De dia, malbaratàvem mirades que queien
al buit de l’espai entre nosaltres,
i a les nits, l’exigència dels nostres somnis
feia que moltes vegades ens despertéssim
entre onades de desconcert i anhel,
que ens cridéssim un nom que ignoràvem,
que ens recordéssim les pells
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Era la ignorància el joc que ens unia
tal i com la distància ens separava,
aquells ulls que travessaven cossos,
matèries i paraules, aquella aventura
ignota, absurda, del dia a les acaballes.
L’escalfor de la etèria fantasia,
calava foc al cos de les nits vessades
com aigua d’una font abandonada.
Tot passava de llarg entre nosaltres,
els sorolls, les olors, les tardes;
clavàvem dards d’incògnita
a la fusta seca del temps i dels arbres,
i manteníem la distància que ens aclaparava,
que ens mantenia ignots i al mateix temps
units per pells que coneixíem
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Sergi Yagüe
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada