dilluns, 10 de març de 2008

La respiració del temps

Observo el canviant respirar del temps,
(d’aquest temps que ara dorm), amb incertesa.
Formular preguntes no serveix
quan no esperes res de les respostes,
i liquidar fragments d’idees
pot semblar inútil, altrament.

Resto en silenci per escoltar-me
i entenc que el foc pot arribar a consumir-me,
i així i tot el calo,
sobre mi i sobre tot allò que sóc.

Em permeto aquesta llicència
(suposo que no t’importa)
abans d’encadenar-me a l’esclavatge
d’aquestes meves paraules,
a vegades tan salvatges.

No creo il·lusions per alienar-me,
sé que la vida pot ser, d’habitud, molt absurda,
que té tendència a la cabriola, a l’equilibrisme,
que no l’importen la incomprensió o el ridícul.

Lleugerament cansat, assumeixo algunes derrotes,
i me’n faig responsable.
però no defalleixo, això no serveix,
ni pot valorar-se.

L’enginy farà que em revolti i torni a l’escenari,
i qui farà giragonses sense por a l’estrèpit
seré jo, tan ple de covardia que seré el primer valent,
sentiré el primer orgull,
tota la força; saltaré al buit sense esperar una xarxa.

Tenaç, calculo les opcions
que encara em queden de ser persona.
enllaço alguna pregunta amb alguna resposta,
però és tot atzar, respondre dubtes ja no m’importa.

La respiració del temps és ara regular i fonda.

Sergi Yagüe