El fum de la cigarreta es cargolava davant la mirada fosca de l’home que interrogava Clamson.
-Quants éreu?
Clamson el fità des de la cadira. El gust de la sang, de la seva pròpia sang, li donava energies per aguantar l’interrogatori.
-Quants érem qui? Els que ens estàvem beneficiant la teva mare? - somrigué.
L’home que l’interrogava va separar els llavis per mostrar les seves dents quadrades i grogues, sense que això provoqués la caiguda de la cigarreta, que es mantenia enganxada al llavi inferior amb obstinació.
-Sembla que no vol parlar, Kerlon -va fer una veu a l’esquena d’en Clamson. Aquella veu pertanyia a l’encarregat d’etzibar-li tota mena de cops quan les respostes no eren les correctes.
Kerlon alçà la vista i feu un lleuger gest amb el cap.
-El meu company, en Sadar, es mor de ganes de passar a mètodes més contundents, Clamson.
-La teva mare també volia que fóssim més contundents -abundà Clamson, emetent una riallada tacada de sang.
-Trobarem algú altre que parli -digué en Sadar sense dissimular l’ansietat que el dominava. Volia matar-lo allà mateix, ja.
-Segurament -rumià Kerlon. Potser en Sadar tenia raó i la millor opció era pelar aquell desgraciat. Però hi havia alguna cosa que l’impedia matar en Clamson. Aquell paio havia intervingut directament en l’assalt a la caserna, un atac molt ben organitzat que havia provocat moltes baixes i havia sembrat l'incertesa entre els seus homes. Necessitava saber quants eren els atacants, qui els havia entrenat, qui els comandava. Perquè allò podia ser l'inici d’alguna cosa i si no obtenien informació de bon principi, probablement ho lamentarien més endavant.
La guerra ja feia massa que durava. Va començar com una passejada militar, en teoria havia de ser tot ben senzill. El bàndol d’en Kerlon posseïa un exèrcit molt superior al del bàndol d’en Clamson. L'ocupació, deien els comandaments, seria qüestió de setmanes. Ara, aquella guerra, era coneguda com la dels Tres Segles, i entre la població gairebé ningú sabia del cert per què ni com va començar. El món s’havia ensorrat pel camí, després del Gran Crac, i ja no hi havia cap control internacional sobre els conflictes que es multiplicaven arreu, com cèl·lules mortes en un cos malalt. El planeta era inestable, imprevisible. La Humanitat perillava, però continuava eliminant-se a sí mateixa, intentant posseir aquell residu planetari per sobre de qualsevol raonament.
-Surt de la sala, Sadar -va fer en Kerlon.
En Sadar el va mirar com si no l’entengués. Veure’l era veure un nen a qui acaben de dir que ja mai més podrà tornar a jugar amb la seva joguina preferida; un nen de dos metres i cent quilos.
-Què pretens fer? -es resistí en Sadar.
-Deixa-me’l uns minuts. Si d’aquí a cinc minuts no he avançat amb ell, pots fer-ne el què vulguis.
-No sé… -va remugar en Sadar, mirant en Clamson.
-Queda’t home! -continuà ironitzant en Clamson -Porteu hores matxucant-me! Què et fa pensar que aquest imbècil aconseguirà res en els propers cinc minuts? Va, peleu-me d’una vegada, ja estic fart d’aquesta collonada.
Kerlon escopí la cigarreta de Basht. Basht, l’herba que substituí el tabac i la marihuana feia dècades. Allò et destrossava per dins, però aconseguia eludir els controls de Sanitat mentre aquests existiren. Ara fins i tot els nens la fumaven i morien abans d’arribar a la quinzena.
-Surt, collons! -Bramà.
En Sadar obeí a contracor, tot ajustant el cronòmetre de compte enrere de la seva gorra. Uns dígits vermells aparegueren a l’aire davant dels seus ulls.
-Cinc minuts -insistí en Sadar.
-Vés -ordenà Kerlon.
La porta de la sala d’interrogatoris es va tancar i els dos homes es van quedar sols.
-No pensis que serà ràpid. En Sadar t’estarà matant durant cinc o sis dies, ho saps? Odia els de la teva espècie.
-Doncs que sigui com hagi de ser.
-No tens per què ser tan obstinat. La vida és el bé més preuat, més enllà de les idees i dels combustibles, per molt que tota aquella colla de polítics la col·loquin en l’últim lloc de la llista.
-Em sembla que tu no pots parlar gaire del valor de la vida. No te’l planteges quan les arrenques!
-T’equivoques. Precisament perquè conec el seu valor, utilitzo la mort. Sé que, matar un poble, és matar-lo i arruïnar-lo.
-I això és el què heu volgut sempre, oi?
En Kerlon guardà silenci. Era conscient que havia perdut gairebé la meitat del seu temps en un circumloqui que no conduïa enlloc. Decidí anar directament al gra i va fer servir l’idioma d’en Clamson per preguntar-li per últim cop.
-Quants éreu els atacants? Quí sou?
En Clamson fità el seu enemic, sorprès que conegués i parlés tan bé la seva llengua. No estava del tot d’acord en l’apreciació d’en Kerlon sobre el valor de la vida. La vida d’un home no té cap valor si la compares amb la d’un poble. Anihilar un poble és empobrir el món. Per això ara la Terra era una indigent a l’Univers, una indigent a punt de morir, malalta i maltractada.
En Sadar tragué el cap per la finestreta de la sala. Els dígits corrien inexorables. Només faltaven cinquanta segons.
-Quan van desaparèixer els noms, ho saps? -preguntà, tot d’una en Clamson.
-Els noms?
-Kerlon, Clamson, Sadar… tot això no són més que antigues marques comercials. Saps com es deien els nostres avantpassats? Qui va començar la guerra?
-Això ara no té cap importància.
-Sí que la té. És justament això. Aquesta guerra va començar per esborrar una cultura del mapa. I pel camí s’han acabat esborrant totes les cultures. La vostra també, em sap greu dir-t’ho.
S’acabaren els cinc minuts i en Sadar obrí la porta amb un gest prudent.
-Has aconseguit alguna cosa? -demanà, desitjant que la resposta fos negativa.
Però en Kerlon no va respondre. De l’exterior arribava un so que gairebé tenia oblidat. Un so eixordador però totalment identificable. Les muntanyes que envoltaven la caserna multiplicaven el seu efecte, fent impossible saber quants eren ni d’on venien. Eren tambors. Tambors.
En Clamson reia sonorament. Reia i cantava.
-… bon cop de falç, defensors de la Terra…
En Sadar va treure l’arma i disparà al cap del seu presoner. El raig travessà el crani i el feu esclatar des de l’interior.
-Calla, collons! -xisclà, eixordat pels tambors.
-Prepareu-vos per a la fugida -ordenà Kerlon.
-Però…
-No s'acabarà mai, això -sospirà Kerlon amb desesperació...
Sergi Yagüe
-Quants éreu?
Clamson el fità des de la cadira. El gust de la sang, de la seva pròpia sang, li donava energies per aguantar l’interrogatori.
-Quants érem qui? Els que ens estàvem beneficiant la teva mare? - somrigué.
L’home que l’interrogava va separar els llavis per mostrar les seves dents quadrades i grogues, sense que això provoqués la caiguda de la cigarreta, que es mantenia enganxada al llavi inferior amb obstinació.
-Sembla que no vol parlar, Kerlon -va fer una veu a l’esquena d’en Clamson. Aquella veu pertanyia a l’encarregat d’etzibar-li tota mena de cops quan les respostes no eren les correctes.
Kerlon alçà la vista i feu un lleuger gest amb el cap.
-El meu company, en Sadar, es mor de ganes de passar a mètodes més contundents, Clamson.
-La teva mare també volia que fóssim més contundents -abundà Clamson, emetent una riallada tacada de sang.
-Trobarem algú altre que parli -digué en Sadar sense dissimular l’ansietat que el dominava. Volia matar-lo allà mateix, ja.
-Segurament -rumià Kerlon. Potser en Sadar tenia raó i la millor opció era pelar aquell desgraciat. Però hi havia alguna cosa que l’impedia matar en Clamson. Aquell paio havia intervingut directament en l’assalt a la caserna, un atac molt ben organitzat que havia provocat moltes baixes i havia sembrat l'incertesa entre els seus homes. Necessitava saber quants eren els atacants, qui els havia entrenat, qui els comandava. Perquè allò podia ser l'inici d’alguna cosa i si no obtenien informació de bon principi, probablement ho lamentarien més endavant.
La guerra ja feia massa que durava. Va començar com una passejada militar, en teoria havia de ser tot ben senzill. El bàndol d’en Kerlon posseïa un exèrcit molt superior al del bàndol d’en Clamson. L'ocupació, deien els comandaments, seria qüestió de setmanes. Ara, aquella guerra, era coneguda com la dels Tres Segles, i entre la població gairebé ningú sabia del cert per què ni com va començar. El món s’havia ensorrat pel camí, després del Gran Crac, i ja no hi havia cap control internacional sobre els conflictes que es multiplicaven arreu, com cèl·lules mortes en un cos malalt. El planeta era inestable, imprevisible. La Humanitat perillava, però continuava eliminant-se a sí mateixa, intentant posseir aquell residu planetari per sobre de qualsevol raonament.
-Surt de la sala, Sadar -va fer en Kerlon.
En Sadar el va mirar com si no l’entengués. Veure’l era veure un nen a qui acaben de dir que ja mai més podrà tornar a jugar amb la seva joguina preferida; un nen de dos metres i cent quilos.
-Què pretens fer? -es resistí en Sadar.
-Deixa-me’l uns minuts. Si d’aquí a cinc minuts no he avançat amb ell, pots fer-ne el què vulguis.
-No sé… -va remugar en Sadar, mirant en Clamson.
-Queda’t home! -continuà ironitzant en Clamson -Porteu hores matxucant-me! Què et fa pensar que aquest imbècil aconseguirà res en els propers cinc minuts? Va, peleu-me d’una vegada, ja estic fart d’aquesta collonada.
Kerlon escopí la cigarreta de Basht. Basht, l’herba que substituí el tabac i la marihuana feia dècades. Allò et destrossava per dins, però aconseguia eludir els controls de Sanitat mentre aquests existiren. Ara fins i tot els nens la fumaven i morien abans d’arribar a la quinzena.
-Surt, collons! -Bramà.
En Sadar obeí a contracor, tot ajustant el cronòmetre de compte enrere de la seva gorra. Uns dígits vermells aparegueren a l’aire davant dels seus ulls.
-Cinc minuts -insistí en Sadar.
-Vés -ordenà Kerlon.
La porta de la sala d’interrogatoris es va tancar i els dos homes es van quedar sols.
-No pensis que serà ràpid. En Sadar t’estarà matant durant cinc o sis dies, ho saps? Odia els de la teva espècie.
-Doncs que sigui com hagi de ser.
-No tens per què ser tan obstinat. La vida és el bé més preuat, més enllà de les idees i dels combustibles, per molt que tota aquella colla de polítics la col·loquin en l’últim lloc de la llista.
-Em sembla que tu no pots parlar gaire del valor de la vida. No te’l planteges quan les arrenques!
-T’equivoques. Precisament perquè conec el seu valor, utilitzo la mort. Sé que, matar un poble, és matar-lo i arruïnar-lo.
-I això és el què heu volgut sempre, oi?
En Kerlon guardà silenci. Era conscient que havia perdut gairebé la meitat del seu temps en un circumloqui que no conduïa enlloc. Decidí anar directament al gra i va fer servir l’idioma d’en Clamson per preguntar-li per últim cop.
-Quants éreu els atacants? Quí sou?
En Clamson fità el seu enemic, sorprès que conegués i parlés tan bé la seva llengua. No estava del tot d’acord en l’apreciació d’en Kerlon sobre el valor de la vida. La vida d’un home no té cap valor si la compares amb la d’un poble. Anihilar un poble és empobrir el món. Per això ara la Terra era una indigent a l’Univers, una indigent a punt de morir, malalta i maltractada.
En Sadar tragué el cap per la finestreta de la sala. Els dígits corrien inexorables. Només faltaven cinquanta segons.
-Quan van desaparèixer els noms, ho saps? -preguntà, tot d’una en Clamson.
-Els noms?
-Kerlon, Clamson, Sadar… tot això no són més que antigues marques comercials. Saps com es deien els nostres avantpassats? Qui va començar la guerra?
-Això ara no té cap importància.
-Sí que la té. És justament això. Aquesta guerra va començar per esborrar una cultura del mapa. I pel camí s’han acabat esborrant totes les cultures. La vostra també, em sap greu dir-t’ho.
S’acabaren els cinc minuts i en Sadar obrí la porta amb un gest prudent.
-Has aconseguit alguna cosa? -demanà, desitjant que la resposta fos negativa.
Però en Kerlon no va respondre. De l’exterior arribava un so que gairebé tenia oblidat. Un so eixordador però totalment identificable. Les muntanyes que envoltaven la caserna multiplicaven el seu efecte, fent impossible saber quants eren ni d’on venien. Eren tambors. Tambors.
En Clamson reia sonorament. Reia i cantava.
-… bon cop de falç, defensors de la Terra…
En Sadar va treure l’arma i disparà al cap del seu presoner. El raig travessà el crani i el feu esclatar des de l’interior.
-Calla, collons! -xisclà, eixordat pels tambors.
-Prepareu-vos per a la fugida -ordenà Kerlon.
-Però…
-No s'acabarà mai, això -sospirà Kerlon amb desesperació...
Sergi Yagüe
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada