Asfixia

Aire. No hi ha aire. Fa una alenada i la fiblada de dolor és immensa. El cor li batega a les temples, al coll, a les oïdes. El seu cervell llença pulsacions lumíniques als seus ulls, el món és envaït per un xiulet agut. Intenta tornar a agafar aire, però el sacseig és terrible, li fa l’efecte que li petaran els pulmons, plens de no-res, sota les costelles que s’esquerden. Sap que agonitza. Els ulls semblen expandir-se contra les conques, buscant un espai inexistent. Torna a intentar una alenada amb la boca oberta, però només aconsegueix esbossar el gest d’un peix fora d’un aquari. La caixa toràcica li raspa la pell, el coll enrogit li crema. Ara els xiulets no surten del seu cap a l’exterior, sinó que els emet ell mateix en cada intent frustrat per respirar. Aire. No troba l’aire. Només dolor. Un dolor desconsolat, sec i inacabable. No hi ha aire. Aire…

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)