Espelma

Passem de llarg de nosaltres mateixos;
a vegades veiem la nostra figura, allunyant-se,
sense ni tan sols reconèixer-nos.
I al final no som més que estranys entre la boira,
veus que algun cop parlaven,
i que ens deien alguna cosa.

Cada cop que mesurem el temps,
la nostra pell ens contradiu les esperances,
A què treu cap mentir-se?, ens pregunta,
i potser, per raonable,
fem tants esforços per ignorar-la.

Mires endavant i veus acabar-se la llum,
cada dia és una espelma que s’apaga,
però encara ens aferrem a aquell ble,
com si fos l’alè que ens il·lumina l’esperança.

I per què no mentir-me?-repliquem-
El rellotge és l’enemic que s’aferra al meu canell,
i el temps és la cadena amb què intenta subvertir-me,
potser és cert que la veritat em calciga el cor, la pell,
però l’indret que encara em guardo és jove,
i és l’únic i, potser, aquest lloc és el primer.

Sergi Yagüe