Jardins d'incandescents camèlies

S ’endinsa una llança
al ventre de les ones:
la posta de sol és un tret
al clatell de la tarda.

S’obre la capsa de les quimeres
i el foc consumeix
les estones, condemnades
per bruixes.

Aparcada queda la raó.
A través d’un tel d’inèrcia,
el món gira amb reticència
i de tant en tant, s’acaba.

Amb les mans lligades a l’esquena,
embadalida dibuixes
jardins d’incandescents camèlies,
i després, estripes el llenç.

I s’esquerda la paret del capvespre
torturat d’estrelles solitàries,
forats de bala al pit de la nit,
ferides de perdudes guerres.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)