L'últim error

En Joan es va mirar les mans, ara el dors, ara els palmells. Li hauria agradat parlar amb aquella dona un últim cop, li devia una disculpa.
Amb una disculpa no és suficient, li deia aquella veu interior que tanta raó tenia, tantes vegades.
Aquells palmells que s’omplien d’arrugues i línies profundes com fraus, que tremolaven com aquelles hores incertes al rellotge de la sala d’espera, li van tapar els ulls inflats a cop de llàgrima.
La blancor dels fluorescents escopia fred i angoixa a tot voltant, xuclava l’aire i el substituïa per impaciència. En Joan sentia la olor de la seva pròpia pell, de les mànigues de la jaqueta, una barreja estranya i anyenca de tabac, alcohol i deixadesa que s’assemblava massa a l’ambient opressiu però inevitable del camí als lavabos del bar on passava la majoria del seu temps lliure (lliure? esclau, més aviat), espolsant-se la vida de sobre entre solitud i anestèsics embotellats.
Es va aixecar per traçar un camí indecís des de la cadira fins al finestral que oferia una panoràmica de la ciutat. Una vista d’ocell sobre una claveguera. Les mans li continuaven tremolant fins i tot a dins de les butxaques.
Una disculpa no és suficient -continuava dient aquella veu. Aquella veu que sempre era la mateixa, la del seu pare, que sempre li havia dit què havia de fer i com n’era, d’inútil -: Aquesta dona és on és per culpa teva, no ho oblidis, Joan...
I notava que els ulls se li tornaven a rebentar de llàgrimes, que el penediment l’inflava el cor com un globus ple de fems.
Però, malgrat tot, no podia deixar de desitjar beure alguna cosa, només un glop, per calmar-se, per no tornar-se boig. Per deixar de tremolar.
Tenia els llavis secs, però no volia passar-s’hi la llengua perquè tornava a notar el gust de la sang, del minúscul tall al llavi inferior que, juntament amb el nyanyo de la banda esquerra del front, feien que es sentís encara més culpable. Era tot el què s’havia fet.
I aquella dona encara no s’havia despertat...
Tornar a parlar amb ella, com ho havia fet quan havia pujat al seient del darrere, al taxi.
Massa paraules, l’alcohol que t’alleugereix la llengua, com la pròpia solitud. No tens amb qui parlar quan s’acaba la jornada, i la vida se’t fa feixuga si no li expliques a algú , encara que aquest algú no existeixi, o s’ofegui dins un líquid marró o ambrat, indesxifrable, de fracàs, de passat i abandó. El taxi que fa massa olor d’ambientador de pi, perquè si no faria massa pudor de tabac i Soberano, i la llengua que s’escapa, la dona que només pronuncia el nom d’un carrer i en Joan que arrenca, endegant una xerrameca encara més confusa que la que surt de l’emissora...
Desitjava parlar amb la dona que s’ofegava d’inconsciència en un mar de coma, i ara buscava la vida com un tronc on aferrar-se després del naufragi i no la trobava. Parlar-li un últim cop, per disculpar-se, per demanar-li perdó.
Però només podia mirar-se les mans i plorar, amagar-se-les a les butxaques i maleir-se els ossos, amb la veu autoritària i avergonyida del seu pare fent d’eina censuradora, perquè la seva pròpia va desaparèixer un dia indefinit, víctima d’un altre naufragi, ofegada en un mar d’alcohol.
El so de les rodes del cotxe, xisclant sobre l’asfalt abans que el món es convertís en un calidoscopi de llums intermitents i sentiments confusos, es fonia a la ment d’en Joan amb els crits desesperats de la seva clienta, i semblaven omplir-ho tot fins que va arribar aquell silenci incongruent, després de l’espetec metàl·lic, d’aquella estranya queixa ronca que havia llençat la xapa del cotxe en entrar en contacte amb el paviment i posteriorment amb el formigó de la mitjana, fins que totes dues coses, carretera i formigó, s’acabaren per ser substituïts pel barranc on finalment, anaren a parar. Havia estat un silenci carregat d’olor a benzina que l’aire feia arribar com una corrent malastruga a l’interior del taxi, un silenci tacat de sang, d’ambientador de pi, d’incredulitat i pànic.
En Joan plorava silenciosament. Les llàgrimes li arribaven als llavis i en comptes de trobar-les salades, se li transformaven en estranyes gotes de misèria amb gust d’anís.

L’infermera passa per la sala d’espera i sent l’aire fred que arriba del carrer, a través de la finestra oberta. Remuga. Mira que la gent és imbècil. Ja pots empaperar les parets amb tot d’avisos i prohibicions, que ells passen olímpicament. S’acosta a la finestra per tancar-la i, per un moment, s’atura a respirar l’aire de l’exterior. No és cap meravella, però és més fresc que l’ambient carregat d’èter de l’hospital. Treu el cap i fa una alenada. Els seus ulls recorren el paisatge i distretament, es fixen en una taca que es dibuixa al terra, quinze metres més avall. Una taca amb forma humana.
Hòstia puta, s’exclama, i arrenca a córrer per avisar de la troballa a algun responsable.

En Joan va obrir la finestra sense fixar-se ni tan sols si algú el veia. No l’importava res. Havia decidit posar fi a tota aquella angoixa. Va saltar sense miraments, i durant aquell breu vol d’ocell, la veu del seu pare només es va atrevir a dir-li que allò que feia era un error. Un altre.
I aleshores, just abans de l’impacte, la seva pròpia veu, aquella que havia desaparegut tant de temps enrere, va replicar la del seu pare, mentre l’aire que semblava precipitar-se des del terra contra la seva cara li apartava les llàgrimes d’anís dels ulls.
Potser sí, pare, però en tot cas, aquest serà l’últim...

Sergi Yagüe. Relat publicat a Relatsencatalà.cat