A l'arc passiu de les meves atmosferes

Colors difosos i dies efímers
al pèndul dissolt que batega
dins un pit que no respira;
ombres i arpegis
i notes de música buides.

Vaig oblidar-me del nom de les hores,
i ara quequejo mots inconnexos.
Per més que m’esforço a trobar-me,
més endins de mi,
astorat,
em perdo.

Buit,
com un vas trencat de solitud,
a voltes lluito contra el Sol
que il·lumina altres cels que no són meus;
però la foscor del seu menyspreu
acaba per glaçar-me la raó.

Bocabadats, ocells solquen cels de pluja,
mentre jo, moll d’incomprensió
m’endinso en terres turbulentes,
sorres movedisses,
cràters i fulles seques.

I el pèndul torna enrera,
i agafa embranzida per creuar-me la vida
i calar-li foc a la meva arbreda;
mentre les hores s’escolen lentes
i cap més Sol d’indiferència puja
a l’arc passiu de les meves atmosferes.

Sergi Yagüe (publicat a relatsencatala.cat)