Camps de roselles solquen els dies efímers,
que s’escolen com l’aigua a la sínia del temps.
El silenci em llaura l’oxigen -respiro una pau llunyana-
deixant-me els pensaments emparaulats.
La cridòria ara s’amaga,
més enllà del cor s’escampen els incendis
que ningú no apaga.
Un raig càlid m’acarona la pell calcària
i acaba amb els dards que la coltellejaven.
Assumeixo que ara sóc un altre jo, i en mi
he trobat un tu que tu vas conrear-me amb la mirada.
Sergi Yagüe
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada