La meva vida ha canviat. Dispenseu aquesta desconnexió. Espero poder publicar aviat alguns nous escrits, penjar nous descobriments musicals i compartir amb vosaltres tot allò que m'està canviant la vida.
Una abraçada i fins aviat
dimecres, 10 de novembre del 2010
dimecres, 17 de desembre del 2008
dissabte, 13 de desembre del 2008
Espelma
Passem de llarg de nosaltres mateixos;
a vegades veiem la nostra figura, allunyant-se,
sense ni tan sols reconèixer-nos.
I al final no som més que estranys entre la boira,
veus que algun cop parlaven,
i que ens deien alguna cosa.
Cada cop que mesurem el temps,
la nostra pell ens contradiu les esperances,
A què treu cap mentir-se?, ens pregunta,
i potser, per raonable,
fem tants esforços per ignorar-la.
Mires endavant i veus acabar-se la llum,
cada dia és una espelma que s’apaga,
però encara ens aferrem a aquell ble,
com si fos l’alè que ens il·lumina l’esperança.
I per què no mentir-me?-repliquem-
El rellotge és l’enemic que s’aferra al meu canell,
i el temps és la cadena amb què intenta subvertir-me,
potser és cert que la veritat em calciga el cor, la pell,
però l’indret que encara em guardo és jove,
i és l’únic i, potser, aquest lloc és el primer.
Sergi Yagüe
a vegades veiem la nostra figura, allunyant-se,
sense ni tan sols reconèixer-nos.
I al final no som més que estranys entre la boira,
veus que algun cop parlaven,
i que ens deien alguna cosa.
Cada cop que mesurem el temps,
la nostra pell ens contradiu les esperances,
A què treu cap mentir-se?, ens pregunta,
i potser, per raonable,
fem tants esforços per ignorar-la.
Mires endavant i veus acabar-se la llum,
cada dia és una espelma que s’apaga,
però encara ens aferrem a aquell ble,
com si fos l’alè que ens il·lumina l’esperança.
I per què no mentir-me?-repliquem-
El rellotge és l’enemic que s’aferra al meu canell,
i el temps és la cadena amb què intenta subvertir-me,
potser és cert que la veritat em calciga el cor, la pell,
però l’indret que encara em guardo és jove,
i és l’únic i, potser, aquest lloc és el primer.
Sergi Yagüe
dissabte, 6 de desembre del 2008
La poma
El responsable de l’Hospital Psiquiàtric de Santa Caterina dels Ponts i el jove llicenciat que acabava d’arribar per ajudar-lo en la seva tasca, observaren durant uns instants l’home que udolava, totalment alienat, a la cel·la acotxada. Dues aurèoles que es barrejaven de porpra i vermell envoltaven les cavitats fosques, sinistres, en què s’havien convertit les conques dels seus ulls arrencats. Restes marrons de sang s’aferraven a les seves galtes com un llim llotós. També li tacava les puntes dels dits, sota les ungles, i els palmells de les seves mans, i li havia relliscat canells avall.
-¿I aquest, què ha fet? ¿Què li ha passat, que s’ha arrencat els ulls? –va preguntar el llicenciat, intentant semblar insensible, objectiu, professional, vés a saber. La qüestió és que fingia -malament- serenitat.
El responsable de l’hospital se’l va mirar una bona estona durant la qual només s’escoltaven els udols desgraciats de l’home de la cel·la. Després d’aquest lapse, el doctor va parlar:
Imagina’t una poma. Una poma perfectament sana, vermella, fresca. Té aquell to publicitari que sembla artificial, de tan rabiós i brillant. Algú ha tingut la genial pensada de ruixar-la amb una mica d’aigua i les gotes es passegen per la superfície de geometria gairebé calculada; és com si un artista especialment dotat l’hagués pintat tal i com li agradaria menjar-se una poma. Mirant-la, pots imaginar-te una carn sedosa, una textura de delícia. El cruixent impacte de la primera mossegada, amb el corresponent esclat d’àcid líquid i la consegüent explosió sensitiva. Imagina’t la seva olor natural i específica, el seu gust ideal omplint-te la boca. És una poma perfecta, en tots els sentits.
Doncs bé. Ara agafa un ganivet i talla-la per la meitat, només per precaució -tanta perfecció pot aixecar sospites-, no fos cas que, al seu interior, ens trobéssim un cuc seduït també per la promesa d’una poma tan, aparentment, deliciosa. Talla-la, ben bé per la meitat, en secció, i observem el seu interior. Ràpidament comprovem que no hi ha un cuc, sinó centenars, milers de cucs petits, que no deixen de moure’s en un frenètic ball dels seus cossos comprimits. De tant en tant aixequen els seus caps cecs com si ens saludessin. Són boturuts, d’un color marró com de dent podrida; desprenen una fortor pútrida, i un líquid llefiscós que ha acabat per ennegrir la carn de la poma, que, allà on no és envaïda per aquestes criatures, encara presenta, per contrast, el groc verdós i perfecte que l’exterior immaculat de la fruita ens havia promès.
Aquests cucs es belluguen devorant l’interior de la poma tant en una secció com a l’altra, de fet, amb el nostre tall, també n’hem seccionat uns quants, de cucs, que, tanmateix, continuen vius i frenètics, repugnats i llefiscosos, devorant la fruita i fins i tot a sí mateixos. La visió és tan aterridora com si, en comptes d’una poma, haguéssim obert un crani i haguéssim comprovat que el cervell presentava el mateix aspecte, la mateixa activitat frenètica de cuc cec, seccionat en dos i alhora viu, llefiscós, envoltat de podridura.
No ens volem ni imaginar què hauria passat si, refiant-nos de l’immaculat aspecte exterior d’aquesta poma, ens l’haguéssim posada a la boca i haguéssim fet un mos ben gros, disposats a delectar-nos amb el seu exquisit gust, sense sospitar, ni per un moment, l’horripilant sorpresa que ens guardava el seu interior…
Bé, et preguntaràs per què t’he parlat d’aquesta poma. Ara ho comprendràs. El nostre pacient, aquest home que ara udola embogit i, ja t’ho dic ara, sense cap esperança d’ésser curat, s’ha dedicat, durant molt de temps, a tota una sèrie d’activitats obscures. Ho sabem ara perquè s’han realitzat algunes investigacions a casa seva, no pas perquè ell ens ho hagi confessat, que aquest home ja no està per raonar. El cas és que, d’aquestes investigacions es desprèn que el nostre pacient es dedicava a l’estudi de ritus de màgia de totes les menes, la negra, la blanca, al satanisme, al Vudú, la Santeria…
Tot el què feia, els seus avenços, els seus fracassos, tot, ho anotava en un diari on també explicava l’objectiu de les seves investigacions. I creu-me, no era un objectiu gaire honorable. El nostre pacient pretenia assolir un conjur, o un beuratge, potser, si fem cas dels útils de laboratori que s’escampaven pel seu apartament, que li permetés veure l’interior de les persones, llegir els seus pensaments, trobar les seves ànimes, la seva essència. Ho volia aconseguir per treure’n profit.
Però, és clar, si és que tot això és cert, un cop va creure que havia trobat la manera d’aconseguir-ho, va haver de comprovar si la seva troballa, fos conjur o beuratge, funcionava.
-¿I què ha passat, doncs? –va demanar l’ajudant.
-Bé –va respondre el responsable de l’Hospital Psiquiàtric de Santa Caterina dels Ponts-; pel què suposem, i sempre insisteixo que això són només hipòtesis, va actuar com moltes vegades, al llarg de la història, ho han fet els científics, i abans que ells els alquimistes, els druides…
-¿Què vol dir?
-Un cop va creure que havia trobat el què buscava, va dir en veu alta el conjur o es va empassar el beuratge, va córrer a la seva cambra de bany i es va mirar al mirall per veure si, efectivament, era capaç de trobar-se l’ànima.
-¿I?
-Que va veure la poma. Primer el seu exterior, aparentment inofensiu, previsible, el d’una persona normal i corrent, perfecta en la seva mediocritat. Mica en mica, els seus ulls van tallar-lo en secció, si se’m permet utilitzar aquesta expressió.
-I la seva ànima…
-Si és que la va arribar a veure, que la seva bogeria sembla, més aviat, fruit de l’obsediment, se suposa que la seva ànima era alguna cosa semblant als cucs de la nostra poma.
-¿I aquest, què ha fet? ¿Què li ha passat, que s’ha arrencat els ulls? –va preguntar el llicenciat, intentant semblar insensible, objectiu, professional, vés a saber. La qüestió és que fingia -malament- serenitat.
El responsable de l’hospital se’l va mirar una bona estona durant la qual només s’escoltaven els udols desgraciats de l’home de la cel·la. Després d’aquest lapse, el doctor va parlar:
Imagina’t una poma. Una poma perfectament sana, vermella, fresca. Té aquell to publicitari que sembla artificial, de tan rabiós i brillant. Algú ha tingut la genial pensada de ruixar-la amb una mica d’aigua i les gotes es passegen per la superfície de geometria gairebé calculada; és com si un artista especialment dotat l’hagués pintat tal i com li agradaria menjar-se una poma. Mirant-la, pots imaginar-te una carn sedosa, una textura de delícia. El cruixent impacte de la primera mossegada, amb el corresponent esclat d’àcid líquid i la consegüent explosió sensitiva. Imagina’t la seva olor natural i específica, el seu gust ideal omplint-te la boca. És una poma perfecta, en tots els sentits.
Doncs bé. Ara agafa un ganivet i talla-la per la meitat, només per precaució -tanta perfecció pot aixecar sospites-, no fos cas que, al seu interior, ens trobéssim un cuc seduït també per la promesa d’una poma tan, aparentment, deliciosa. Talla-la, ben bé per la meitat, en secció, i observem el seu interior. Ràpidament comprovem que no hi ha un cuc, sinó centenars, milers de cucs petits, que no deixen de moure’s en un frenètic ball dels seus cossos comprimits. De tant en tant aixequen els seus caps cecs com si ens saludessin. Són boturuts, d’un color marró com de dent podrida; desprenen una fortor pútrida, i un líquid llefiscós que ha acabat per ennegrir la carn de la poma, que, allà on no és envaïda per aquestes criatures, encara presenta, per contrast, el groc verdós i perfecte que l’exterior immaculat de la fruita ens havia promès.
Aquests cucs es belluguen devorant l’interior de la poma tant en una secció com a l’altra, de fet, amb el nostre tall, també n’hem seccionat uns quants, de cucs, que, tanmateix, continuen vius i frenètics, repugnats i llefiscosos, devorant la fruita i fins i tot a sí mateixos. La visió és tan aterridora com si, en comptes d’una poma, haguéssim obert un crani i haguéssim comprovat que el cervell presentava el mateix aspecte, la mateixa activitat frenètica de cuc cec, seccionat en dos i alhora viu, llefiscós, envoltat de podridura.
No ens volem ni imaginar què hauria passat si, refiant-nos de l’immaculat aspecte exterior d’aquesta poma, ens l’haguéssim posada a la boca i haguéssim fet un mos ben gros, disposats a delectar-nos amb el seu exquisit gust, sense sospitar, ni per un moment, l’horripilant sorpresa que ens guardava el seu interior…
Bé, et preguntaràs per què t’he parlat d’aquesta poma. Ara ho comprendràs. El nostre pacient, aquest home que ara udola embogit i, ja t’ho dic ara, sense cap esperança d’ésser curat, s’ha dedicat, durant molt de temps, a tota una sèrie d’activitats obscures. Ho sabem ara perquè s’han realitzat algunes investigacions a casa seva, no pas perquè ell ens ho hagi confessat, que aquest home ja no està per raonar. El cas és que, d’aquestes investigacions es desprèn que el nostre pacient es dedicava a l’estudi de ritus de màgia de totes les menes, la negra, la blanca, al satanisme, al Vudú, la Santeria…
Tot el què feia, els seus avenços, els seus fracassos, tot, ho anotava en un diari on també explicava l’objectiu de les seves investigacions. I creu-me, no era un objectiu gaire honorable. El nostre pacient pretenia assolir un conjur, o un beuratge, potser, si fem cas dels útils de laboratori que s’escampaven pel seu apartament, que li permetés veure l’interior de les persones, llegir els seus pensaments, trobar les seves ànimes, la seva essència. Ho volia aconseguir per treure’n profit.
Però, és clar, si és que tot això és cert, un cop va creure que havia trobat la manera d’aconseguir-ho, va haver de comprovar si la seva troballa, fos conjur o beuratge, funcionava.
-¿I què ha passat, doncs? –va demanar l’ajudant.
-Bé –va respondre el responsable de l’Hospital Psiquiàtric de Santa Caterina dels Ponts-; pel què suposem, i sempre insisteixo que això són només hipòtesis, va actuar com moltes vegades, al llarg de la història, ho han fet els científics, i abans que ells els alquimistes, els druides…
-¿Què vol dir?
-Un cop va creure que havia trobat el què buscava, va dir en veu alta el conjur o es va empassar el beuratge, va córrer a la seva cambra de bany i es va mirar al mirall per veure si, efectivament, era capaç de trobar-se l’ànima.
-¿I?
-Que va veure la poma. Primer el seu exterior, aparentment inofensiu, previsible, el d’una persona normal i corrent, perfecta en la seva mediocritat. Mica en mica, els seus ulls van tallar-lo en secció, si se’m permet utilitzar aquesta expressió.
-I la seva ànima…
-Si és que la va arribar a veure, que la seva bogeria sembla, més aviat, fruit de l’obsediment, se suposa que la seva ànima era alguna cosa semblant als cucs de la nostra poma.
Sergi Yagüe
dissabte, 29 de novembre del 2008
dijous, 27 de novembre del 2008
Les paraules
Creixien, a l’interior del silenci estès
com un llençol fresc, acabat de rentar.
Encara feien olor de sol i brisa,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.
Sortien d’entre els teus llavis
com l’aroma de les roses, que esclataven
envermellides al teu pati.
El món es tancava en un cercle de remors tranquil·les,
d’oxigen perfumat, de cotó i somriures.
Volaven, anaven tan lluny que de seguida tornaven,
com ocells que migren a un Sud sempre a l’abast.
I niaven escalfors de pau i vida,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.
Sergi Yagüe
com un llençol fresc, acabat de rentar.
Encara feien olor de sol i brisa,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.
Sortien d’entre els teus llavis
com l’aroma de les roses, que esclataven
envermellides al teu pati.
El món es tancava en un cercle de remors tranquil·les,
d’oxigen perfumat, de cotó i somriures.
Volaven, anaven tan lluny que de seguida tornaven,
com ocells que migren a un Sud sempre a l’abast.
I niaven escalfors de pau i vida,
les paraules que em deies per enamorar-me
l’ànima adormida.
Sergi Yagüe
dimecres, 26 de novembre del 2008
La galeria
Després de tot, ¿què hi havia allà que no hagués esperat trobar…?
“El que xiuxiueja en la foscor”
H.P. Lovecraft
(El va sentir. Era allà, al final de la foscor. I s’acostava…)
En Guillem sempre havia escoltat les històries que el seu pare feia servir per alliçonar-lo, per espantar-lo o dissuadir-lo d’anar a algun lloc o fer alguna cosa concreta, amb molta atenció.
Quan era petit creia la majoria dels contes que li explicaven, sobretot aquells que més l’espantaven, i l’habilitat que esgrimia el seu pare per donar versemblança a les seves narracions assolia, d’habitud, el seu objectiu.
Ara que ja era un noi gran (de vuit anys), la seva gosadia era més difícil d’estovar. S’encaparrava a trobar errades als arguments del seu pare, qui, davant la seva insistència, acabava per confessar que aquesta o aquella llegenda no era més que l’adaptació d’algun mite grec, o simplement, pura invenció.
Valent i eixelebrat, en Guillem havia aconseguit desmuntar gairebé totes les llegendes del seu pare, malgrat que això hagués significat desobeir-lo en alguna ocasió.
Però hi havia un conte que el seu pare es negava a acceptar que fos, simplement això, un simple conte. Encara que veia que en Guillem no el creia, en comptes de rendir-se i confessar la seva invenció, augmentava la gravetat de les seves advertències:
“Si jugues al bosc, no t’acostis a les coves -deia-, i encara menys t’hi endinsis. En aquelles coves hi viuen els éssers i no estan acostumats a trobar-se amb nosaltres. Són molt perillosos, Guillem. Pensa que nosaltres som com el menjar per a ells. No poden sortir de les coves, només poden habitar la foscor, així que no hi entris mai, ¿em sents? ¡Mai!”
Un dissabte al matí va sortir de casa amb la convicció de desmuntar la llegenda dels éssers. ¿Quina classe de conte de terror no donava nom als seus monstres?
Es va dirigir al bosc que començava només a uns quants metres de la seva porta, tot creuant el carrer. S’hi endinsà amb la seguretat de qui ho ha fet milers de vegades i es dirigí a la Zona de les Coves, amb una llanterna a la butxaca i una cantimplora penjada en bandolera.
El cel presentava un blau perfecte, asèptic, i el sol brillava amb una força encoratjadora.
En Guillem arribà als peus del turó que coneixien com la Zona de les Coves i observà durant uns instants els tres forats que s’endinsaven a la pedra. No havia dit a ningú on anava. Només havia cridat que sortia a fer un volt pel bosc, cosa que no estranyà els seus pares perquè era la seva manera de jugar i mai no li havia passat res.
Després d’una breu vacil·lació, decidí entrar per un dels forats.
Caminà durant una estona per l’interior de la cova fins que la claror elèctrica d’aquell magnífic dia s’apaivagà. L’interior era fred, humit i cada cop més fosc. Caminava ben ert i somreia, cofoi, perquè havia aconseguit desafiar les seves pors i estava a punt de carregar-se una altra llegenda espantacriatures. Sense deixar de caminar, va torçar el cos per agafar la llanterna que guardava a la butxaca del darrere dels seus pantalons.
I aleshores va caure.
Va relliscar per una pendent i va caure a una gruta que quedava en un nivell inferior al de l’entrada de la cova. Incapaç d’enfilar-se al lloc d’on havia caigut, adolorit i espantat, comprovà que només podia caminar endavant, endinsar-se al túnel fosc i estret que s’obria davant dels seus ulls. Segurament conduïa a l’altra banda del turó, així que, decidit, avançà amb seguretat.
Només quan ja portava unes passes fetes, s’adonà que havia perdut la llanterna. La foscor allà era absoluta. Obstinat, caminà endavant fins que la galeria es va fer tan estreta que l’obligà a anar de quatre grapes. Aviat s’arrossegava. L’olor a terra humida i a aire escàs ho envaïa tot, juntament amb la negror. Tot d’una va notar que li costava cada cop més avançar. Els dits li feien mal, tenia les ungles i la cara plenes de terra. Més espantat de no poder sortir d’allà que de cap altra cosa, es concentrà en anar endavant fins que ja no va poder més.
I de cop i volta s’aturà.
Ara ja no es podia moure.
No podia avançar, ni tampoc retrocedir. Atrapat per la terra i la foscor, començà a plorar i a penedir-se de la seva entremaliadura. La seva ment, cansada i espantada, va retornar a les advertències del seu pare. ¿I si eren certes? ¿I si, del final de la galeria apareixia un d’aquells éssers? Va pensar que si es posava a plorar i a gemegar, potser cridaria la seva atenció, però, si no demanava ajuda, ningú no sabria mai que havia quedat atrapat. Després d’una estona debatent-se, finalment cridà demanant auxili.
Guardà silenci.
Un silenci llarg i humit, negre.
Fins que escoltà el xiuxiueig. No procedia de la seva esquena. Ningú no venia a rescatar-lo. Venia de davant. De la foscor. Del final de la foscor.
Una forta olor de profunditat envaí la galeria. Era com una corrent d’aire pútrid que ascendia d’algun punt ignot, però en la seva direcció.
Entre les llàgrimes, li va semblar que veia una figura encara més fosca que la mateixa foscor que es movia, que s’acostava per endur-se’l.
Va voler que allò fos fruit de la seva imaginació, però just en el moment que notava el contacte d’aquella cosa indescriptible, d’aquell ésser (ara comprenia per què no tenia nom) profund i fosc, proferí un alarit que s’ofegà sota la terra.
El pare d’en Guillem, temps després de la seva desaparició, encara es maleïa per no haver estat més convincent. De tots els grups de recerca que havien sortit per trobar-lo, només un havia tornat amb alguna pista d’ell. Però era una pista tan terrible i coneguda que van deixar immediatament de buscar-lo. Havien trobat la seva llanterna a les coves.
Tothom sabia que, quan els éssers agafaven algú, ja no el tornaven mai més.
“El que xiuxiueja en la foscor”
H.P. Lovecraft
(El va sentir. Era allà, al final de la foscor. I s’acostava…)
En Guillem sempre havia escoltat les històries que el seu pare feia servir per alliçonar-lo, per espantar-lo o dissuadir-lo d’anar a algun lloc o fer alguna cosa concreta, amb molta atenció.
Quan era petit creia la majoria dels contes que li explicaven, sobretot aquells que més l’espantaven, i l’habilitat que esgrimia el seu pare per donar versemblança a les seves narracions assolia, d’habitud, el seu objectiu.
Ara que ja era un noi gran (de vuit anys), la seva gosadia era més difícil d’estovar. S’encaparrava a trobar errades als arguments del seu pare, qui, davant la seva insistència, acabava per confessar que aquesta o aquella llegenda no era més que l’adaptació d’algun mite grec, o simplement, pura invenció.
Valent i eixelebrat, en Guillem havia aconseguit desmuntar gairebé totes les llegendes del seu pare, malgrat que això hagués significat desobeir-lo en alguna ocasió.
Però hi havia un conte que el seu pare es negava a acceptar que fos, simplement això, un simple conte. Encara que veia que en Guillem no el creia, en comptes de rendir-se i confessar la seva invenció, augmentava la gravetat de les seves advertències:
“Si jugues al bosc, no t’acostis a les coves -deia-, i encara menys t’hi endinsis. En aquelles coves hi viuen els éssers i no estan acostumats a trobar-se amb nosaltres. Són molt perillosos, Guillem. Pensa que nosaltres som com el menjar per a ells. No poden sortir de les coves, només poden habitar la foscor, així que no hi entris mai, ¿em sents? ¡Mai!”
Un dissabte al matí va sortir de casa amb la convicció de desmuntar la llegenda dels éssers. ¿Quina classe de conte de terror no donava nom als seus monstres?
Es va dirigir al bosc que començava només a uns quants metres de la seva porta, tot creuant el carrer. S’hi endinsà amb la seguretat de qui ho ha fet milers de vegades i es dirigí a la Zona de les Coves, amb una llanterna a la butxaca i una cantimplora penjada en bandolera.
El cel presentava un blau perfecte, asèptic, i el sol brillava amb una força encoratjadora.
En Guillem arribà als peus del turó que coneixien com la Zona de les Coves i observà durant uns instants els tres forats que s’endinsaven a la pedra. No havia dit a ningú on anava. Només havia cridat que sortia a fer un volt pel bosc, cosa que no estranyà els seus pares perquè era la seva manera de jugar i mai no li havia passat res.
Després d’una breu vacil·lació, decidí entrar per un dels forats.
Caminà durant una estona per l’interior de la cova fins que la claror elèctrica d’aquell magnífic dia s’apaivagà. L’interior era fred, humit i cada cop més fosc. Caminava ben ert i somreia, cofoi, perquè havia aconseguit desafiar les seves pors i estava a punt de carregar-se una altra llegenda espantacriatures. Sense deixar de caminar, va torçar el cos per agafar la llanterna que guardava a la butxaca del darrere dels seus pantalons.
I aleshores va caure.
Va relliscar per una pendent i va caure a una gruta que quedava en un nivell inferior al de l’entrada de la cova. Incapaç d’enfilar-se al lloc d’on havia caigut, adolorit i espantat, comprovà que només podia caminar endavant, endinsar-se al túnel fosc i estret que s’obria davant dels seus ulls. Segurament conduïa a l’altra banda del turó, així que, decidit, avançà amb seguretat.
Només quan ja portava unes passes fetes, s’adonà que havia perdut la llanterna. La foscor allà era absoluta. Obstinat, caminà endavant fins que la galeria es va fer tan estreta que l’obligà a anar de quatre grapes. Aviat s’arrossegava. L’olor a terra humida i a aire escàs ho envaïa tot, juntament amb la negror. Tot d’una va notar que li costava cada cop més avançar. Els dits li feien mal, tenia les ungles i la cara plenes de terra. Més espantat de no poder sortir d’allà que de cap altra cosa, es concentrà en anar endavant fins que ja no va poder més.
I de cop i volta s’aturà.
Ara ja no es podia moure.
No podia avançar, ni tampoc retrocedir. Atrapat per la terra i la foscor, començà a plorar i a penedir-se de la seva entremaliadura. La seva ment, cansada i espantada, va retornar a les advertències del seu pare. ¿I si eren certes? ¿I si, del final de la galeria apareixia un d’aquells éssers? Va pensar que si es posava a plorar i a gemegar, potser cridaria la seva atenció, però, si no demanava ajuda, ningú no sabria mai que havia quedat atrapat. Després d’una estona debatent-se, finalment cridà demanant auxili.
Guardà silenci.
Un silenci llarg i humit, negre.
Fins que escoltà el xiuxiueig. No procedia de la seva esquena. Ningú no venia a rescatar-lo. Venia de davant. De la foscor. Del final de la foscor.
Una forta olor de profunditat envaí la galeria. Era com una corrent d’aire pútrid que ascendia d’algun punt ignot, però en la seva direcció.
Entre les llàgrimes, li va semblar que veia una figura encara més fosca que la mateixa foscor que es movia, que s’acostava per endur-se’l.
Va voler que allò fos fruit de la seva imaginació, però just en el moment que notava el contacte d’aquella cosa indescriptible, d’aquell ésser (ara comprenia per què no tenia nom) profund i fosc, proferí un alarit que s’ofegà sota la terra.
El pare d’en Guillem, temps després de la seva desaparició, encara es maleïa per no haver estat més convincent. De tots els grups de recerca que havien sortit per trobar-lo, només un havia tornat amb alguna pista d’ell. Però era una pista tan terrible i coneguda que van deixar immediatament de buscar-lo. Havien trobat la seva llanterna a les coves.
Tothom sabia que, quan els éssers agafaven algú, ja no el tornaven mai més.
Sergi Yagüe (relat presentat al Repte La foscor, a relatsencatalà.cat)
Les nits
Les nits s’acabaven.
Tard o d’hora, havíem d’esborrar
les petjades d’un amor que ningú,
ni tan sols nosaltres, comprenia.
Les petjades al fang dels dies.
Les nits ens ferien.
Eren com urpes que traçaven esquerdes
als nostres cors oferts sense carcassa,
els estripaven amb les arestes
dels estels de matinada.
Les nits ens mataven.
Amb tendresa i lentament, calmada,
ens apagaven l’espelma de l’amor a la mirada.
I el fum feia olor d’espera,
i de parafina cremada.
Sergi Yagüe
Tard o d’hora, havíem d’esborrar
les petjades d’un amor que ningú,
ni tan sols nosaltres, comprenia.
Les petjades al fang dels dies.
Les nits ens ferien.
Eren com urpes que traçaven esquerdes
als nostres cors oferts sense carcassa,
els estripaven amb les arestes
dels estels de matinada.
Les nits ens mataven.
Amb tendresa i lentament, calmada,
ens apagaven l’espelma de l’amor a la mirada.
I el fum feia olor d’espera,
i de parafina cremada.
Sergi Yagüe
dimarts, 25 de novembre del 2008
L'interrogatori
El fum de la cigarreta es cargolava davant la mirada fosca de l’home que interrogava Clamson.
-Quants éreu?
Clamson el fità des de la cadira. El gust de la sang, de la seva pròpia sang, li donava energies per aguantar l’interrogatori.
-Quants érem qui? Els que ens estàvem beneficiant la teva mare? - somrigué.
L’home que l’interrogava va separar els llavis per mostrar les seves dents quadrades i grogues, sense que això provoqués la caiguda de la cigarreta, que es mantenia enganxada al llavi inferior amb obstinació.
-Sembla que no vol parlar, Kerlon -va fer una veu a l’esquena d’en Clamson. Aquella veu pertanyia a l’encarregat d’etzibar-li tota mena de cops quan les respostes no eren les correctes.
Kerlon alçà la vista i feu un lleuger gest amb el cap.
-El meu company, en Sadar, es mor de ganes de passar a mètodes més contundents, Clamson.
-La teva mare també volia que fóssim més contundents -abundà Clamson, emetent una riallada tacada de sang.
-Trobarem algú altre que parli -digué en Sadar sense dissimular l’ansietat que el dominava. Volia matar-lo allà mateix, ja.
-Segurament -rumià Kerlon. Potser en Sadar tenia raó i la millor opció era pelar aquell desgraciat. Però hi havia alguna cosa que l’impedia matar en Clamson. Aquell paio havia intervingut directament en l’assalt a la caserna, un atac molt ben organitzat que havia provocat moltes baixes i havia sembrat l'incertesa entre els seus homes. Necessitava saber quants eren els atacants, qui els havia entrenat, qui els comandava. Perquè allò podia ser l'inici d’alguna cosa i si no obtenien informació de bon principi, probablement ho lamentarien més endavant.
La guerra ja feia massa que durava. Va començar com una passejada militar, en teoria havia de ser tot ben senzill. El bàndol d’en Kerlon posseïa un exèrcit molt superior al del bàndol d’en Clamson. L'ocupació, deien els comandaments, seria qüestió de setmanes. Ara, aquella guerra, era coneguda com la dels Tres Segles, i entre la població gairebé ningú sabia del cert per què ni com va començar. El món s’havia ensorrat pel camí, després del Gran Crac, i ja no hi havia cap control internacional sobre els conflictes que es multiplicaven arreu, com cèl·lules mortes en un cos malalt. El planeta era inestable, imprevisible. La Humanitat perillava, però continuava eliminant-se a sí mateixa, intentant posseir aquell residu planetari per sobre de qualsevol raonament.
-Surt de la sala, Sadar -va fer en Kerlon.
En Sadar el va mirar com si no l’entengués. Veure’l era veure un nen a qui acaben de dir que ja mai més podrà tornar a jugar amb la seva joguina preferida; un nen de dos metres i cent quilos.
-Què pretens fer? -es resistí en Sadar.
-Deixa-me’l uns minuts. Si d’aquí a cinc minuts no he avançat amb ell, pots fer-ne el què vulguis.
-No sé… -va remugar en Sadar, mirant en Clamson.
-Queda’t home! -continuà ironitzant en Clamson -Porteu hores matxucant-me! Què et fa pensar que aquest imbècil aconseguirà res en els propers cinc minuts? Va, peleu-me d’una vegada, ja estic fart d’aquesta collonada.
Kerlon escopí la cigarreta de Basht. Basht, l’herba que substituí el tabac i la marihuana feia dècades. Allò et destrossava per dins, però aconseguia eludir els controls de Sanitat mentre aquests existiren. Ara fins i tot els nens la fumaven i morien abans d’arribar a la quinzena.
-Surt, collons! -Bramà.
En Sadar obeí a contracor, tot ajustant el cronòmetre de compte enrere de la seva gorra. Uns dígits vermells aparegueren a l’aire davant dels seus ulls.
-Cinc minuts -insistí en Sadar.
-Vés -ordenà Kerlon.
La porta de la sala d’interrogatoris es va tancar i els dos homes es van quedar sols.
-No pensis que serà ràpid. En Sadar t’estarà matant durant cinc o sis dies, ho saps? Odia els de la teva espècie.
-Doncs que sigui com hagi de ser.
-No tens per què ser tan obstinat. La vida és el bé més preuat, més enllà de les idees i dels combustibles, per molt que tota aquella colla de polítics la col·loquin en l’últim lloc de la llista.
-Em sembla que tu no pots parlar gaire del valor de la vida. No te’l planteges quan les arrenques!
-T’equivoques. Precisament perquè conec el seu valor, utilitzo la mort. Sé que, matar un poble, és matar-lo i arruïnar-lo.
-I això és el què heu volgut sempre, oi?
En Kerlon guardà silenci. Era conscient que havia perdut gairebé la meitat del seu temps en un circumloqui que no conduïa enlloc. Decidí anar directament al gra i va fer servir l’idioma d’en Clamson per preguntar-li per últim cop.
-Quants éreu els atacants? Quí sou?
En Clamson fità el seu enemic, sorprès que conegués i parlés tan bé la seva llengua. No estava del tot d’acord en l’apreciació d’en Kerlon sobre el valor de la vida. La vida d’un home no té cap valor si la compares amb la d’un poble. Anihilar un poble és empobrir el món. Per això ara la Terra era una indigent a l’Univers, una indigent a punt de morir, malalta i maltractada.
En Sadar tragué el cap per la finestreta de la sala. Els dígits corrien inexorables. Només faltaven cinquanta segons.
-Quan van desaparèixer els noms, ho saps? -preguntà, tot d’una en Clamson.
-Els noms?
-Kerlon, Clamson, Sadar… tot això no són més que antigues marques comercials. Saps com es deien els nostres avantpassats? Qui va començar la guerra?
-Això ara no té cap importància.
-Sí que la té. És justament això. Aquesta guerra va començar per esborrar una cultura del mapa. I pel camí s’han acabat esborrant totes les cultures. La vostra també, em sap greu dir-t’ho.
S’acabaren els cinc minuts i en Sadar obrí la porta amb un gest prudent.
-Has aconseguit alguna cosa? -demanà, desitjant que la resposta fos negativa.
Però en Kerlon no va respondre. De l’exterior arribava un so que gairebé tenia oblidat. Un so eixordador però totalment identificable. Les muntanyes que envoltaven la caserna multiplicaven el seu efecte, fent impossible saber quants eren ni d’on venien. Eren tambors. Tambors.
En Clamson reia sonorament. Reia i cantava.
-… bon cop de falç, defensors de la Terra…
En Sadar va treure l’arma i disparà al cap del seu presoner. El raig travessà el crani i el feu esclatar des de l’interior.
-Calla, collons! -xisclà, eixordat pels tambors.
-Prepareu-vos per a la fugida -ordenà Kerlon.
-Però…
-No s'acabarà mai, això -sospirà Kerlon amb desesperació...
Sergi Yagüe
-Quants éreu?
Clamson el fità des de la cadira. El gust de la sang, de la seva pròpia sang, li donava energies per aguantar l’interrogatori.
-Quants érem qui? Els que ens estàvem beneficiant la teva mare? - somrigué.
L’home que l’interrogava va separar els llavis per mostrar les seves dents quadrades i grogues, sense que això provoqués la caiguda de la cigarreta, que es mantenia enganxada al llavi inferior amb obstinació.
-Sembla que no vol parlar, Kerlon -va fer una veu a l’esquena d’en Clamson. Aquella veu pertanyia a l’encarregat d’etzibar-li tota mena de cops quan les respostes no eren les correctes.
Kerlon alçà la vista i feu un lleuger gest amb el cap.
-El meu company, en Sadar, es mor de ganes de passar a mètodes més contundents, Clamson.
-La teva mare també volia que fóssim més contundents -abundà Clamson, emetent una riallada tacada de sang.
-Trobarem algú altre que parli -digué en Sadar sense dissimular l’ansietat que el dominava. Volia matar-lo allà mateix, ja.
-Segurament -rumià Kerlon. Potser en Sadar tenia raó i la millor opció era pelar aquell desgraciat. Però hi havia alguna cosa que l’impedia matar en Clamson. Aquell paio havia intervingut directament en l’assalt a la caserna, un atac molt ben organitzat que havia provocat moltes baixes i havia sembrat l'incertesa entre els seus homes. Necessitava saber quants eren els atacants, qui els havia entrenat, qui els comandava. Perquè allò podia ser l'inici d’alguna cosa i si no obtenien informació de bon principi, probablement ho lamentarien més endavant.
La guerra ja feia massa que durava. Va començar com una passejada militar, en teoria havia de ser tot ben senzill. El bàndol d’en Kerlon posseïa un exèrcit molt superior al del bàndol d’en Clamson. L'ocupació, deien els comandaments, seria qüestió de setmanes. Ara, aquella guerra, era coneguda com la dels Tres Segles, i entre la població gairebé ningú sabia del cert per què ni com va començar. El món s’havia ensorrat pel camí, després del Gran Crac, i ja no hi havia cap control internacional sobre els conflictes que es multiplicaven arreu, com cèl·lules mortes en un cos malalt. El planeta era inestable, imprevisible. La Humanitat perillava, però continuava eliminant-se a sí mateixa, intentant posseir aquell residu planetari per sobre de qualsevol raonament.
-Surt de la sala, Sadar -va fer en Kerlon.
En Sadar el va mirar com si no l’entengués. Veure’l era veure un nen a qui acaben de dir que ja mai més podrà tornar a jugar amb la seva joguina preferida; un nen de dos metres i cent quilos.
-Què pretens fer? -es resistí en Sadar.
-Deixa-me’l uns minuts. Si d’aquí a cinc minuts no he avançat amb ell, pots fer-ne el què vulguis.
-No sé… -va remugar en Sadar, mirant en Clamson.
-Queda’t home! -continuà ironitzant en Clamson -Porteu hores matxucant-me! Què et fa pensar que aquest imbècil aconseguirà res en els propers cinc minuts? Va, peleu-me d’una vegada, ja estic fart d’aquesta collonada.
Kerlon escopí la cigarreta de Basht. Basht, l’herba que substituí el tabac i la marihuana feia dècades. Allò et destrossava per dins, però aconseguia eludir els controls de Sanitat mentre aquests existiren. Ara fins i tot els nens la fumaven i morien abans d’arribar a la quinzena.
-Surt, collons! -Bramà.
En Sadar obeí a contracor, tot ajustant el cronòmetre de compte enrere de la seva gorra. Uns dígits vermells aparegueren a l’aire davant dels seus ulls.
-Cinc minuts -insistí en Sadar.
-Vés -ordenà Kerlon.
La porta de la sala d’interrogatoris es va tancar i els dos homes es van quedar sols.
-No pensis que serà ràpid. En Sadar t’estarà matant durant cinc o sis dies, ho saps? Odia els de la teva espècie.
-Doncs que sigui com hagi de ser.
-No tens per què ser tan obstinat. La vida és el bé més preuat, més enllà de les idees i dels combustibles, per molt que tota aquella colla de polítics la col·loquin en l’últim lloc de la llista.
-Em sembla que tu no pots parlar gaire del valor de la vida. No te’l planteges quan les arrenques!
-T’equivoques. Precisament perquè conec el seu valor, utilitzo la mort. Sé que, matar un poble, és matar-lo i arruïnar-lo.
-I això és el què heu volgut sempre, oi?
En Kerlon guardà silenci. Era conscient que havia perdut gairebé la meitat del seu temps en un circumloqui que no conduïa enlloc. Decidí anar directament al gra i va fer servir l’idioma d’en Clamson per preguntar-li per últim cop.
-Quants éreu els atacants? Quí sou?
En Clamson fità el seu enemic, sorprès que conegués i parlés tan bé la seva llengua. No estava del tot d’acord en l’apreciació d’en Kerlon sobre el valor de la vida. La vida d’un home no té cap valor si la compares amb la d’un poble. Anihilar un poble és empobrir el món. Per això ara la Terra era una indigent a l’Univers, una indigent a punt de morir, malalta i maltractada.
En Sadar tragué el cap per la finestreta de la sala. Els dígits corrien inexorables. Només faltaven cinquanta segons.
-Quan van desaparèixer els noms, ho saps? -preguntà, tot d’una en Clamson.
-Els noms?
-Kerlon, Clamson, Sadar… tot això no són més que antigues marques comercials. Saps com es deien els nostres avantpassats? Qui va començar la guerra?
-Això ara no té cap importància.
-Sí que la té. És justament això. Aquesta guerra va començar per esborrar una cultura del mapa. I pel camí s’han acabat esborrant totes les cultures. La vostra també, em sap greu dir-t’ho.
S’acabaren els cinc minuts i en Sadar obrí la porta amb un gest prudent.
-Has aconseguit alguna cosa? -demanà, desitjant que la resposta fos negativa.
Però en Kerlon no va respondre. De l’exterior arribava un so que gairebé tenia oblidat. Un so eixordador però totalment identificable. Les muntanyes que envoltaven la caserna multiplicaven el seu efecte, fent impossible saber quants eren ni d’on venien. Eren tambors. Tambors.
En Clamson reia sonorament. Reia i cantava.
-… bon cop de falç, defensors de la Terra…
En Sadar va treure l’arma i disparà al cap del seu presoner. El raig travessà el crani i el feu esclatar des de l’interior.
-Calla, collons! -xisclà, eixordat pels tambors.
-Prepareu-vos per a la fugida -ordenà Kerlon.
-Però…
-No s'acabarà mai, això -sospirà Kerlon amb desesperació...
Sergi Yagüe
Les pells (entre nosaltres)
De dia, malbaratàvem mirades que queien
al buit de l’espai entre nosaltres,
i a les nits, l’exigència dels nostres somnis
feia que moltes vegades ens despertéssim
entre onades de desconcert i anhel,
que ens cridéssim un nom que ignoràvem,
que ens recordéssim les pells
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Era la ignorància el joc que ens unia
tal i com la distància ens separava,
aquells ulls que travessaven cossos,
matèries i paraules, aquella aventura
ignota, absurda, del dia a les acaballes.
L’escalfor de la etèria fantasia,
calava foc al cos de les nits vessades
com aigua d’una font abandonada.
Tot passava de llarg entre nosaltres,
els sorolls, les olors, les tardes;
clavàvem dards d’incògnita
a la fusta seca del temps i dels arbres,
i manteníem la distància que ens aclaparava,
que ens mantenia ignots i al mateix temps
units per pells que coneixíem
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Sergi Yagüe
al buit de l’espai entre nosaltres,
i a les nits, l’exigència dels nostres somnis
feia que moltes vegades ens despertéssim
entre onades de desconcert i anhel,
que ens cridéssim un nom que ignoràvem,
que ens recordéssim les pells
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Era la ignorància el joc que ens unia
tal i com la distància ens separava,
aquells ulls que travessaven cossos,
matèries i paraules, aquella aventura
ignota, absurda, del dia a les acaballes.
L’escalfor de la etèria fantasia,
calava foc al cos de les nits vessades
com aigua d’una font abandonada.
Tot passava de llarg entre nosaltres,
els sorolls, les olors, les tardes;
clavàvem dards d’incògnita
a la fusta seca del temps i dels arbres,
i manteníem la distància que ens aclaparava,
que ens mantenia ignots i al mateix temps
units per pells que coneixíem
sense, ni tan sols, haver-les tocades.
Sergi Yagüe
dimecres, 19 de novembre del 2008
Espejo
Esta pared construida de silencios
se parece tanto a mí que, en el fondo,
más que pared es espejo,
y el silencio roto en mi boca es un verbo.
Cuando el fondo de los mares se rompe sin remedio,
naufragar es el único modo
de mantener a flote los recuerdos;
aunque el agua esté sucia, sigue mojando las playas,
y aunque el cielo se apague entre lamentos,
el Sol y la Luna continúan alumbrando noches y mañanas,
los pájaros aún vuelan entregándole sus alas,
y las estrellas cuando brillan siguen siendo un Firmamento.
Este espejo roto en mil pedazos,
se parece tanto a mí que, en el fondo,
las aristas de sus trozos
se me clavan en el tiempo,
y la sangre me fluye
entre la piel y el intelecto,
trazándome una herida
que es un soplo de fracaso
en el corazón del éxito.
Se apaga el aplauso
devorado por la oscuridad
de este vacío teatro.
Los actores ya se fueron,
se terminaron los actos.
Sergi Yagüe
se parece tanto a mí que, en el fondo,
más que pared es espejo,
y el silencio roto en mi boca es un verbo.
Cuando el fondo de los mares se rompe sin remedio,
naufragar es el único modo
de mantener a flote los recuerdos;
aunque el agua esté sucia, sigue mojando las playas,
y aunque el cielo se apague entre lamentos,
el Sol y la Luna continúan alumbrando noches y mañanas,
los pájaros aún vuelan entregándole sus alas,
y las estrellas cuando brillan siguen siendo un Firmamento.
Este espejo roto en mil pedazos,
se parece tanto a mí que, en el fondo,
las aristas de sus trozos
se me clavan en el tiempo,
y la sangre me fluye
entre la piel y el intelecto,
trazándome una herida
que es un soplo de fracaso
en el corazón del éxito.
Se apaga el aplauso
devorado por la oscuridad
de este vacío teatro.
Los actores ya se fueron,
se terminaron los actos.
Sergi Yagüe
dimarts, 18 de novembre del 2008
La Realitat Flexible: Una gran decepció...
Doncs, no.
Com acostuma a passar amb aquestes editorials petites i/o desconegudes les il·lusions dipositades i la feina feta acaben, generalment, a la brossa.
La Realitat Flexible no es publicarà. L’editorial que l’anava a publicar (fins fa ben poc encara em deien que el llibre sortiria al Nadal) ha fet fallida, deixant penjats a treballadors i autors, entre d’altres, sense cap mena d’escrúpol. Jo puc considerar-me afortunat perquè no hi vaig posar diners, en aquesta aventura, però em sento terriblement decebut i fastiguejat.
Semblava que aquesta gent volia prendre’s les coses d’una manera totalment diferent als anteriors gestors de l’editorial, però han acabat caient en el mateix parany, no sé si de manera voluntària o involuntàriament, però ara això ja no importa.
El fet és que a mi em queda la molèstia “d’alliberar” els drets d’edició de l’obra perquè ja té ISBN i tot, i si no ho faig, no podria publicar-la fins d’aquí a 5 anys (!), ni tan sols presentar-la a cap altre concurs literari.
Ai, bé, que és molt dura la vida de l’artista, ja ho sabeu. Jo no em fiava del tema al principi, però van saber convèncer-me i donar-me confiança, per, finalment, fallar com acostumen a fer-ho aquestes editorials. No us en refieu. Treballeu fort i amb interès i presenteu-vos a concursos literaris amb cara i ulls. Sembla ser la única manera de publicar… Fora d’Internet, és clar.
Una abraçada.
Sergi
Com acostuma a passar amb aquestes editorials petites i/o desconegudes les il·lusions dipositades i la feina feta acaben, generalment, a la brossa.
La Realitat Flexible no es publicarà. L’editorial que l’anava a publicar (fins fa ben poc encara em deien que el llibre sortiria al Nadal) ha fet fallida, deixant penjats a treballadors i autors, entre d’altres, sense cap mena d’escrúpol. Jo puc considerar-me afortunat perquè no hi vaig posar diners, en aquesta aventura, però em sento terriblement decebut i fastiguejat.
Semblava que aquesta gent volia prendre’s les coses d’una manera totalment diferent als anteriors gestors de l’editorial, però han acabat caient en el mateix parany, no sé si de manera voluntària o involuntàriament, però ara això ja no importa.
El fet és que a mi em queda la molèstia “d’alliberar” els drets d’edició de l’obra perquè ja té ISBN i tot, i si no ho faig, no podria publicar-la fins d’aquí a 5 anys (!), ni tan sols presentar-la a cap altre concurs literari.
Ai, bé, que és molt dura la vida de l’artista, ja ho sabeu. Jo no em fiava del tema al principi, però van saber convèncer-me i donar-me confiança, per, finalment, fallar com acostumen a fer-ho aquestes editorials. No us en refieu. Treballeu fort i amb interès i presenteu-vos a concursos literaris amb cara i ulls. Sembla ser la única manera de publicar… Fora d’Internet, és clar.
Una abraçada.
Sergi
divendres, 14 de novembre del 2008
Les tardes
On es van acabar les tardes?
Van anar a morir com un riu contra les roques,
en un salt d’aigües d’espera,
en una cascada de miserable recança.
El color va diluir-se novament entre les hores,
i la foscúria s’estremia amb veus cansades,
espelmes de temps vetllaven el cadàver
de l’amor ofegat sota les ones.
I la pell rugosa del capvespre
tenia les marques de la feina mal pagada,
on es morien les tardes
quan marxaven, silents i somortes?
Arronsada covardia, allà, a les brases
que cremaven la innocència com la teia,
la veu que volia rebel·lar-se
no s’alçava més enllà de l’agonia.
I les tardes cremaven fins les cendres
i s’escampaven com taques d’oblit
amb el vent d’una tardor corpresa,
el seu lament arrencat a les fulles seques.
Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)
Van anar a morir com un riu contra les roques,
en un salt d’aigües d’espera,
en una cascada de miserable recança.
El color va diluir-se novament entre les hores,
i la foscúria s’estremia amb veus cansades,
espelmes de temps vetllaven el cadàver
de l’amor ofegat sota les ones.
I la pell rugosa del capvespre
tenia les marques de la feina mal pagada,
on es morien les tardes
quan marxaven, silents i somortes?
Arronsada covardia, allà, a les brases
que cremaven la innocència com la teia,
la veu que volia rebel·lar-se
no s’alçava més enllà de l’agonia.
I les tardes cremaven fins les cendres
i s’escampaven com taques d’oblit
amb el vent d’una tardor corpresa,
el seu lament arrencat a les fulles seques.
Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)
Dispenseu la desaparició...
Dispenseu la desaparició, però la meva vida torna a fer un gir de 180º!
Un canvi de residència, alguns assumptes familiars, una novel·la que estic acabant i que em té absorvit, la persecució del procès d'edició del llibre La Realitat Flexible... tot són detalls que m'han mantingut allunyat d'Internet els darrers temps i, per tant, de La Meva Arcàdia.
Però ara torno a ser per aquí, i vinc amb unes quantes notícies i alguns escrits.
Sobre La Realitat Flexible us he de dir que aviat estarà llest. A l'editorial m'han dit que, segurament, sortirà per Nadal. Això és ja, senyores i senyors!
La novel·la que estic acabant pinta molt bé, però fins que no estigui llesta no vull parlar-ne gaire, ja se sap, supersticions.
Només us avançaré el seu títol, perquè és completament definitiu. Es dirà Corcs.
Properament us continuaré informant sobre això. I ara, us deixaré amb alguns escrits, espero que, a partir d'ara, La Meva Arcadia torni a moure's.
Gràcies per la paciència i per no marxar.
Sergi Yagüe
Un canvi de residència, alguns assumptes familiars, una novel·la que estic acabant i que em té absorvit, la persecució del procès d'edició del llibre La Realitat Flexible... tot són detalls que m'han mantingut allunyat d'Internet els darrers temps i, per tant, de La Meva Arcàdia.
Però ara torno a ser per aquí, i vinc amb unes quantes notícies i alguns escrits.
Sobre La Realitat Flexible us he de dir que aviat estarà llest. A l'editorial m'han dit que, segurament, sortirà per Nadal. Això és ja, senyores i senyors!
La novel·la que estic acabant pinta molt bé, però fins que no estigui llesta no vull parlar-ne gaire, ja se sap, supersticions.
Només us avançaré el seu títol, perquè és completament definitiu. Es dirà Corcs.
Properament us continuaré informant sobre això. I ara, us deixaré amb alguns escrits, espero que, a partir d'ara, La Meva Arcadia torni a moure's.
Gràcies per la paciència i per no marxar.
Sergi Yagüe
dimarts, 8 de juliol del 2008
Portada del llibre La Realitat Flexible
Hola! Us ensenyo la carona que farà el meu llibre. Trobo que és una portada molt bona... Què en penseu vosaltres?
La cosa va endavant!
Sergi
La cosa va endavant!
Sergi
divendres, 27 de juny del 2008
dimarts, 17 de juny del 2008
Una nota de disculpa i un petit avenç
Estimats visitants de La meva Arcàdia:
Només volia fer-vos arribar la meva disculpa per no actualitzar el bloc amb més freqüència. Algunes dificultats tècniques i altres problemes (afortunadament res greu però sí enutjós), m’han impedit dedicar-m’hi tant com voldria, però ara ja sembla que les coses tornen a posar-se al seu lloc i, mica en mica, La meva Arcàdia tornarà a agafar embranzida.
Gràcies per la paciència i per anar passant per aquí de tant en tant, malgrat l’estancament del bloc.
EL PETIT AVENÇ
I ara, una bona notícia, el petit avenç anunciat al títol d’aquesta entrada:
Una editorial m’ha proposat l’edició d’un llibre de relats i ja hem posat fil a l’agulla per tal que aquest projecte es converteixi en tota una realitat.
Tot va començar quan vaig enviar un recull de relats a un concurs que no vaig guanyar. Poc temps després (quan m’estava plantejant repassar el recull i enviar-lo a alguna altra convocatòria), l’editorial que havia organitzat el concurs es va posar en contacte amb mi i em va dir que, malgrat que no havia resultat guanyador, havien valorat positivament la meva obra i estaven interessats en publicar-la. Així que, després d’algunes converses, ens vam posar d’acord i vam firmar el contracte d’edició.
De moment no puc explicar gairebé res més, només que el llibre potser estarà llest per a finals d’aquest any o principis de l’any que bé, que aniré actualitzant la informació a mida que jo mateix la vagi tenint i que estic francament il·lusionat amb tot plegat.
Tal i com em va dir molta de la gent que estimo i aprecio, tant entre la família com entre els amics i amigues i els companys i companyes de Relats en Català, em sento igualment guanyador d’aquell concurs encara que no fos el guardonat oficial.
Ah, me n'oblidava, el llibre porta per títol provisional "Realitat Flexible".
Continuaré informant!
Gràcies per ser-hi i per acompanyar-me a La meva Arcàdia.
Sergi Yagüe
P.D.: Per cert, amb aquesta entrada enceto una altra secció anomenada Bio i notícies, on, de tant en tant, us informaré de les meves passes (siguin petites o grans) dins d'aquest món tan difícil però tant apassionant de l'escriptura.
No "trepitjeu" la gespa
El professor de Català ha aturat en sec el seu passeig pel parc. Des que el metge li va recomanar fer una mica d’exercici i, sobretot, caminar, ha procurat seguir al peu de la lletra les instruccions del facultatiu.
Ell és un home meticulós, maniàtic, que pateix amb qualsevol alteració de les pautes d’estricta rigidesa sota les quals es construeix la seva vida. Quan donava classe, abans de tot el quadre mèdic que l’obligà a jubilar-se prematurament, era conegut al col·legi per la seva rectitud, per la severitat i la poca indulgència que demostrava amb els alumnes i fins i tot amb els seus companys. Si bé era cert que les seves classes estaven tan ben estructurades i eren impartides amb tal pulcritud que era inevitable que els seus alumnes aprenguessin, també ho era el fet inequívoc que, donat el seu tarannà, la improvisació quedava totalment fora de lloc, fet que provocava l’entumiment de les ments i desembocava sempre en algun càstig, generalment col·lectiu, i en més d’una ocasió, en alguna protesta paterna al director.
Ara aplica aquesta meticulositat en la distribució del seu temps, i segueix un horari estricte pel què es refereix a totes les activitats que desenvolupa al llarg del dia.
Seguint aquestes directrius, el passeig pel parc ha de durar exactament una hora, ni més ni menys, així que, abans de començar amb el que ell anomenava ben bé “el passeig”, mesurà durant uns dies la distància que podia recórrer durant aquella hora, de tal manera que el seu caminar no fos anàrquic, que no fos caminar per consumir minuts, sinó que el passeig, per sí mateix, tingués una lògica, que, amb les seves passes, tracés un recorregut concret.
Així va trobar un objectiu: arribar a la Font de les Brises, un monument horripilant de bronze d’on sortien set raigs d’aigua fresca, beure aigua i tornar cap a casa.
Trigava mitja hora per arribar a la font i mitja per tornar, així que el trajecte havia quedat marcat, i sempre el feia amb científica exactitud.
Sembla mentida que el professor de Català sigui un home de lletres. Com a matemàtic no hauria tingut preu.
Tanmateix, el professor de Català ha aturat en sec el seu passeig davant l’absurda distorsió de la rutina, davant d’un cartell que acaba de posar-li la pell de gallina, li ha remogut les seves més íntimes conviccions.
I és que, al bell mig d’una extensió de gespa d’un dels flancs del camí per on camina cada dia, algú ha col·locat un cartell de prohibició que resulta gairebé obscè per als seus ulls. Algú ha clavat una fustota bruta i desigual on, amb lletres que semblen fetes a corre-cuita, ha escrit: “No trepitjeu la gespa”.
¡No “trepitjeu” la gespa! Li sembla increïble, ofensiu. ¿Com pot ser que algú no sàpiga escriure la paraula “trepitgeu”?
El professor de Català s’esborrona, s’indigna, bufa, s’enfada. S’enfonsa en un dilema que li posa els nervis de punta. Per una banda, aquell atac flagrant a la llengua, aquella paraula profanada, ha de ser arranjada immediatament, però, per altra banda, la seva estricta observació de les normes l’impedeix desobeir aquell imperatiu.
Cada cop que intenta fer una passa en direcció a la gespa, el seu cap es nega a transmetre l’ordre necessària per a l’execució del moviment, un moviment que intenta fer el seu cor ferit per la violació salvatge de l’idioma. Cor i cap s’enfronten en una lluita ferotge on el cor té les de perdre, però no per què els seus arguments siguin pitjors, sinó, simplement, perquè el seu cor ha patit ja més d’un daltabaix, precisament, per culpa del seu caràcter visceral.
Finalment, la indignació és tal que el professor de Català te un ensurt i el cor li fa figa. Cau rodó enmig del camí i uns corredors que el veuen desplomar-se l’auxilien i truquen una ambulància.
De camí a l’hospital, el professor de Català, afeblit, només veu el cartell blasfem al seu cap, i no és conscient que l’infermer escriu un ràpid informe pel metge amb tot un grapat de faltes d’ortografia.
Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)
divendres, 25 d’abril del 2008
Baf
L'Aleix va arribar a casa amb la sensació d’haver corregut una marató. Tancà la porta del vestíbul, mogué el cap a banda i banda per desentumir les cervicals –un lleuger cruixit l’indicà que havia assolit el seu objectiu- i es dirigí sense cap preàmbul cap a la cambra de bany. Necessitava banyar-se. O potser una dutxa.
Va entrar a la seva habitació, dotada de bany propi i un descomunal vestidor i va abocar tota la seva roba sobre el llit. Sospirà.
Va decidir que una dutxa provocaria l’efecte que ell desitjava, una relaxació expeditiva, sense haver d’esperar que s’omplís la banyera, així que entrà despullat al bany imponent i es dirigí a la dutxa revestida de gressite i tancada amb una mampara de vidre laminat del bo.
Tot era d’alta qualitat a la vida de l’Aleix. La roba, el cotxe, casa seva. Prop dels quaranta, emprenedor des dels divuit, els seus negocis nocturns i d’oci li havien donat la oportunitat d’amassar una considerable fortuna, per no parlar de les possibilitats de diversió i sexe fàcil de les que havia gaudit sempre. Amb una aparença correcta, convenientment guarnida pels diners i la roba cara, mai havia tingut problemes amb les dones.
Precisament ara tornava de casa d’una noia que fregava la vintena, la Lindsay, que havia volgut donar-li una sorpresa pel seu aniversari i se li havia ofert per a qualsevol desig eròtic, acompanyada per una complaent amiga de la seva mateixa lleva.
L’aigua calenta va sortir amb impetuosa exactitud tèrmica, electrònicament controlada per la columna de bany d’última generació. Sauna, bany turc, hidromassatge, i si vols, una palleta també te la fa, li va dir el seu amic Joan, qui li va recomanar.
L’Aleix s’hi va sotmetre, permetent-se el luxe d’oblidar-se de tot per un moment. Només romania sota el raig d’aigua, despullat, moll, amb els braços creuats davant del pit musculós i depilat (molt gimnàs, molta cura de si mateix) i, de tant en tant, rememorava algunes de les escenes recents amb les dues noies, tot i que involuntàriament, perquè no volia que res interferís en la seva evacuació de la realitat.
Mica en mica, la dutxa s’anà entelant, i el baf es convertí en una boira cada cop més espessa.
Aliè a aquesta circumstància, amb els ulls tancats, l’Aleix bellugava el cap sota el raig d’aigua en una negativa inconscient. A la seva ment s’hi havia instal·lat un pensament continu i emprenyador, com una mosca verda sota el sol d’un estiu dels de trenta graus a l’ombra. Per molt que intentava allunyar-lo, aquest pensament s’aferrà al seu cervell i es negà a abandonar-lo.
I és que, el pensament, amés de resistent era recurrent. Últimament l’assaltava en els moments més inesperats del dia, fins i tot feia estona, mentre les dues noies joguinejaven amb la punta de les llengües sobre el seu penis, a la banyera rodona i plena d’escuma de casa la Lindsay: “Aleix, no ets feliç”.
No, no era feliç. Quan mirava al seu voltant, es trobava sol. Feia un temps que havia descobert que li hauria agradat portar un altre tipus de vida, conèixer una noia i enamorar-se’n, formar una família, tenir fills. Ara es veia empès irremeiablement al pou sense retorn –segons la seva manera d’entendre la vida- dels quaranta, una edat a la que ja no es podia emprendre res de nou, sinó que, més aviat, es començava a gaudir d’allò que s’havia conreat a la joventut. Sempre que havia conegut a algú que, amb aquella edat tan conflictiva, i en aquella etapa tan delicada de la vida, encara no tenia el futur assegurat, ni les coses clares, no tenien feina, es separaven, o no havien trobat la seva autèntica vocació, els considerava fracassats, perquè ell pensava que sí estava caminant pel camí que havia triat.
I en aquells moments, sota el raig d’aigua de la dutxa, perdut enmig d’una boira espessa de baf, s’adonava que ell també havia fracassat. Perquè no estava portant la vida per la qual havia estat fet; havia passat el temps caminant pel camí correcte, però en direcció contrària.
Obrí els ulls i es sorprengué per l’espessor de la boirina provocada per l’aigua calenta. I encara es sorprengué més quan deixà de notar l’aigua repicant-li a la pell. Tot era silenci. Un silenci humit de boira i desconcert.
L’Aleix va estirar els braços davant seu i amb les mans va tractar d’escampar la boira (literalment) amb els mateixos gestos que qualsevol faria en una habitació desconeguda i a les fosques. Caminà despullat i a les palpentes per aquell no-res boirós, estupefacte.
“Un moment, un moment –va pensar-: ¿on ha anat a parar la meva dutxa?”.
No veia res. Només baf. Va fer voltes sobre si mateix, voltes i més voltes, sense ser capaç de reconèixer absolutament cap forma, amb una por creixent i astorada que se li enganxava al cor com aquell pensament d’infelicitat se li arrapava al cervell.
No va poder evitar llençar un crit, un crit que buscava que algú el respongués, com si navegués en una precària barca enmig d’un oceà de boira antàrtica, gèlida, sense rumb ni fanal, exposat a ser anihilat per la proa gegantina d’un balener.
Contra tot pronòstic, el seu crit va semblar ser respost des d’algun indret ignot d’aquells llimbs inhòspits.
Aquella resposta eriçà més els seus nervis, la seva pell humida i nua. Va dir-se a sí mateix que allò només podia ser un somni, o potser un mal viatge, que despertaria col·locat dins aquella magnífica banyera rodona, amb les dues noies encara aferrades luxuriosament al seu membre, i aleshores deixaria anar una riallada embriaga.
Però no. Continuà caminant amb els peus descalços trepitjant un baf (no notava cap superfície freda sota les plantes, com si estigués caminant sobre núvols) que s’aixecava en petits flocs lleugerament més espessos que la resta de la boira, uns flocs que es desmanegaven mandrosos fins desaparèixer.
Va passar una presumible eternitat abans que l’Aleix no s’atrevís a llençar un altre crit desesperat.
“¿Però a qui cony estic cridant?”, es digué.
De sobte, a la llunyania emboirada, l’Aleix va veure una taca fosca, una vaga forma que semblava estar també en moviment. D’aquella direcció va procedir una resposta que semblava ser igual de desesperada.
Porugament, la forma es va anar apropant, amb les mateixes passes desconfiades que feia el propi Aleix, passes plenes de por i perplexitat.
La por va desaparèixer, expulsada sense contemplacions per la perplexitat, quan l’Aleix va reconèixer una altra figura humana, masculina, nua, la que responia la seva crida i semblava igual de perduda dins aquella estranya dimensió constituïda de baf.
Es van trobar, cara a cara, finalment. Eren dos homes de constitució pràcticament idèntica, mateixa alçada, mateix pes, fins i tot mateixa edat. No eren ben bé iguals, però podrien haver passat per germans si algú més els hagués vist mai junts.
Amb el mateix estúpid pudor, els dos homes cobriren a l’uníson les seves intimitats, i per dos cops intentaren dir quelcom al mateix temps.
Per fi va parlar primer l’Aleix, sense saber ben bé què diantre anava a dir:
-¿Què hi fots, a la meva dutxa?
-¿I tu, què dimoni fas a la meva?
Es fitaren. Cap dels dos comprenia què els estava passant, però tot i això van creure necessària la demarcació del territori, fos quin fos.
-¿Què està passant? –Va dir l’Aleix.
-Ni puta idea –respongué l’altre home-, jo només sé que m’estava dutxant i de cop i volta tot s’ha omplert de baf. I ara em trobo aquí... i no sé on dimonis és això.
-¿Tu creus que l’hem palmat? –va dir, supersticiós, l’Aleix.
-No ho sé. No crec –va dir l’altre-. Ho... hauríem notat, ¿no?
-Potser no –reflexionà l’Aleix-. ¿Com et dius?
-Miquel.
-Aleix.
Tots dos van fer el gest de donar-se la mà dreta, que era amb la que es cobrien les parts, i tots dos reaccionaren al mateix temps tornant-la a abaixar.
-No entenc res de res –va dir en Miquel.
-Jo tampoc.
Van romandre en silenci, mirant-se, sense voler donar la sensació d’estar observant la nuesa de l’altre, tractant de mantenir una dignitat decididament fràgil, donades les circumstàncies.
Entengueren que no es podien ajudar mútuament, i que la idea de caminar junts, despullats per aquella boira, no els agradava de cap de les maneres, així que decidiren continuar els seus camins de destí desconegut, s’acomiadaren vagament i es perderen entre el baf, cadascú per la direcció on aparegué l’altre.
Al cap de poc temps, l’Aleix va començar a escoltar la inconfusible caiguda del raig d’aigua d’una dutxa. Mica en mica, la boira es va anar desfent, i quan va girar-se per veure si encara era a temps d’avisar aquell home desconegut i dir-li que havia trobat la sortida, els seus ulls només trobaren una paret de rajoles mullades.
Va mirar al seu voltant i va veure que es trobava a l’interior d’una mitja banyera, sota el telèfon modest d’una dutxa convencional, envoltat de gres del barat, aïllat de la resta de la cambra de bany (que semblava petita i insuficientment il·luminada) per una cortina de tela plastificada.
“Però què... “, començà a pensar, però una veu femenina el va interrompre.
-Miquel, amor, ¿que trigaràs molt a sortir de la dutxa? El sopar és a taula.
Durant uns segons, l’Aleix va romandre en silenci. De sobte ho va comprendre tot, i amb un somriure i la veu imperceptible murmurà:
-Bé, Miquel, que gaudeixis el teu desig...
-¿Miquel? ¿Que surts?
L’Aleix... bé, ara en Miquel, buscà durant uns segons als seus records. Estava convençut que ben aviat els posaria tots en ordre. Va trobar el nom de la seva dona i els seus dos fills, les dates de naixement de tots, tota una vida que ara, sota l’aigua de temperatura inestable d’aquella dutxa, li semblava plenament viscuda.
-¡Sí, Paula –exclamà-, de seguida surto!
Va entrar a la seva habitació, dotada de bany propi i un descomunal vestidor i va abocar tota la seva roba sobre el llit. Sospirà.
Va decidir que una dutxa provocaria l’efecte que ell desitjava, una relaxació expeditiva, sense haver d’esperar que s’omplís la banyera, així que entrà despullat al bany imponent i es dirigí a la dutxa revestida de gressite i tancada amb una mampara de vidre laminat del bo.
Tot era d’alta qualitat a la vida de l’Aleix. La roba, el cotxe, casa seva. Prop dels quaranta, emprenedor des dels divuit, els seus negocis nocturns i d’oci li havien donat la oportunitat d’amassar una considerable fortuna, per no parlar de les possibilitats de diversió i sexe fàcil de les que havia gaudit sempre. Amb una aparença correcta, convenientment guarnida pels diners i la roba cara, mai havia tingut problemes amb les dones.
Precisament ara tornava de casa d’una noia que fregava la vintena, la Lindsay, que havia volgut donar-li una sorpresa pel seu aniversari i se li havia ofert per a qualsevol desig eròtic, acompanyada per una complaent amiga de la seva mateixa lleva.
L’aigua calenta va sortir amb impetuosa exactitud tèrmica, electrònicament controlada per la columna de bany d’última generació. Sauna, bany turc, hidromassatge, i si vols, una palleta també te la fa, li va dir el seu amic Joan, qui li va recomanar.
L’Aleix s’hi va sotmetre, permetent-se el luxe d’oblidar-se de tot per un moment. Només romania sota el raig d’aigua, despullat, moll, amb els braços creuats davant del pit musculós i depilat (molt gimnàs, molta cura de si mateix) i, de tant en tant, rememorava algunes de les escenes recents amb les dues noies, tot i que involuntàriament, perquè no volia que res interferís en la seva evacuació de la realitat.
Mica en mica, la dutxa s’anà entelant, i el baf es convertí en una boira cada cop més espessa.
Aliè a aquesta circumstància, amb els ulls tancats, l’Aleix bellugava el cap sota el raig d’aigua en una negativa inconscient. A la seva ment s’hi havia instal·lat un pensament continu i emprenyador, com una mosca verda sota el sol d’un estiu dels de trenta graus a l’ombra. Per molt que intentava allunyar-lo, aquest pensament s’aferrà al seu cervell i es negà a abandonar-lo.
I és que, el pensament, amés de resistent era recurrent. Últimament l’assaltava en els moments més inesperats del dia, fins i tot feia estona, mentre les dues noies joguinejaven amb la punta de les llengües sobre el seu penis, a la banyera rodona i plena d’escuma de casa la Lindsay: “Aleix, no ets feliç”.
No, no era feliç. Quan mirava al seu voltant, es trobava sol. Feia un temps que havia descobert que li hauria agradat portar un altre tipus de vida, conèixer una noia i enamorar-se’n, formar una família, tenir fills. Ara es veia empès irremeiablement al pou sense retorn –segons la seva manera d’entendre la vida- dels quaranta, una edat a la que ja no es podia emprendre res de nou, sinó que, més aviat, es començava a gaudir d’allò que s’havia conreat a la joventut. Sempre que havia conegut a algú que, amb aquella edat tan conflictiva, i en aquella etapa tan delicada de la vida, encara no tenia el futur assegurat, ni les coses clares, no tenien feina, es separaven, o no havien trobat la seva autèntica vocació, els considerava fracassats, perquè ell pensava que sí estava caminant pel camí que havia triat.
I en aquells moments, sota el raig d’aigua de la dutxa, perdut enmig d’una boira espessa de baf, s’adonava que ell també havia fracassat. Perquè no estava portant la vida per la qual havia estat fet; havia passat el temps caminant pel camí correcte, però en direcció contrària.
Obrí els ulls i es sorprengué per l’espessor de la boirina provocada per l’aigua calenta. I encara es sorprengué més quan deixà de notar l’aigua repicant-li a la pell. Tot era silenci. Un silenci humit de boira i desconcert.
L’Aleix va estirar els braços davant seu i amb les mans va tractar d’escampar la boira (literalment) amb els mateixos gestos que qualsevol faria en una habitació desconeguda i a les fosques. Caminà despullat i a les palpentes per aquell no-res boirós, estupefacte.
“Un moment, un moment –va pensar-: ¿on ha anat a parar la meva dutxa?”.
No veia res. Només baf. Va fer voltes sobre si mateix, voltes i més voltes, sense ser capaç de reconèixer absolutament cap forma, amb una por creixent i astorada que se li enganxava al cor com aquell pensament d’infelicitat se li arrapava al cervell.
No va poder evitar llençar un crit, un crit que buscava que algú el respongués, com si navegués en una precària barca enmig d’un oceà de boira antàrtica, gèlida, sense rumb ni fanal, exposat a ser anihilat per la proa gegantina d’un balener.
Contra tot pronòstic, el seu crit va semblar ser respost des d’algun indret ignot d’aquells llimbs inhòspits.
Aquella resposta eriçà més els seus nervis, la seva pell humida i nua. Va dir-se a sí mateix que allò només podia ser un somni, o potser un mal viatge, que despertaria col·locat dins aquella magnífica banyera rodona, amb les dues noies encara aferrades luxuriosament al seu membre, i aleshores deixaria anar una riallada embriaga.
Però no. Continuà caminant amb els peus descalços trepitjant un baf (no notava cap superfície freda sota les plantes, com si estigués caminant sobre núvols) que s’aixecava en petits flocs lleugerament més espessos que la resta de la boira, uns flocs que es desmanegaven mandrosos fins desaparèixer.
Va passar una presumible eternitat abans que l’Aleix no s’atrevís a llençar un altre crit desesperat.
“¿Però a qui cony estic cridant?”, es digué.
De sobte, a la llunyania emboirada, l’Aleix va veure una taca fosca, una vaga forma que semblava estar també en moviment. D’aquella direcció va procedir una resposta que semblava ser igual de desesperada.
Porugament, la forma es va anar apropant, amb les mateixes passes desconfiades que feia el propi Aleix, passes plenes de por i perplexitat.
La por va desaparèixer, expulsada sense contemplacions per la perplexitat, quan l’Aleix va reconèixer una altra figura humana, masculina, nua, la que responia la seva crida i semblava igual de perduda dins aquella estranya dimensió constituïda de baf.
Es van trobar, cara a cara, finalment. Eren dos homes de constitució pràcticament idèntica, mateixa alçada, mateix pes, fins i tot mateixa edat. No eren ben bé iguals, però podrien haver passat per germans si algú més els hagués vist mai junts.
Amb el mateix estúpid pudor, els dos homes cobriren a l’uníson les seves intimitats, i per dos cops intentaren dir quelcom al mateix temps.
Per fi va parlar primer l’Aleix, sense saber ben bé què diantre anava a dir:
-¿Què hi fots, a la meva dutxa?
-¿I tu, què dimoni fas a la meva?
Es fitaren. Cap dels dos comprenia què els estava passant, però tot i això van creure necessària la demarcació del territori, fos quin fos.
-¿Què està passant? –Va dir l’Aleix.
-Ni puta idea –respongué l’altre home-, jo només sé que m’estava dutxant i de cop i volta tot s’ha omplert de baf. I ara em trobo aquí... i no sé on dimonis és això.
-¿Tu creus que l’hem palmat? –va dir, supersticiós, l’Aleix.
-No ho sé. No crec –va dir l’altre-. Ho... hauríem notat, ¿no?
-Potser no –reflexionà l’Aleix-. ¿Com et dius?
-Miquel.
-Aleix.
Tots dos van fer el gest de donar-se la mà dreta, que era amb la que es cobrien les parts, i tots dos reaccionaren al mateix temps tornant-la a abaixar.
-No entenc res de res –va dir en Miquel.
-Jo tampoc.
Van romandre en silenci, mirant-se, sense voler donar la sensació d’estar observant la nuesa de l’altre, tractant de mantenir una dignitat decididament fràgil, donades les circumstàncies.
Entengueren que no es podien ajudar mútuament, i que la idea de caminar junts, despullats per aquella boira, no els agradava de cap de les maneres, així que decidiren continuar els seus camins de destí desconegut, s’acomiadaren vagament i es perderen entre el baf, cadascú per la direcció on aparegué l’altre.
Al cap de poc temps, l’Aleix va començar a escoltar la inconfusible caiguda del raig d’aigua d’una dutxa. Mica en mica, la boira es va anar desfent, i quan va girar-se per veure si encara era a temps d’avisar aquell home desconegut i dir-li que havia trobat la sortida, els seus ulls només trobaren una paret de rajoles mullades.
Va mirar al seu voltant i va veure que es trobava a l’interior d’una mitja banyera, sota el telèfon modest d’una dutxa convencional, envoltat de gres del barat, aïllat de la resta de la cambra de bany (que semblava petita i insuficientment il·luminada) per una cortina de tela plastificada.
“Però què... “, començà a pensar, però una veu femenina el va interrompre.
-Miquel, amor, ¿que trigaràs molt a sortir de la dutxa? El sopar és a taula.
Durant uns segons, l’Aleix va romandre en silenci. De sobte ho va comprendre tot, i amb un somriure i la veu imperceptible murmurà:
-Bé, Miquel, que gaudeixis el teu desig...
-¿Miquel? ¿Que surts?
L’Aleix... bé, ara en Miquel, buscà durant uns segons als seus records. Estava convençut que ben aviat els posaria tots en ordre. Va trobar el nom de la seva dona i els seus dos fills, les dates de naixement de tots, tota una vida que ara, sota l’aigua de temperatura inestable d’aquella dutxa, li semblava plenament viscuda.
-¡Sí, Paula –exclamà-, de seguida surto!
Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)
Intrusió
L’Ignasi i la Lídia formaven l’ideal de convivència, amor, comunicació i passió que totes les parelles anhelen. Feia deu anys que estaven junts, tot i que només convivien de feia uns mesos i, en tot aquest temps, podien presumir que mai havien tingut cap discussió greu, cap baralla. Basaven aquesta tranquil·litat i harmonia en la comunicació i la sinceritat, en l’aprenentatge dels gustos i neguits de l’altre, en l’amor i en la confiança.
Tal era el grau de compenetració, que més d’una vegada semblava que es llegissin el pensament.
Reien moltes vegades perquè, per exemple, després d’una conversa en to simpàtic, l’Ignasi feia un comentari típic d’ell, del seu humor estrany però intel·ligent, i el feia just amb les paraules que la Lídia tenia al cap en aquell moment.
Altres ocasions, la Lídia tornava a casa de la feina cantant una cançó que l’Ignasi havia portat tota la tarda xiulant mentre feinejava amb l’ordinador portàtil.
I així, moltes petites anècdotes fruit de la seva compenetració i coneixement de l’altre. Una qüestió domèstica divertida, que no feia més que alimentar les enveges (sanes o no) d’altres parelles amb les que tenien amistat, despertava l’admiració dels respectius sogres i la suspicàcia dels veïns, que es preguntaven quan de temps trigaria la nova parella (joves com eren) en organitzar saraus, merders i cridòries com era d’esperar.
Però aquesta qüestió domèstica i divertida, sense que ells s’adonessin al principi, va anar apareixent de forma cada cop més regular. Les coincidències començaven a ser normals, realment quotidianes, i no passava un dia en que, durant el dinar, o el sopar, o al llit, un dels dos parlés del tema que justament li estava passant pel cap a l’altre, o que un s’aixequés i anés a buscar a la cuina l’estri que l’altre acabava de trobar a faltar a la taula.
Ja no els feia gràcia que passés això, i quan passava, durant una estona romanien en silenci, mirant-se com fins aquell moment mai s’havien mirat, potser amb un bri de por passejant-se pels seus ulls. Però no gosaven comentar res al respecte.
No van gosar fins que, un dia, la Lídia es va trobar al carrer amb una amiga que feia molt de temps que no veia i després de conversar durant una bona estona, la va convidar a sopar, a ella i al seu marit.
Quan va tornar a casa, li va explicar la trobada a l’Ignasi, que també la coneixia, i entre els dos van preparar la vetllada, treballant en silenci a la cuina. Semblaven un equip de cuiners experimentats, compenetrats fins el punt d’entendre’s només amb la mirada, i això, lluny de fer-los sentir orgullosos del seu grau d’enteniment, els va anar enfosquint les expressions.
El sopar es va anar desenvolupant amb normalitat, agradable. L’Ignasi i la Lídia havien preparat una recepta exquisida i havien triat el vi perfecte per acompanyar-la.
Les anècdotes passades van rodar per la taula, com és de costum en trobar-te amb gent d’altres temps, i quan va arribar el moment de les postres, els amfitrions es van aixecar de la taula i van anar cap a la cuina. Es van mirar i van somriure.
Aleshores va passar.
Mentre la Lídia posava els plats al rentavaixelles, va pensar per a ella mateixa:
“¡Què grassa que s’ha arribat a posar la Lourdes!”
L’Ignasi, que treia de la nevera una ampolla de cava i les postres, una Vienetta, va deixar anar un riure entre divertit i maliciós.
-Ja ho pots ben dir –va fer.
-¿Què? –es va sorprendre la Lídia.
-Això que has dit –va insistir l’Ignasi-. Ara mateix. La Lourdes. Que està com una foca…
-Però si jo no he dit res –va dir la Lídia. Els seus ulls semblaven dos plats per posar al rentavaixelles; la boca li tremolava.
-¿Com que no? –va dir l’Ignasi, molest.
-No he dit res –va repetir la Lídia-. Ho he pensat, he pensat que la Lourdes s’ha engreixat moltíssim…
-I tu ho has pogut captar –va acabar l’Ignasi. I va acabar amb les paraules que anava a pronunciar la Lídia.
Es van tornar a mirar en silenci, però no van deixar de parlar.
“Si pots captar això que estic pensant, obre l’aixeta”, va pensar l’Ignasi.
La Lídia es va dirigir sense dubtar-ho ni un segon a l’aigüera i va obrir l’aixeta.
A l’Ignasi va estar a punt de caure-li la Vienetta i l’ampolla de cava de les mans.
“¡Collons!”
“I tant”, va pensar la Lídia. Va tancar l’aixeta i es va posar una mà a la boca.
“¿Ens llegim el pensament?”, va preguntar l’Ignasi.
Sense treure’s la mà de la boca, la Lídia va assentir amb el cap.
Van intentar desfer-se el més aviat possible dels convidats. Allò que acabaven de descobrir era quelcom extraordinari, i havien de parlar amb molta calma del tema. Cap dels dos tenia ni idea de què havien de fer, ni de com tractar aquella situació, però tots dos sabien que no podien ignorar-ho.
Al menjador, sense desparar la taula, segueren un davant l’altre, fitant-se, com si acabessin de descobrir que, després de deu anys, no coneixien la persona amb qui estaven.
-¿Com pot ser, Lídia? –va començar l’Ignasi.
-Espera, espera –va dir la Lídia, movent el cap com si intentés expulsar pensaments foscos-. No pot ser. No… això és una coincidència, ha de ser casual.
-Lídia, has obert l’aixeta –va dir l’Ignasi.
La Lídia va callar. Va posar les mans sobre la taula, a banda i banda del plat de postres on s’havia fos sense ésser tastada, la seva porció de gelat.
“¿Em sents ara?”, va pensar.
-Sí –va respondre l’Ignasi en veu alta.
“¿I tu a mi?”
La Lídia es va aixecar, espantada. Li tremolava tot.
-Si, hòstia, Ignasi. Sí…
Va córrer cap a la cambra de bany i es va agenollar a la tassa del wàter, abocant-hi sense contemplacions el meravellós sopar d’aquella nit.
L’Ignasi va aparèixer a la porta del bany. Se’l veia amoïnat, però no tant per l’estat de la Lídia com pel caire que havia pres aquella situació.
-Lídia, ¿vols dir que ens ho hem de prendre així? –va dir-. Crec que és quelcom fantàstic. Hem arribat a un nivell de comprensió tan alt que ens llegim el pensament. ¡Això no pot ser dolent!
La Lídia el va mirar. Se sentia feble, i notava el regust del vòmit com un raspall impregnat de lleixiu que se li passejava per la llengua i la gola.
-No ho sé, Ignasi –va fer-… Estic espantada.
Aquella nit, la Lídia no podia dormir. Semblava que l’Ignasi s’havia pres amb més calma aquell fet extraordinari, però ella no deixava de donar-li voltes. Tenia la sensació que un eixam li bullia a l’interior del cap, com si no tots els pensaments i dubtes que l’assaltaven fossin seus. Des que havien obert aquella porta mental entre ells dos, sentia un brunzit molest a les oïdes, i una pressió estranya a les temples, gairebé doloroses.
Asseguda a la foscor, amb l’esquena recolzada al capçal del llit, no podia mirar cap a la figura fosca de l’Ignasi sense veure tot d’estranyes imatges, colors que mai havia vist, escenes inconnexes i paraules desconegudes, productes inintel·ligibles dels seus somnis, pensaments que, des de la consciència, era impossible interpretar.
No, no tenia la sensació que aquella habilitat seva fos un avantatja, quelcom bo, i l’atemoria que afectés la seva vida, fins aquell moment, meravellosa i tranquil·la.
Mica en mica, les pors de la Lídia s’anaren fent realitat. Cap dels dos podia parlar amb l’altre sense intentar, inconscientment o no, burxar en els pensaments ocults darrera una afirmació, o una pregunta. Era com si aquell poder mental que, a força d’utilitzar-lo, creixia cada dia, els proporcionés una desagradable contrapartida de suspicàcia i desconfiança vers la seva parella. Intuïen que la sinceritat postulada des del primer petó no havia estat més que una cortina de fum, una llei feta per saltar-se-la, una gran i inicial mentida sobre la que havien construït un castell de naips any rere any.
Encara no havien passat ni cinc dies des de la descoberta, que ja havien deixat de parlar en veu alta, i es passejaven per la casa embolicats en cruentes discussions silencioses, pàl·lids i malcarats, descobrint a cada minut les mentides que cada un li havia anat dient a l’altre durant tots aquells anys, que els “no m’importa, amor”, volien dir justament el contrari, que els “t’estimo” pronunciats en veu alta duien sovint un “però a vegades t’engegaria” mental, descobrint pensaments que havien estat ocults, insults mai pronunciats, impossibles de frenar quan apareixien a les seves ments com si haguessin estat escrits amb llums de neó.
L’aparició de sengles infidelitats, set dies després del començament, va ser la gota que vessà el vas, el punt de no retorn per a la parella.
L’Ignasi havia baixat la guàrdia i es va veure envaït per la Lídia. Tots dos seien a taula i intentaven dinar amb la ment en blanc per tal de no “parlar”, però l’Ignasi es va despistar i va deixar una porta oberta. La Lídia va veure aquella escletxa a la ment del seu marit i hi va entrar com una lladra de pensaments, arribant a un racó que l’Ignasi va intentar protegir amb tota una sèrie de pensaments-pantalla quan va descobrir la intrusió. Però havia reaccionat tard, i no va poder evitar que la Lídia trobés els records que l’Ignasi guardava de la seva relació amb una companya del gimnàs, tres anys enrere. Una relació que s’havia mantingut durant tot un any, pel que la Lídia va poder veure.
La sorpresa i la indignació van fer de la Lídia un objectiu feble, i l’Ignasi, contraatacant, va infiltrar-se també als records de la seva dona, trobant-hi una relació que encara durava (havia començat l’any anterior) amb un company de feina.
“¡Mala puta!”, va pensar l’Ignasi.
“Ets un desgraciat i un cabró. ¡Mentider!”, replicà la Lídia.
L’Ignasi començà a respirar sonorament, deixant aparèixer per primer cop l’odi cap a la Lídia.
La Lídia també mirava al seu marit amb uns ulls plens d’ira i rancúnia, prement les dents i fent-les carrisquejar amb moviments obsessius de les barres.
De cop i volta, el menjador va semblar desaparèixer. Tots dos s’havien projectat a una mena de no-res fosc on la força de les seves ments havia iniciat un combat acarnissat.
L’Ignasi es va imaginar corrents en aquella foscor, saltant per aferrar el coll de la Lídia, per escanyar-la. Era una idea tan definida i clara, tan potent, que es va fer efectiva per molt que la Lídia intentés evitar-la. Mentre en aquell pla fosc i violent, l’Ignasi estrangulava la seva dona, al menjador rebentava el gerro de l’aigua, s’esquerdaven els plats i a la Lídia se li marcaven els dits implacables de l’Ignasi al coll, uns dits que, físicament, no se separaven de l’hule ple d’aigua que cobria la taula.
A la foscor, la Lídia es va sobreposar una mica i va aconseguir invocar un pensament de violència desesperada. Va imaginar-se esgarrapant els ulls de l’Ignasi i va aconseguir-ho, fent que ell deixés anar la pressió al seu coll.
Mentre al menjador la Lídia estossegava i tractava de recuperar la respiració, a l’Ignasi li esclatava un raig de sang al mateix temps que li apareixien talls als pòmuls, com si hagués estat atacat per un gat invisible.
Irat, l’Ignasi va tornar a agafar la Lídia pel coll. Ja no captaven, l’un de l’altre, idees que no fossin de violència o mort.
Aquest cop, l’Ignasi va prémer tan fort que la Lídia començà a notar que perdia les forces, la concentració. Se sentia molt feble, a un pas de l’escanyament. Però encara va tenir un últim raig de força per imaginar-se obrint el calaix de la cuina, el calaix on hi havia la destral…
Quan els múltiples reporters dels programes de successos preguntaven als veïns sobre l’aparició dels dos cadàvers, el de la dona escanyada i el marit amb la destral de cuina enfonsada al cap, tots coincidien a dir el mateix.
Havia estat una notícia horrible i totalment inesperada. Aquella parella era molt maca, es podia dir que era la parella ideal. Aquesta era una observació que repetien tots aquells que els coneixien i que eren entrevistats.
I el que més sorprenia als veïns era que mai, però mai, mai, se’ls havia sentit discutir. Ni un soroll.
Ni un crit.
Mai.
Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)
Tal era el grau de compenetració, que més d’una vegada semblava que es llegissin el pensament.
Reien moltes vegades perquè, per exemple, després d’una conversa en to simpàtic, l’Ignasi feia un comentari típic d’ell, del seu humor estrany però intel·ligent, i el feia just amb les paraules que la Lídia tenia al cap en aquell moment.
Altres ocasions, la Lídia tornava a casa de la feina cantant una cançó que l’Ignasi havia portat tota la tarda xiulant mentre feinejava amb l’ordinador portàtil.
I així, moltes petites anècdotes fruit de la seva compenetració i coneixement de l’altre. Una qüestió domèstica divertida, que no feia més que alimentar les enveges (sanes o no) d’altres parelles amb les que tenien amistat, despertava l’admiració dels respectius sogres i la suspicàcia dels veïns, que es preguntaven quan de temps trigaria la nova parella (joves com eren) en organitzar saraus, merders i cridòries com era d’esperar.
Però aquesta qüestió domèstica i divertida, sense que ells s’adonessin al principi, va anar apareixent de forma cada cop més regular. Les coincidències començaven a ser normals, realment quotidianes, i no passava un dia en que, durant el dinar, o el sopar, o al llit, un dels dos parlés del tema que justament li estava passant pel cap a l’altre, o que un s’aixequés i anés a buscar a la cuina l’estri que l’altre acabava de trobar a faltar a la taula.
Ja no els feia gràcia que passés això, i quan passava, durant una estona romanien en silenci, mirant-se com fins aquell moment mai s’havien mirat, potser amb un bri de por passejant-se pels seus ulls. Però no gosaven comentar res al respecte.
No van gosar fins que, un dia, la Lídia es va trobar al carrer amb una amiga que feia molt de temps que no veia i després de conversar durant una bona estona, la va convidar a sopar, a ella i al seu marit.
Quan va tornar a casa, li va explicar la trobada a l’Ignasi, que també la coneixia, i entre els dos van preparar la vetllada, treballant en silenci a la cuina. Semblaven un equip de cuiners experimentats, compenetrats fins el punt d’entendre’s només amb la mirada, i això, lluny de fer-los sentir orgullosos del seu grau d’enteniment, els va anar enfosquint les expressions.
El sopar es va anar desenvolupant amb normalitat, agradable. L’Ignasi i la Lídia havien preparat una recepta exquisida i havien triat el vi perfecte per acompanyar-la.
Les anècdotes passades van rodar per la taula, com és de costum en trobar-te amb gent d’altres temps, i quan va arribar el moment de les postres, els amfitrions es van aixecar de la taula i van anar cap a la cuina. Es van mirar i van somriure.
Aleshores va passar.
Mentre la Lídia posava els plats al rentavaixelles, va pensar per a ella mateixa:
“¡Què grassa que s’ha arribat a posar la Lourdes!”
L’Ignasi, que treia de la nevera una ampolla de cava i les postres, una Vienetta, va deixar anar un riure entre divertit i maliciós.
-Ja ho pots ben dir –va fer.
-¿Què? –es va sorprendre la Lídia.
-Això que has dit –va insistir l’Ignasi-. Ara mateix. La Lourdes. Que està com una foca…
-Però si jo no he dit res –va dir la Lídia. Els seus ulls semblaven dos plats per posar al rentavaixelles; la boca li tremolava.
-¿Com que no? –va dir l’Ignasi, molest.
-No he dit res –va repetir la Lídia-. Ho he pensat, he pensat que la Lourdes s’ha engreixat moltíssim…
-I tu ho has pogut captar –va acabar l’Ignasi. I va acabar amb les paraules que anava a pronunciar la Lídia.
Es van tornar a mirar en silenci, però no van deixar de parlar.
“Si pots captar això que estic pensant, obre l’aixeta”, va pensar l’Ignasi.
La Lídia es va dirigir sense dubtar-ho ni un segon a l’aigüera i va obrir l’aixeta.
A l’Ignasi va estar a punt de caure-li la Vienetta i l’ampolla de cava de les mans.
“¡Collons!”
“I tant”, va pensar la Lídia. Va tancar l’aixeta i es va posar una mà a la boca.
“¿Ens llegim el pensament?”, va preguntar l’Ignasi.
Sense treure’s la mà de la boca, la Lídia va assentir amb el cap.
Van intentar desfer-se el més aviat possible dels convidats. Allò que acabaven de descobrir era quelcom extraordinari, i havien de parlar amb molta calma del tema. Cap dels dos tenia ni idea de què havien de fer, ni de com tractar aquella situació, però tots dos sabien que no podien ignorar-ho.
Al menjador, sense desparar la taula, segueren un davant l’altre, fitant-se, com si acabessin de descobrir que, després de deu anys, no coneixien la persona amb qui estaven.
-¿Com pot ser, Lídia? –va començar l’Ignasi.
-Espera, espera –va dir la Lídia, movent el cap com si intentés expulsar pensaments foscos-. No pot ser. No… això és una coincidència, ha de ser casual.
-Lídia, has obert l’aixeta –va dir l’Ignasi.
La Lídia va callar. Va posar les mans sobre la taula, a banda i banda del plat de postres on s’havia fos sense ésser tastada, la seva porció de gelat.
“¿Em sents ara?”, va pensar.
-Sí –va respondre l’Ignasi en veu alta.
“¿I tu a mi?”
La Lídia es va aixecar, espantada. Li tremolava tot.
-Si, hòstia, Ignasi. Sí…
Va córrer cap a la cambra de bany i es va agenollar a la tassa del wàter, abocant-hi sense contemplacions el meravellós sopar d’aquella nit.
L’Ignasi va aparèixer a la porta del bany. Se’l veia amoïnat, però no tant per l’estat de la Lídia com pel caire que havia pres aquella situació.
-Lídia, ¿vols dir que ens ho hem de prendre així? –va dir-. Crec que és quelcom fantàstic. Hem arribat a un nivell de comprensió tan alt que ens llegim el pensament. ¡Això no pot ser dolent!
La Lídia el va mirar. Se sentia feble, i notava el regust del vòmit com un raspall impregnat de lleixiu que se li passejava per la llengua i la gola.
-No ho sé, Ignasi –va fer-… Estic espantada.
Aquella nit, la Lídia no podia dormir. Semblava que l’Ignasi s’havia pres amb més calma aquell fet extraordinari, però ella no deixava de donar-li voltes. Tenia la sensació que un eixam li bullia a l’interior del cap, com si no tots els pensaments i dubtes que l’assaltaven fossin seus. Des que havien obert aquella porta mental entre ells dos, sentia un brunzit molest a les oïdes, i una pressió estranya a les temples, gairebé doloroses.
Asseguda a la foscor, amb l’esquena recolzada al capçal del llit, no podia mirar cap a la figura fosca de l’Ignasi sense veure tot d’estranyes imatges, colors que mai havia vist, escenes inconnexes i paraules desconegudes, productes inintel·ligibles dels seus somnis, pensaments que, des de la consciència, era impossible interpretar.
No, no tenia la sensació que aquella habilitat seva fos un avantatja, quelcom bo, i l’atemoria que afectés la seva vida, fins aquell moment, meravellosa i tranquil·la.
Mica en mica, les pors de la Lídia s’anaren fent realitat. Cap dels dos podia parlar amb l’altre sense intentar, inconscientment o no, burxar en els pensaments ocults darrera una afirmació, o una pregunta. Era com si aquell poder mental que, a força d’utilitzar-lo, creixia cada dia, els proporcionés una desagradable contrapartida de suspicàcia i desconfiança vers la seva parella. Intuïen que la sinceritat postulada des del primer petó no havia estat més que una cortina de fum, una llei feta per saltar-se-la, una gran i inicial mentida sobre la que havien construït un castell de naips any rere any.
Encara no havien passat ni cinc dies des de la descoberta, que ja havien deixat de parlar en veu alta, i es passejaven per la casa embolicats en cruentes discussions silencioses, pàl·lids i malcarats, descobrint a cada minut les mentides que cada un li havia anat dient a l’altre durant tots aquells anys, que els “no m’importa, amor”, volien dir justament el contrari, que els “t’estimo” pronunciats en veu alta duien sovint un “però a vegades t’engegaria” mental, descobrint pensaments que havien estat ocults, insults mai pronunciats, impossibles de frenar quan apareixien a les seves ments com si haguessin estat escrits amb llums de neó.
L’aparició de sengles infidelitats, set dies després del començament, va ser la gota que vessà el vas, el punt de no retorn per a la parella.
L’Ignasi havia baixat la guàrdia i es va veure envaït per la Lídia. Tots dos seien a taula i intentaven dinar amb la ment en blanc per tal de no “parlar”, però l’Ignasi es va despistar i va deixar una porta oberta. La Lídia va veure aquella escletxa a la ment del seu marit i hi va entrar com una lladra de pensaments, arribant a un racó que l’Ignasi va intentar protegir amb tota una sèrie de pensaments-pantalla quan va descobrir la intrusió. Però havia reaccionat tard, i no va poder evitar que la Lídia trobés els records que l’Ignasi guardava de la seva relació amb una companya del gimnàs, tres anys enrere. Una relació que s’havia mantingut durant tot un any, pel que la Lídia va poder veure.
La sorpresa i la indignació van fer de la Lídia un objectiu feble, i l’Ignasi, contraatacant, va infiltrar-se també als records de la seva dona, trobant-hi una relació que encara durava (havia començat l’any anterior) amb un company de feina.
“¡Mala puta!”, va pensar l’Ignasi.
“Ets un desgraciat i un cabró. ¡Mentider!”, replicà la Lídia.
L’Ignasi començà a respirar sonorament, deixant aparèixer per primer cop l’odi cap a la Lídia.
La Lídia també mirava al seu marit amb uns ulls plens d’ira i rancúnia, prement les dents i fent-les carrisquejar amb moviments obsessius de les barres.
De cop i volta, el menjador va semblar desaparèixer. Tots dos s’havien projectat a una mena de no-res fosc on la força de les seves ments havia iniciat un combat acarnissat.
L’Ignasi es va imaginar corrents en aquella foscor, saltant per aferrar el coll de la Lídia, per escanyar-la. Era una idea tan definida i clara, tan potent, que es va fer efectiva per molt que la Lídia intentés evitar-la. Mentre en aquell pla fosc i violent, l’Ignasi estrangulava la seva dona, al menjador rebentava el gerro de l’aigua, s’esquerdaven els plats i a la Lídia se li marcaven els dits implacables de l’Ignasi al coll, uns dits que, físicament, no se separaven de l’hule ple d’aigua que cobria la taula.
A la foscor, la Lídia es va sobreposar una mica i va aconseguir invocar un pensament de violència desesperada. Va imaginar-se esgarrapant els ulls de l’Ignasi i va aconseguir-ho, fent que ell deixés anar la pressió al seu coll.
Mentre al menjador la Lídia estossegava i tractava de recuperar la respiració, a l’Ignasi li esclatava un raig de sang al mateix temps que li apareixien talls als pòmuls, com si hagués estat atacat per un gat invisible.
Irat, l’Ignasi va tornar a agafar la Lídia pel coll. Ja no captaven, l’un de l’altre, idees que no fossin de violència o mort.
Aquest cop, l’Ignasi va prémer tan fort que la Lídia començà a notar que perdia les forces, la concentració. Se sentia molt feble, a un pas de l’escanyament. Però encara va tenir un últim raig de força per imaginar-se obrint el calaix de la cuina, el calaix on hi havia la destral…
Quan els múltiples reporters dels programes de successos preguntaven als veïns sobre l’aparició dels dos cadàvers, el de la dona escanyada i el marit amb la destral de cuina enfonsada al cap, tots coincidien a dir el mateix.
Havia estat una notícia horrible i totalment inesperada. Aquella parella era molt maca, es podia dir que era la parella ideal. Aquesta era una observació que repetien tots aquells que els coneixien i que eren entrevistats.
I el que més sorprenia als veïns era que mai, però mai, mai, se’ls havia sentit discutir. Ni un soroll.
Ni un crit.
Mai.
Sergi Yagüe (publicat a Relats en Català)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
