Les paraules

Creixien, a l’interior del silenci estès
com un llençol fresc, acabat de rentar.
Encara feien olor de sol i brisa,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.

Sortien d’entre els teus llavis
com l’aroma de les roses, que esclataven
envermellides al teu pati.
El món es tancava en un cercle de remors tranquil·les,
d’oxigen perfumat, de cotó i somriures.

Volaven, anaven tan lluny que de seguida tornaven,
com ocells que migren a un Sud sempre a l’abast.
I niaven escalfors de pau i vida,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.

Sergi Yagüe