divendres, 14 de novembre de 2008

Les tardes

On es van acabar les tardes?
Van anar a morir com un riu contra les roques,
en un salt d’aigües d’espera,
en una cascada de miserable recança.

El color va diluir-se novament entre les hores,
i la foscúria s’estremia amb veus cansades,
espelmes de temps vetllaven el cadàver
de l’amor ofegat sota les ones.

I la pell rugosa del capvespre
tenia les marques de la feina mal pagada,
on es morien les tardes
quan marxaven, silents i somortes?

Arronsada covardia, allà, a les brases
que cremaven la innocència com la teia,
la veu que volia rebel·lar-se
no s’alçava més enllà de l’agonia.

I les tardes cremaven fins les cendres
i s’escampaven com taques d’oblit
amb el vent d’una tardor corpresa,
el seu lament arrencat a les fulles seques.

Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)