Doncs, no.
Com acostuma a passar amb aquestes editorials petites i/o desconegudes les il·lusions dipositades i la feina feta acaben, generalment, a la brossa.
La Realitat Flexible no es publicarà. L’editorial que l’anava a publicar (fins fa ben poc encara em deien que el llibre sortiria al Nadal) ha fet fallida, deixant penjats a treballadors i autors, entre d’altres, sense cap mena d’escrúpol. Jo puc considerar-me afortunat perquè no hi vaig posar diners, en aquesta aventura, però em sento terriblement decebut i fastiguejat.
Semblava que aquesta gent volia prendre’s les coses d’una manera totalment diferent als anteriors gestors de l’editorial, però han acabat caient en el mateix parany, no sé si de manera voluntària o involuntàriament, però ara això ja no importa.
El fet és que a mi em queda la molèstia “d’alliberar” els drets d’edició de l’obra perquè ja té ISBN i tot, i si no ho faig, no podria publicar-la fins d’aquí a 5 anys (!), ni tan sols presentar-la a cap altre concurs literari.
Ai, bé, que és molt dura la vida de l’artista, ja ho sabeu. Jo no em fiava del tema al principi, però van saber convèncer-me i donar-me confiança, per, finalment, fallar com acostumen a fer-ho aquestes editorials. No us en refieu. Treballeu fort i amb interès i presenteu-vos a concursos literaris amb cara i ulls. Sembla ser la única manera de publicar… Fora d’Internet, és clar.
Una abraçada.
Sergi
Com acostuma a passar amb aquestes editorials petites i/o desconegudes les il·lusions dipositades i la feina feta acaben, generalment, a la brossa.
La Realitat Flexible no es publicarà. L’editorial que l’anava a publicar (fins fa ben poc encara em deien que el llibre sortiria al Nadal) ha fet fallida, deixant penjats a treballadors i autors, entre d’altres, sense cap mena d’escrúpol. Jo puc considerar-me afortunat perquè no hi vaig posar diners, en aquesta aventura, però em sento terriblement decebut i fastiguejat.
Semblava que aquesta gent volia prendre’s les coses d’una manera totalment diferent als anteriors gestors de l’editorial, però han acabat caient en el mateix parany, no sé si de manera voluntària o involuntàriament, però ara això ja no importa.
El fet és que a mi em queda la molèstia “d’alliberar” els drets d’edició de l’obra perquè ja té ISBN i tot, i si no ho faig, no podria publicar-la fins d’aquí a 5 anys (!), ni tan sols presentar-la a cap altre concurs literari.
Ai, bé, que és molt dura la vida de l’artista, ja ho sabeu. Jo no em fiava del tema al principi, però van saber convèncer-me i donar-me confiança, per, finalment, fallar com acostumen a fer-ho aquestes editorials. No us en refieu. Treballeu fort i amb interès i presenteu-vos a concursos literaris amb cara i ulls. Sembla ser la única manera de publicar… Fora d’Internet, és clar.
Una abraçada.
Sergi
Entrades
2 comentaris:
No et desanimis gens. La vida és així. Estem en època de crisi i les cues de parats fan esfereir. Tens prou qualitat com per no haver de dependre de les editorials petites. A tot estirar les editorials petites et donaran petites alegries (que ja està bé) i que moltes vegades (i sobretot en crisi) ens fallaran. Però si no esperem res d'elles, doncs qualsevol petita cosa que ens donin ja ens estarà bé. Jo t'he llegit prou per saber que pots arribar on et proposis, sense límits. Potser aquest petit desencís serà la porta d'una nova estratègia que et durà fins al més alt. D'altra banda, jo no puc dir que hagi guanyat grans premis literaris (crec que tu n'has guanyat de molt importants si no vaig errat), però n'he guanyat alguns que si m'ho haguessin dit abans de començar a presentar-m'hi m'hauria mort de la felicitat. I tot i que fan il·lusió i s'agraeixen, i per què no dir-ho, ajuden econòmicament, l'alegria que produeixen no és ni un bri de l'alegria que produeix l'obra acabada, inèdita, desconeguda per tothom menys per tu. El goig de tenir una història que et contorba, que t'apassiona, que et fa feliç, que t'alegra com si fos un fill... és infinitament més gran que qualsevol reconeixement o diploma. La vibració de crear històries i de crear-les com a tu t'agraden és el premi més gran, insuperable, i deliciós. M'ha fet pensar molt un personatge de la pel·lícula de Woody allen "Vicky, Cristina, Barcelona..." Un poeta que escriu poemes i no els ensenya a ningú. A vegades se m'ha passat pel cap fer el mateix, però fet i fet què perdem ensenyant l'obra? Si aconseguim no dependre de les opinions, per què no ensenyar-la? Ara bé, sempre que ens quedi clar que el goig literari és íntim, i que no necessita ni publicacions, ni reconeixements, ni premis.
MOlts d'ànims, i felicitats per aquesta nova etapa que se t'obra que indubtablement serà de profunda i intensa creativitat.
Hola Sergi, sóc la gypsy!,no et desanimis. L'important és crear, deixar els mots escrits, estimar allò que fem. Estic segura que publicaràs, doncs tens un gran talent. No et desgastis per les opinions alienes. Fes allò que et surt d'endins per seguir construint l'escriptor veritable que ets.
Entenc que quan hi posem il·lusions, que no acompleixen a curt termini ens decebem. Però, penso que potser els obstacles tenen un per què.
Un petó enorme! i endavant!
mariona
Publica un comentari a l'entrada