dimecres, 30 de gener de 2008

L'autòmat

L’home violent tenia un aspecte pulcre. De portes enfora, la seva imatge era calmada, plana. Res no feia imaginar que el seu interior era una autèntica orgia de pensaments i impulsos ombrívols. La seva roba neutra, el seu rostre neutre, el seu caminar neutre, evocaven més aviat les maneres d’un autòmat. I, realment, era com un autòmat que matava, que violava, que torturava. Amb la mateixa fredor i la mateixa diligència que ho faria una màquina programada per desenllaçar aquestes tasques. El vestit gris, la camisa blanca, la corbata a joc. Façana. El pentinat pulcre dels seus cabells grisos, el verb controlat i la rauxa disfressada de decisió, a voltes de diplomàcia. Aquest home violent treballava amb expeditiva dedicació, com un buròcrata, gaudint de cada moment de la seva feina. Designat per la voluntat de Déu i pels vots dels seus conciutadans, l’autòmat violent i sanguinari somreia a les càmeres, besava els infants i encaixava les mans dels operaris. I de tant en tant, duent a terme una de les tasques que li eren assignades, visitava les tropes desplaçades als conflictes més cruents per ordres seves, i demanava als comandaments al càrrec dels diferents destacaments que li expliquessin, amb pèls i senyals, com es desenvolupaven les hostilitats…


Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)