Les nits

Les nits s’acabaven.
Tard o d’hora, havíem d’esborrar
les petjades d’un amor que ningú,
ni tan sols nosaltres, comprenia.
Les petjades al fang dels dies.

Les nits ens ferien.
Eren com urpes que traçaven esquerdes
als nostres cors oferts sense carcassa,
els estripaven amb les arestes
dels estels de matinada.

Les nits ens mataven.
Amb tendresa i lentament, calmada,
ens apagaven l’espelma de l’amor a la mirada.
I el fum feia olor d’espera,
i de parafina cremada.

Sergi Yagüe