El temps sembla que s’esgota, avui,
però encara tinc a les mans polsim de vida
per oferir-te’l en penyora, si tu el vols.
Que els ocells dibuixen el cel quan volen
i els núvols enjoien els vespres de setí
que els estels, com petits dards de gel, perforen.
I és intens el perfum d’aquestes hores
que ens rellisquen per la pell com gotes flonges
d’eternitat sonora. El temps no se’ns esgota:
Mor i ens reneix als ulls com una flama taronja,
com un crit de joia viva que ens enjoia
aquest conjur de nit que ens cura totes les ferides.
Sergi Yagüe
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Sigilosa, rellisco pel perfum dels teus versos.
La teva poesia és viva, carismàtica, iridescent... màgia per als sentits.
M'encanta! Un petó.
ametista
Publica un comentari a l'entrada