Magnòlies

Empedrats els moments com llambordes d’essència,
es manté la vida equidistant entre nosaltres,
llençant missatges d’igualitària justícia,
però sembrant-nos la distància de negacions caducifòlies.

I ens perdem les veus al jardí de les magnòlies,
la sang arrelada a les terres ermes d’un comiat de fel,
calcigant-nos els somriures amb paraules vàcues
i oblidant-nos les mirades ofegades d’estultícia.

Amb l’agror d’un pou d’esbiaixada presència,
corrompem els cels que ens donaven el poc aire
que volíem respirar en concupiscència,
i ens assequem les arrels per impedir-nos créixer…

… al mort jardí on un cop creixien les magnòlies.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)