Jo, l'indret

Tanco el glaç inert d’aquesta pell de cera
i m’hi amago per no trobar-me.
Sóc jo, desconegut a la tenebra, silent,
sóc jo, longànime, l’indret.

No busco amagar-me a les ombrívoles estances,
sou vos qui no mostreu vostra semblança
parapetat rere la veu obtusa de l’afàsia
que mostreu com un escut, una disfressa.

Ofreno pal·lidesa amb ulls estèrils, buits forats,
i parlo àton amb la boca esculpida com un frau.
A la carn marcida de la impostura interposada,
el silenci és una tija empeltada a l’arrel de les paraules.

Tanco les paraules amb la pell de la disfressa,
i m’hi trobo amagat, silent, a la tenebra.
I la màscara és una tija empeltada a les estances de l’afàsia,
on vos sou jo, longànime, l’indret.

Sergi Yagüe