Neu

Al costat d’una teula trencada, més o menys al mig de la teulada, en Vicenç va veure una de les banyes de la vella antena. El fort temporal de vent de la nit anterior havia acabat per trencar-la, després d’anys i panys d’equilibri precari al capdamunt de la casa, no gaire més ben conservada que la pròpia antena.

En Vicenç s’hi va acostar amb la perícia que havia adquirit a base d’incomptables ascensions a aquella part de la seva propietat. Quan no era una gotera que s’havia d’arranjar, era un problema elèctric: els cables de la llum passaven just per sobre de la casa en la seva trajectòria entre dos pals i sovint provocaven interferències als electrodomèstics i altres contratemps, com ara la freqüent electrocució d’ocells, gats i rat-penats que, si no eren retirats ràpidament, acabaven per omplir les estances de la casa amb la seva desagradable olor a descomposició. I si no era res de tot això, tal i com evidenciaven la multitud de soldadures i punts embolicats en cinta aïllant al llarg de la superfície de la vella antena, era la maleïda neu al televisor un dels altres motius que feien que en Vicenç, funcionari de correus de tota la vida, s’hagués convertit en una mena d’home aranya a les seves estones lliures.

Aquest cop es va dir a si mateix que no podria arreglar l’antena. Es mirava el tros arrencat pel vent amb expressió greu, dret a la teulada, la seva figura robusta retallada contra l’alternança de blaus celestes i blancs de núvol, il·luminada des de darrera pel sol, com si en Vicenç brillés amb llum pròpia. Qui no conegués les seves peripècies a les alçades podria haver pensat que es tractava de l’aparició d’un ésser d’altres galàxies, o algú més religiós hauria interpretat aquella estampa com un missatge, com una prova de divinitat. Però tots els veïns coneixien les seves batalles personals a la teulada, i a ningú el sorprenia veure aquella imatge, perquè es repetia amb certa regularitat.

Una vegada, un veí, li va fer una instantània, gràcies a la qual havia guanyat diversos concursos, tant televisius com en l’àmbit de la fotografia amater.

-Carai, tu, ara no comptava jo amb aquesta despesa –es digué en veu alta, passant-se una mà pels seus cada cop més escassos cabells.

Va baixar de la teulada amb la totalitat de la inútil antena i la va llençar a les escombraries. Va entrar a casa i va buscar les pàgines grogues a l’armari del rebedor mentre renegava. Les va agafar i va entrar al saló. Va seure a la seva butaca, davant del televisor que ara sí oferia una pantalla quallada de neu i de soroll d’estàtica i es va dedicar a buscar instal·ladors d’antenes durant una bona estona.

Després de triar-ne un gairebé a l’atzar (tots li oferien serveis similars i preus pràcticament idèntics), va deixar les pàgines grogues a la taula auxiliar i es va acomodar a la butaca. Era una autèntica llàstima no disposar de televisió aquell vespre que, justament, feien el seu programa predilecte. Per un home vidu com ell, el televisor constituïa una companyia gairebé imprescindible, i no disposar-ne se li feia molt feixuc.

Mentre pensava tot això, la pantalla continuava oferint-li aquell paisatge estrany d’escala de grisos en constant ebullició. Finalment, amb un sospir, el funcionari va prémer el fatídic botó del comandament a distància i la pantalla es va apagar.

Durant uns moments, en Vicenç va romandre mirant la pantalla negre-verdosa de l’aparell, com si estigués hipnotitzat pel reflex fosc del seu propi cap dins aquella vidriosa superfície. Després es va aixecar renegant novament i es dirigí a la cuina per fer-se un sopar frugal i prematur –havia decidit anar a dormir d’hora-, donant l’esquena a aquell cap que, de forma impossible, va continuar encara reflectit a la pantalla, escrutant el saló durant una bona estona abans de desaparèixer...

Mentre sopava, en Vicenç mirava la pantalla morta i fosca del televisor de tant en tant, com si esperés veure els programes que realment s’estava perdent. Pensava en com era de mecànic el seu gest, i fins i tot es plantejava el dubte de si, al cap i a la fi, quan l’aparell funcionava, hi veia alguna cosa o simplement l’utilitzava per no enfonsar-se en la solitud.

Va acabar el sopar i va sortir, fastiguejat, al porxo a fer la cigarreta de després dels àpats. El vespre tot just acabava de fer acte de presència i a les oïdes del funcionari semblaven arribar, barrejades amb els xivarris habituals de les hores de sopar a les cases, les veus dels presentadors de telenotícies, les músiques dels últims concursos, algun crit de tertúlia esportiva.

Es va sentir estranyament buit. Mirava sense esma la cigarreta que s’estava fumant i es sentia estúpid en descobrir que tenia síndrome d’abstinència televisiva. Va llençar la cigarreta a mig consumir, va caminar enèrgicament fins a l’interior de la casa, sense passar pel menjador -tot i que li va costar- i es va ficar al llit, on, després de fer una quantitat incomptable de voltes, a la fi, es va adormir profundament, lliurant-se a un seguit d’estranys malsons que, l’endemà, no podria recordar.

Tanmateix, es va llevar amb una sensació de cansament molt desagradable. Estava neguitós. Sabia que havia somiat molt, fins i tot conservava un brunzit al cap que semblava pronunciar paraules llunyanes i fosques des d’algun racó ben pregon, humit i llòbrec del seu subconscient.

Tractant d’expulsar aquelles sensacions absurdament apocalíptiques, en Vicenç es va proposar recuperar antics entreteniments que havien estat desterrats per la televisió sense cap mena de pietat. Com per exemple, la lectura. Sí, aquell era un bon moment per reprendre l’últim llibre que va començar, aquell del qual només havia llegit el pròleg, just abans que la seva esposa morís i la televisió, d’una manera subtil però, sens dubte, morbosa, la substituís.

Encara en pijama, va dirigir les seves decidides passes cap el menjador. Només entrar, va quedar glaçat: el televisor estava encès, oferint-li una estranya imatge en distorsió: barrejades entre la neu de la pantalla, li va semblar veure unes faccions. Uns ulls oblics tallats de gris sobre blanc, un nas que semblava un forat fosc i deforme, com una perforació en un crani, una boca que no deixava de canviar, fruit de l’ebullició dels blancs i negres de la pantalla. Semblava parlar, però, per alguna raó, cada cop que aquella boca es movia, dels altaveus de l’aparell només sortia un brunzit semblant al soroll d’estàtica. Un brunzit com el que en Vicenç escoltava al seu cap des que havia despertat.

-Què significa això? –va fer el funcionari.

Un segon després, el televisor s’apagava. En Vicenç s’hi va acostar, dubtós. Es va ajupir davant la pantalla i la va palpar amb la punta dels dits. Petits esclats d’electricitat li feren pessigolles sota les ungles.

Els instal·ladors van anar ràpid a fer la seva feina. En Vicenç va abandonar sense cap mena de remordiment el llibre (amb prou feines va llegir un parell de planes més enllà del pròleg) i va aferrar el comandament a distància amb neguit. Estava content perquè, no només tornaria a poder veure la tele, sinó que, amés, aquell molest rerafons d’interferències i neu, provocat pel mal estat de l’antiga antena, hauria desaparegut.

Va prémer el botó per engegar el televisor i la imatge que va aparèixer a la pantalla va tornar a robar-li l’alè. Incrèdul, va passejar el seu dit pels botons de tots els canals disponibles, però el mateix rostre horrible es dibuixava a cada canvi de canal, variant les seves ganyotes, totes sinistres, o irades, desdibuixades com si es fonguessin sota una calor catòdica immesurable. A peu de pantalla aparegué el símbol del volum. La barra del nivell va pujar sense que en Vicenç ni tan sols toqués el comandament, i amb ella, augmentà la ranera d’una veu metàl·lica i horripilant que semblava amagar mil veus torturades al seu interior:

-Viiiiii... cenç! Viiii.... ne!

La porta del saló es va tancar amb un esclat sec que va fer trontollar els vidres. Una petita figura de porcellana que aguantava uns llibres al moble del menjador va rebentar, llençant milers de tallants fragments a l’aire. Un d’ells li va obrir una fina ferida al pòmul. La pròpia pantalla del televisor va semblar esquerdar-se i un estrany líquid blanc, negre i gris, tan ple de moviment com el fons d’un canal sense sintonitzar (moviment de formiguer en peu de guerra), va relliscar feixugament del vidre del televisor al terra del saló, copejant les rajoles amb un xipolleig llotós indescriptible.

-Viii... cenç! Em pertanys! –va articular el rostre de la pantalla, que semblava surar per sobre de la neu i esmunyir-se fora del televisor a través de l’esquerda produïda al vidre per aquell desmesurat esclat de so. A mida que aquell líquid impossible supurava de la pantalla al terra del saló, el rostre es feia més grotesc i deforme, però les paraules, per contra, es comprenien amb més claredat-. Em pertanys, Viii... cenç! Ens pertanyem. Vindràs, aquí, amb mi, Viii...

El funcionari va fer un xiscle aterrit i va llençar el comandament a distància contra el televisor. Una gota d’aquella estranya substància li havia esquitxat un peu i sobre la sabata s’havia obert un forat, a través del qual no es veien els dits, sinó un fons gèlid de neu catòdica.

-No! -Va fer en Vicenç.

-Som un de sol –va brunzir el rostre, que ara es retorçava, pràcticament sencer, al terra del saló. No trigaria gaire més en acabar de sortir.

En Vicenç es va armar de valor i va córrer cap el televisor, esquivant la taca brillant i abjecta que el mirava des del terra amb expressió maligna. S’inflava i palpitava com si estigués patint alguna mena de mutació. I sens dubte, creixia.

El funcionari va fer un rugit i va acostar la mà al botó que apagava el televisor. Un raig blavós d’electricitat va sortir de l’interior de la pantalla i li va sacsejar el braç, però en Vicenç (que actuava per simple instint de conservació) va acabar per atansar el botó i per prémer-lo.

La pantalla es va apagar i aquella cosa va llençar un crit terrible, ferit. En Vicenç, a la seva vegada, proferí un alarit triomfant. En comprovar que aquella taca que s’havia escapat de la pantalla havia desaparegut del terra, es va deixar caure al sofà i es va examinar el peu, allà on l’esquitx de neu semblava haver-li fet desaparèixer els dits. Tot era normal.

-Filla de puta, em tornaràs boig! –Va bramar en Vicenç, dirigint-se a l’aparell de televisió. D’una revolada el va fer caure per terra, el va aixecar i el va tornar a estavellar contra les rajoles, i així fins que l’electrodomèstic va quedar destrossat, amb les seves entranyes de plaques i cables a la vista, com si fos el cadàver d’una incongruent bèstia utilitzada per a un peculiar sacrifici.

Fora de si, en Vicenç va escopir sobre la màquina trinxada. Es va tocar el pòmul i es va mirar els dits. La sang el va ofuscar encara més. Res de tot el que havia passat era fruit de la seva imaginació.

-Encara ets capaç de tornar –va cridar el funcionari. Una certesa li havia sobrevingut: aquella cosa tornaria si no eliminava totes les portes, i una d’elles era l’antena que acabaven d’instal·lar-li a la teulada.

Sense dubtar-ho, amb la decisió de qui hi ha pujat més d’un centenar de vegades, s’hi va enfilar, brandint un martell i una ganyota irada, i va caminar sense cap mostra de vertigen fins arribar al punt on l’antena s’erigia com un tètric arbre sec.

El sol arrencava lluentors del metall i del front d’en Vicenç mentre es perdia per darrera de la casa. El funcionari semblava novament una aparició sobre la teulada, una figura violenta i imponent, animal, armada amb un martell i un bon grapat de bogeria.

L’home es va acostar ràpidament a l’antena i la va copejar ben fort amb el martell. Tot d’una, aquell brunzit horrible, que feia les funcions de veu del rostre al televisor, va esclatar amb virulència al seu cervell. En Vicenç va deixar anar el martell i es va tapar les orelles. L’eina va colpejar les teules i va relliscar teulada avall, fins acabar caient a la gespa del jardí.

Pres d’una ira i un dolor indescriptibles, en Vicenç va saltar i es va aferrar a l’antena. Amb quatre sacsejades alimentades per la follia, va aconseguir arrencar el tub del seu lloc. El brunzit era insuportable al seu cervell, les oïdes i el nas li començaren a sagnar. De l’interior del tros de tub que encara romania clavat a la teulada començà a sortir aquella pasta fosforescent, blanca i negra. La seva veu estava ara a dins i a fora de la ment del funcionari:

-Vindràs! VINDRAS! Em pertanys. Ens pertanyem!

El líquid catòdic es va llençar sobtadament contra els braços d’en Vicenç i va fer que l’antena toqués els cables elèctrics que passaven per sobre de la casa. L’electrocució va ser inevitable, i va causar una avaria a tot el veïnat que es perllongà durant hores. L’home es va desplomar sobre la teulada i va relliscar com ho havia fet moments abans el martell. Quan el seu cos va xocar contra la gespa, un escarit raig d’aquella substància viscosa brollà de la seva boca, junt amb aquelles paraules, les últimes que en Vicenç pronuncià amb veu d’interferència:

-Ens pertanyem.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)