dimecres, 26 de novembre de 2008

La galeria

Després de tot, ¿què hi havia allà que no hagués esperat trobar…?
“El que xiuxiueja en la foscor”
H.P. Lovecraft


(El va sentir. Era allà, al final de la foscor. I s’acostava…)

En Guillem sempre havia escoltat les històries que el seu pare feia servir per alliçonar-lo, per espantar-lo o dissuadir-lo d’anar a algun lloc o fer alguna cosa concreta, amb molta atenció.
Quan era petit creia la majoria dels contes que li explicaven, sobretot aquells que més l’espantaven, i l’habilitat que esgrimia el seu pare per donar versemblança a les seves narracions assolia, d’habitud, el seu objectiu.
Ara que ja era un noi gran (de vuit anys), la seva gosadia era més difícil d’estovar. S’encaparrava a trobar errades als arguments del seu pare, qui, davant la seva insistència, acabava per confessar que aquesta o aquella llegenda no era més que l’adaptació d’algun mite grec, o simplement, pura invenció.
Valent i eixelebrat, en Guillem havia aconseguit desmuntar gairebé totes les llegendes del seu pare, malgrat que això hagués significat desobeir-lo en alguna ocasió.
Però hi havia un conte que el seu pare es negava a acceptar que fos, simplement això, un simple conte. Encara que veia que en Guillem no el creia, en comptes de rendir-se i confessar la seva invenció, augmentava la gravetat de les seves advertències:
“Si jugues al bosc, no t’acostis a les coves -deia-, i encara menys t’hi endinsis. En aquelles coves hi viuen els éssers i no estan acostumats a trobar-se amb nosaltres. Són molt perillosos, Guillem. Pensa que nosaltres som com el menjar per a ells. No poden sortir de les coves, només poden habitar la foscor, així que no hi entris mai, ¿em sents? ¡Mai!”

Un dissabte al matí va sortir de casa amb la convicció de desmuntar la llegenda dels éssers. ¿Quina classe de conte de terror no donava nom als seus monstres?
Es va dirigir al bosc que començava només a uns quants metres de la seva porta, tot creuant el carrer. S’hi endinsà amb la seguretat de qui ho ha fet milers de vegades i es dirigí a la Zona de les Coves, amb una llanterna a la butxaca i una cantimplora penjada en bandolera.
El cel presentava un blau perfecte, asèptic, i el sol brillava amb una força encoratjadora.
En Guillem arribà als peus del turó que coneixien com la Zona de les Coves i observà durant uns instants els tres forats que s’endinsaven a la pedra. No havia dit a ningú on anava. Només havia cridat que sortia a fer un volt pel bosc, cosa que no estranyà els seus pares perquè era la seva manera de jugar i mai no li havia passat res.
Després d’una breu vacil·lació, decidí entrar per un dels forats.
Caminà durant una estona per l’interior de la cova fins que la claror elèctrica d’aquell magnífic dia s’apaivagà. L’interior era fred, humit i cada cop més fosc. Caminava ben ert i somreia, cofoi, perquè havia aconseguit desafiar les seves pors i estava a punt de carregar-se una altra llegenda espantacriatures. Sense deixar de caminar, va torçar el cos per agafar la llanterna que guardava a la butxaca del darrere dels seus pantalons.
I aleshores va caure.
Va relliscar per una pendent i va caure a una gruta que quedava en un nivell inferior al de l’entrada de la cova. Incapaç d’enfilar-se al lloc d’on havia caigut, adolorit i espantat, comprovà que només podia caminar endavant, endinsar-se al túnel fosc i estret que s’obria davant dels seus ulls. Segurament conduïa a l’altra banda del turó, així que, decidit, avançà amb seguretat.
Només quan ja portava unes passes fetes, s’adonà que havia perdut la llanterna. La foscor allà era absoluta. Obstinat, caminà endavant fins que la galeria es va fer tan estreta que l’obligà a anar de quatre grapes. Aviat s’arrossegava. L’olor a terra humida i a aire escàs ho envaïa tot, juntament amb la negror. Tot d’una va notar que li costava cada cop més avançar. Els dits li feien mal, tenia les ungles i la cara plenes de terra. Més espantat de no poder sortir d’allà que de cap altra cosa, es concentrà en anar endavant fins que ja no va poder més.
I de cop i volta s’aturà.
Ara ja no es podia moure.
No podia avançar, ni tampoc retrocedir. Atrapat per la terra i la foscor, començà a plorar i a penedir-se de la seva entremaliadura. La seva ment, cansada i espantada, va retornar a les advertències del seu pare. ¿I si eren certes? ¿I si, del final de la galeria apareixia un d’aquells éssers? Va pensar que si es posava a plorar i a gemegar, potser cridaria la seva atenció, però, si no demanava ajuda, ningú no sabria mai que havia quedat atrapat. Després d’una estona debatent-se, finalment cridà demanant auxili.
Guardà silenci.
Un silenci llarg i humit, negre.
Fins que escoltà el xiuxiueig. No procedia de la seva esquena. Ningú no venia a rescatar-lo. Venia de davant. De la foscor. Del final de la foscor.
Una forta olor de profunditat envaí la galeria. Era com una corrent d’aire pútrid que ascendia d’algun punt ignot, però en la seva direcció.
Entre les llàgrimes, li va semblar que veia una figura encara més fosca que la mateixa foscor que es movia, que s’acostava per endur-se’l.
Va voler que allò fos fruit de la seva imaginació, però just en el moment que notava el contacte d’aquella cosa indescriptible, d’aquell ésser (ara comprenia per què no tenia nom) profund i fosc, proferí un alarit que s’ofegà sota la terra.

El pare d’en Guillem, temps després de la seva desaparició, encara es maleïa per no haver estat més convincent. De tots els grups de recerca que havien sortit per trobar-lo, només un havia tornat amb alguna pista d’ell. Però era una pista tan terrible i coneguda que van deixar immediatament de buscar-lo. Havien trobat la seva llanterna a les coves.
Tothom sabia que, quan els éssers agafaven algú, ja no el tornaven mai més.


Sergi Yagüe (relat presentat al Repte La foscor, a relatsencatalà.cat)