tornar-li a clavar.
Aleshores, l’August es va dirigir cap a la barana de la terrassa amb la intenció de llençar la Marta. Ella ho va intuir i va tornar a descarregar la destral, aquest cop a l’alçada del pòmul dret de l’August.
Hi va haver un silenci. Un cruixir d’os trencat. Una esquitxada vehement de sang va tacar les dues cares, les dues mirades. La pressió de les mans de l’August es va afluixar. Durant un segon, la Marta va pensar que havia vençut.
El cos de l’August va tombar-se per sobre la barana de la terrassa i va començar a caure, però en aquell mateix instant, la pressió de les dues mans es va revifar, i va aconseguir que la Marta també caigués per sobre la barana.
Al terra de la terrassa hi havia una bossa buida, i un diari tacat de sang, com el del maletí que reposava a la taula del menjador, a l’interior del pis.
Uns diaris que, l’endemà, parlarien de la troballa de dos cadàvers més, els d’un home i una dona que, enmig d’una cruenta baralla, havien caigut des d’una terrassa al buit.
Uns diaris que, al cap d’uns dies, també durien la notícia del final dels assassinats comesos per l’Assassí Dual.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat